Veure> Sant Pau de Riu-sec (església romànica).
Riu-sec * -Vallès Occidental-
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: romànics
Riquer, el -Conflent-
(Catllà de Conflent, Conflent)
Antic priorat benedictí (Santa Maria del Riquer) dependent de Cuixà, a la confluència de la Castellana amb la Tet. El lloc i l’església foren donats a Cuixà el 948.
L’església fou reconstruïda i consagrada el 1073, que s’hi establí un petit priorat. La seva comunitat no passà mai de dos o tres monjos i un sacerdot. Els darrers segles hi havia sols el prior i un o dos sacerdots beneficiats. El prior residia habitualment a Cuixà. El priorat fou abolit el 1790.
Resta l’església romànica, feta de palets de riu, coberta avui d’embigat sobre arcs diafragmes, amb l’absis ornat de bandes llombardes i la portada amb un timpà romànic pintat, amb la Mare de Déu entre àngels, del tipus i colors de Sant Martí de Fenollà.
Grau, el -Vallès Occidental-
Església (Santa Maria del Grau) romànica, sota el gran mas de Sobregrau.
Fonollet, Sant Jaume de *
(Sant Bartomeu del Grau, Osona)
Veure> Sant Jaume de Fenollet (església romànica).
Fenollet, Sant Jaume de *
(Sant Bartomeu del Grau, Osona)
Veure> Sant Jaume de Fenollet (església romànica).
Esprac *
Veure> Sant Genís Desprac (església romànica).
Cuixà, monestir de
Monestir benedictí (Sant Miquel de Cuixà), situat prop de Prada de Conflent, al peu del Canigó.
Fundat per l’arxiprest Protasi i altres monjos salvats de la riuada que destruí Eixalada, tingué el favor dels comtes de Cerdanya–Conflent i, aviat dotat de grans propietats, cresqué monàsticament i culturalment. Sota l’abat Garí (965-998) adoptà l’observança de Cluny, s’hi refugiaren els futurs sants Romuald i Pere Orsèol, dux de Venècia, i es consagrà l’actual església de Sant Miquel.
Sota l’abat Oliba (1008-46) aconseguí esplendor i irradiació; s’hi edificaren dues torres, la cripta, la capella de la Trinitat, etc. Al segle XII se n’edificà el claustre de marbre rosa (la major part del qual és al museu The Cloisters de Nova York) i una tribuna inferior a l’església.
Constitueix un important monument català, unió del pre-romànic amb el romànic llombard del segle XI i el posterior del segle XII. En el seu scriptorium, bressol de la historiografia catalana, s’hi redactaren importants documents, com la versió primitiva de la Gesta comitum Barcinonensium.
Des de mitjan segle XII fou un monestir feudal, amb abats comendataris des del 1473. Formà part de la Congregació Claustral Tarraconense del 1592 fins a l’extinció, el 1793. Estigué abandonat més d’un segle i va ser espoliat arquitectònicament i en part destruït.
El 1919 s’hi establí una petita comunitat cistercenca de Fontfreda, substituïda el 1965 per un grup de monjos de Montserrat, que en feren un punt de trobament de molts catalans atrets per l’esperit cristià renovador i per la col·laboració amb la lluita antifranquista.
Gràcies a l’aportació del govern francès, han avançat els treballs de restauració iniciats el 1938 per Josep Puig i Cadafalch. S’hi fan jornades d’estudi sobre el romànic català, concerts i altres actes culturals, a més dels religiosos.
Enllaç web: monestir de Cuixà
Canigó, monestir del
Abadia (Sant Martí del Canigó) construïda (1001-07) en un contrafort del nord-oest del Canigó. Fundada pel comte Guifre II de Cerdanya. La primera comunitat dirigida pel monjo Escluà rebé la protecció espiritual i material d’Oliba, bisbe d’Elna i abat de Cuixà i Ripoll, que hi consagrà la primitiva església dedicada a sant Martí i aconseguí que Esclua fos consagrat abat.
Amb el temps s’hi feren considerables edificacions. El monestir compta amb boniques construccions romàniques (dues esglésies del segle XI, superposades, dos claustres -l’inferior del segle XI, el superior dels segles XII-XIII- i un potent campanar de planta quadrada.
El conjunt de les construccions i el seu enquadrament geogràfic li confereixen una singular bellesa. Guifre s’hi retirà i hi va morir. Des del 1014 fou centre important de pelegrinatge perquè contenia les relíquies de sant Galderic, patró dels pagesos catalans.
A partir del segle XIV decaigué; fou abandonat pels monjos el 1783, profanat durant la Revolució Francesa i després abandonat. El 1902, Juli Carsalade, bisbe de Perpinyà, l’adquirí i féu restaurar. En la restauració hi contribuiren tots els Països Catalans.
Vilanova d’Éssera (Ribagorça)
Municipi de la Ribagorça (Franja de Ponent): 7,10 km2, 982 m alt, 159 hab (2014)
(cast: Villanova) Situat a la vall de Benasc, a la dreta de l’Éssera, entre l’estret de Saünc i els plans de Castilló de Sos. La major part del sòl és ocupat per matollar, prades i terres improductives.
Agricultura de muntanya (prats i farratges). Ramaderia. Explotació forestal. Àrea comercial de Graus. Població en descens.
El poble és situat en un coster, al voltant de l’església parroquial de Santa Maria, romànica, de la primera meitat del segle XII, d’una nau i absis semicircular. Al nord del poble hi ha l’església també romànica de Sant Pere de Vilanova, antiga parròquia, té un interessant portal, amb un crismó, i un retaule pintat del segle XVI.
Càldegues
(la Guingueta d’Ix, Alta Cerdanya)
Poble (1.153 m alt) i antic municipi: 3,22 km2, a la dreta del torrent de la Verneda, poc abans de la seva confluència amb el Segre, al llarg de l’antic camí ral de Sallagosa a Puigcerdà.
L’església parroquial de Sant Romà és romànica, amb un portal esculpit i un absis notable, i conserva una part de les primitives pintures que els decoraven, a més d’un fragment de l’antic retaule gòtic del segle XI, del Mestre de Canapost, i un retaule amb talles, barroc, del segle XVII.
Fou annexat a l’actual municipi el 1973. Dins l’antic terme hi ha, també, el poble d’Oncés.
Dades dels Països Catalans 