Riu, afluent dretà de la Noguera Ribagorçana, que neix al vessant meridional de la serra del Cis, sota el pic d’Amariedo.
Drena l’antic terme de Cornudella de Valira (Soperuny, Puimolar i Ribera de Vall) i s’uneix al seu col·lector aigua avall d’Areny de Noguera, davant el poble i antic castell d’Orrit.
Riu, l’afluent més important, per la dretà, de la Noguera Ribagorçana. Drena la vall de Castanesa.
(Andorra)
Riu pirinenc, afluent dretà del Segre. És el gran col·lector de les aigües d’Andorra, que neix a partir de la confluència de la Valira d’Ordino, dita també ribera d’Ordino, i la Valira d’Encamp o de Soldeu (també anomenades Valira del Nord i d’Orient, respectivament), separades pel pic de Casamanya, i que s’uneixen a les Escaldes, moment a partir del qual es coneix amb el nom de Gran Valira.
Aigües avall, segueix en direcció sud, pel peu de la serra d’Enclar i de la d’Arcavell, s’endinsa a l’Alt Urgell i desguassa prop de la Seu d’Urgell, a 67 m alt.
La superfície de la seva conca és de 566 km2, i presenta un règim clarament nival, amb un màxim pel període comprés entre el maig i el juny. La seva longitud és d’uns 41 km (22 dels quals corresponen al recorregut dins el territori andorrà).
A la Seu d’Urgell el seu cabal absolut arriba als 9,29 m3/segon, però arriba a més de 300 m3/segon quan pateix fortes revingudes, i a menys d’1 m3/segon als moments d’estiatge.
(Safor)
Nom donat, a la comarca, a la capçalera del riu de Xeraco.
(o riu Verd) Curs d’aigua de la comarca, afluent esquerrà del Xúquer, que neix a la serra del Palmerar, dins els termes de Tous i de Sumacàrcer.
Constitueix el límit entre els termes d’Alberic i Massalavés i, després de travessar el d’Alzira, s’uneix al seu col·lector aigua amunt d’aquesta ciutat.
Veure> el Belcaire (curs d’aigua).
(País Valencià)
Riu mediterrani. Neix a 1.800 m alt, a la mola de San Juan (sistema Ibèric aragonès), i en direcció oest-est passa la serra d’Albarrasí fins a arribar a Terol (en aquest sector rep el nom de Guadalaviar), on rep el més important dels seus afluent, l’Alfambra, que li imposa la direcció nord-sud; segueix entre la serra d’Albarrasí i la serra de Camarena, entrà al País Valencià per Ademús a través de la serra del Sabinar.
A partir d’aquí s’escola en direcció nord-oest – sud-est, i és tancat a la clota de Benaixeve a l’embassament del mateix nom, la resclosa del qual s’eleva a l’estreta falla de Bintan; passa després la serra d’Alèdua, i s’interna en el congost del salt de Xulella. S’introdueix al Camp de Túria, on s’eixampla la vall en una fèrtil horta, i corre per la plana formada pels fangs dipositats en les seves múltiples avingudes. Passa pel pla de Quart (Riba-roja de Túria, Manises, Quart de Poblet) i desemboca a l’Horta, al sud del Grau de València, havent passat gairebé sec, amb ample llit, per la ciutat de València.
Els relleus que limiten la seva conca corresponen a terrenys mesozoics, en gran part calcaris, que donen lloc a fenòmens de circulació subterrània. El seu curs és de 243 km, 135 dels quals són al País Valencià. El seu règim pluvial de tipus mediterrani es desdibuixa a causa de la influència nival de la capçalera, i té les variacions estacionals següents: mínims de gener, màxim de març-abril amb un pic secundari pel juny, estiatge d’agost i aigües baixes a la tardor. El seu cabal absolut és escàs (5,03 m3/segon a Terol; 10,43 m3/segon a Vilamarxant, no superat aigües avall per les sagnies de les sèquies) i reflecteix la migradesa de les precipitacions: 711 mm l’any a la capçalera i 590 mm prop de València.
La irregularitat és extrema: acusa un índex d’irregularitat decreixent al llarg del seu curs i arriba a fortes crescudes (unes quatre per segle d’ençà del segle XIV) que provoquen serioses inundacions (la de 1957 negà alguns barris de València i obligà a desviar-ne el llit cap al sud), així com a baixos estiuencs, en els quals resta pràcticament reduït al curs subalví.
Diversos embassaments en regulen les aigües; els principals són els de Benaixeve, Loriguilla i el de Buseo. Aprofitament elèctric: hi ha petites centrals, però el seu principal valor econòmic és per al regatge, per tal com és un dels rius més ben aprofitats d’Espanya.
(o rambla de les Truites) Altre nom de la rambla de Sellumbres, la qual, en el seu curs mitjà, constitueix el límit entre el País Valencià i Aragó.
En la demarcació del Regne de València feta per Jaume I el Conqueridor, el riu de les Truites figura ja com a límit, però des de la capçalera, per tal com incloïa la vila actualment aragonesa de Mosquerola.
Veure> coma de Perafita (coma, pic, port i riu).
Vall de capçalera de la ribera d’Ordino, al Pirineu axial, el límit amb França.
Hi ha el pic de Tristaina (2.879 m alt) i els estanys de Tristaina, que originen el riu de Tristaina, un dels dos que formen la ribera d’Ordino.
Dades dels Països Catalans 