Arxiu d'etiquetes: sacerdots

Sala i Balust, Lluís

Deixa un comentari

(Barcelona, 1 maig 1922 – Salamanca, Castella, 12 juny 1965)

Sacerdot operari diocesà, teòleg i historiador. Estudià al seminari de Burgos (1939) i a Salamanca, on es doctorà en teologia (1948). Completà els estudis a la Gregoriana de Roma i a Valladolid (1957).

Tingué diferents càrrecs dintre la Germandat de Sacerdots Operaris diocesans i fou professor a la universitat de Salamanca, de la qual fou rector (1964-65). Era membre de l’Academia de la Historia (1960) i d’altres entitats científiques.

És autor de molts treballs històrics, sobretot entorn de Juan de Ávila i de la universitat de Salamanca.

Saborit i Comellas, Ramon

Deixa un comentari

(Gironella, Berguedà, 1906 – Barcelona, 2 octubre 1989)

Sacerdot i escriptor. Fou un dels fundadors de la Biblioteca Popular de Teatre Catòlic. Rector de Viladecans durant vint anys.

Estrenà o publicà obres teatrals, per a infants o bé de tipus moralitzador, entre les quals cal destacar Llar morent (1932). També el poema de caràcter medieval El príncep que cercà la felicitat (1933) i el conjunt Contes i narracions (1946).

Ruera i Pujol, Antoni

Deixa un comentari

(Puiggròs, Garrigues, 18 gener 1835 – Montserrat, Bages, 17 febrer 1913)

Sacerdot secular i més tard benedictí i abat titular de Ripoll. Estudià al seminari de Barcelona, d’on passà a Girona (1862) com a familiar del bisbe Constantí Bonet.

Ordenat de sacerdot (1866), exercí algun temps el ministeri parroquial, fins que professà com a benedictí a Montserrat (1876). Fou secretari de l’abat Miquel Muntadas, hostatger i majordom.

El 1890 fou nomenat prior de Montserrat i el 1892 visitador de la província espanyola de la Congregació de Subiaco. Aleshores fou nomenat abat titular de Ripoll. Exercí el càrrec fins el 1907, que, malalt, es retirà a Montserrat.

Sota la seva gestió s’expandí molt l’orde a tot l’estat espanyol i als països de l’Amèrica Llatina i a les Filipines.

Rubió i Nadal, Josep

Deixa un comentari

(el Vilosell, Garrigues, segle XVIII – Bràfim, Alt Camp, després 1814)

Naturalista i capellà.

S’ordenà sacerdot i fou rector de Vilanova de Prades (Conca de Barberà) i més tard de Bràfim.

Féu estudis mineralògics i publicà dos almanacs en català.

Romeu i Corominas, Lluís

3 Respostes

(Vic, Osona, 23 juny 1874 – 23 setembre 1937)

Músic i sacerdot. Es formà musicalment amb Lluís Jordà i posteriorment amb Felip Pedrell.

Fou organista i mestre de capella de la catedral de Vic fins a l’any 1920, que renuncià aquest últim càrrec, tot i que continuà com a organista.

És un compositor molt profund i original i les seves obres s’han popularitzat i constitueixen part del repertori religiós popular del Principat. S’hi troba una fusió entre elements de la cançó tradicional catalana i d’altres procedents de les melodies del cant pla.

La seva producció, que té un caràcter marcadament religiós, comprèn cinc misses, trenta-set motets, cinquanta cançons populars religioses, cançons marianes, cants de lloança, himnes i l’oratori Adveniat regnum tuum.

És autor de l’estudi La versió autèntica dels goigs del Roser (1928) i d’una vintena de peces per a orgue.

Rius i Camps, Josep

1 Resposta

(Esparreguera, Baix Llobregat, 15 juny 1933 – )

Patròleg, biblista i sacerdot. Ordenat de prevere el 1957.

Ha estat professor a la facultat catòlica de teologia de Münster, i al Pontifici Institut Oriental, de Roma, i a la Facultat de Teologia de Barcelona (secció sant Pacià) i director de la “Revista Catalana de Teologia”.

Especialitzat en Orígenes (El dinamismo trinitario de la divinización de los seres racionales según Orígenes, 1970), estudià després les tensions entre el judeocristianisme i el gnosticisme (Las Pseudoclementinas. Bases filológicas para una nueva interpretación, 1976), i l’obra d’Ignasi d’Antioquia (The Four Authentic Letters of Ignatius, the Martyr, 1980).

Membre del grup Lectura del Nuevo Testamento, ha col·laborat en el treball d’equip: El Comentario a Juan (1979). Es un dels autors d’una nova versió del Nou Testament (1978).

Darrerament ha centrat els seus estudis en la doble obra de Lluc, sobre el qual ha publicat El camino de Pablo a la misión de los paganos (1984), De Jerusalén a Antioquia. Génesis de la Iglesia cristiana (1989), L’èxode de l’home lliure (1989), Comentari als Fets dels apòstols vol. I (1991).

També ha publicat la traducció catalana de l’epistolari d’Ignasi d’Antioquia.

Reixac i Carbó, Baldiri

(Bell-lloc d’Aro, Baix Empordà, gener 1703 – Ollers, Pla de l’Estany, 15 febrer 1781)

Pedagog i sacerdot. Estudià al seminari de Girona, i el 1730 es féu càrrec de la rectoria de Sant Martí d’Ollers, on residí fins a la mort.

La seva obra cabdal, les Instruccions per a l’ensenyança de minyons, publicada el 1749, és profundament influïda per les doctrines jansenistes i pel record de les escoles de Port-Royal, especialment per l’ideari de Charles Rollin.

L’obra de Reixac, tot i ésser vallfogonesca en la forma, conté idees pedagògiques més modernes que les que s’estilaren al segle següent, i adquireix un extraordinari valor pel fet d’iniciar una tradició pedagògica en llengua catalana en una època de plena decadència literària.

Posteriorment fou descoberta una segona part de les Instruccions.

Planas i Congost, Joan

(Navata, Alt Empordà, 1812 – Girona, 1886)

Escriptor i predicador. Ingressà als dominicans de Girona (1825), on residí fins a l’exclaustració (1825).

Fou provincial de l’orde i catedràtic al seminari de Girona. Fundà la casa-missió de Girona, de la qual fou el primer director. Tingué gran fama com a predicador.

És autor de Arte pastoral o método de gobernar bien una parroquia i El catequista orador, reeditades sovint. També escriví El cura en el púlpito, Jesucristo predicando i altres obres menors, molt populars i acceptades.

Pladevall i Font, Antoni

(Taradell, Osona, 1934 – )

Historiador. Sacerdot, estudià a la universitat catòlica de Lovaina i fou després professor d’història eclesiàstica del seminari de Vic.

Entre d’altres càrrecs ha estat director general del patrimoni artístic del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (1984-86).

Ha publicat un extens nombre de treballs, entre els quals sobresurten Els monestirs catalans (1968), Els orígens de la família Montcada (1969), Sibil·la de Saga (1973), General Moragues, heroi i màrtir de Catalunya (1989) i La Mare de Déu de Bellmunt (1992).

El 1994 rebé la Creu de Sant Jordi. Fou un dels tres eclesiàstics homenatjats en l’obra Església i país. Tres testimonis, apareguda el 1995.

Pedragosa i Monclús, Josep

(Sant Esteve de Palautordera, Vallès Oriental, 28 febrer 1872 – Barcelona, 25 juny 1957)

Sacerdot i educador. Es dedicà a la reeducació de delinqüents per a la seva integració a la societat. En esser creada, el 1904, la presó Model de Barcelona en fou nomenat sacerdot.

El 1905 fundà el Patronat de Lliberts i de la Infància Abandonada, que constava de Secció d’Adults, Alberg Provisional i Casa de Família i atorgava una gran importància a l’autoresponsabilitat, a la vida cultural i esportiva, etc.

Fou professor, també, de l’Escola de Mestres de Joan Bardina. El 1910 establí, en aquella institució, un Departament d’Observació, precedent dels centres psicotècnics.

El 1921, fruit del seu treball, s’instal·là a Barcelona el primer Tribunal Tutelar de Menors d’Espanya. El 1930 fundà la Colònia Industrial de Nostra Senyora del Port.

La seva activitat professional s’acaba pràcticament el 1936.