(Camprodon, Ripollès)
Poble de l’antic municipi de Beget, situat a la dreta de la riera de Salarsa, afluent de capçalera de la riera de Beget, que neix dins l’antic terme de Freixenet.
L’església parroquial de Sant Valentí fou consagrada el 1168; és un notable exemplar romànic.
El lloc, esmentat el 1017, fou del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Al segle XVII era lloc reial.
(Ripollès)
Vila de la comarca, que a l’època del repoblament Guifré I i Guniedilda concediren al monestir de Sant Joan de les Abadesses (887). El 913 ja tenia set masos dins la seva demarcació.
No es conserva el nom; radicava a l’esquerra del Ter, sota la serra de Costallisa.
(les Llosses, Ripollès)
Masia de l’antic municipi de Palmerola, que juntament amb la de la Riera forma un enclavament (3,31 km2) separat del sector principal pel de Borredà (Berguedà).
S’estén a la dreta de la riera de Merlès, aigua avall de Boatella.
(Camprodon, Ripollès)
Poble (972 m alt), a l’antic terme de Beget, a la capçalera del riu de Beget (dit també en aquest sector riu de Rocabruna), al vessant sud del Montfalgars.
El centra l’església parroquial de Sant Feliu, notable exemplar romànic (una primera església és esmentada el 999), restaurada el 1929. És dominat al sud per les ruïnes del castell de Rocabruna, en posició gairebé inexpugnable; l’església era dedicada a sant Llorenç.
Des de la fi del segle XI pertangué als Llers; passà als Cervià i als Melany; el 1342 Jaume de Besora en vengué la senyoria als Desbac, que la mantingueren fins al segle XVII, que passà, per matrimoni, als Descatllar.
(Vilallonga de Ter, Ripollès)
(o la Roca d’Abella) Poble, situat en un penyal sobre el Ter, al seu aiguabarreig amb la riera d’Abella.
Es formà al voltant de l’antic castell de Pelanà (o la Roca de Pelancà), del qual resten les ruïnes.
Esmentat ja el 1061, pertangué als comtes de Cerdanya i més tard passà a la família Descatllar (segles XII-XVII). Tingué un paper destacat en les guerres contra Joan II.
L’església de Santa Maria de la Pietat és de tradició romànica.
(Ripollès)
Riu de la comarca, afluent esquerrà del Ter, al qual s’uneix a Camprodon.
Neix al vessant meridional del pic de Costabona, a les fonts del Ritort (o deus d’en Sitjar), dins el terme de Molló, i passa per Espinavell i Molló.
(Catalunya, segle XIII – 1718)
Antiga demarcació administrativa.
Fou creada amb una part de l’actual comarca del Ripollès, car no comprenia la vall de Ribes, que formava una sots-vegueria autònoma, dependent de la vegueria de Cerdanya i després de la de Camprodon, ni la vall de Sant Joan, a partir del torrent de Ribamala, que depenia de la vegueria de la Ral.
S’hi incloïen els termes de Ripoll i Campdevànol, tot el gran terme de la Guàrdia del Ripoll, Mogrony i Mataplana. També hi foren inclosos, a partir de la creació del comtat d’Osona (1356), els termes de Sora i de Besora.
No tingué veguers específics i era regit pels veguers d’Osona, els quals eren també veguers o sotsveguers de la Ral, raó per la qual la divisió administrativa de la comarca era més fictícia que real.
Els darrers temps, fins el 1718, formà part de la vegueria de Camprodon.
(monestir de Ripoll, Ripollès, fi segle X – segle XIII)
Cercle de monjos literats. Cultivaren especialment la poesia, la música, l’hagiografia, la gramàtica i altres arts liberals del trivi i el quadrivi, la Sagrada Escriptura i més tard la història.
Encara que al monestir ja es notava activitat literària des de mitjan segle X, l’increment de producció és del temps de Miró Bonfill, comte de Besalú i bisbe de Girona (970-981); sobretot, però, prengué volada a causa de la presència d’Oliba al monestir.
Entorn d’ell treballaren activament companys seus com Joan de Santa Cecília de Montserrat, i deixebles aprofitats. Entre ells s’adreçaven cartes, es prestaven llibres, viatjaven des de Fontibre a Fleury i Pavia i Roma per cercar obres que no posseïen.
A la mort d’Oliba, molts d’ells continuaren produint, però a un ritme més alentit, per les pertorbacions internes que sofrí la comunitat monàstica. A la primera meitat del segle XII hi ha una revifalla, encara que generalment obra d’anònims.
No és pas de l’escola de Ripoll el poeta conegut per l’Anònim Enamorat que es conserva en un còdex ripollès del segle XII; més aviat sembla de la de Lorena.
La transcripció de llibres de l’escriptori durant tot aquest període fou molt notable. El catàleg dels còdexs de Ripoll confeccionat a la mort d’Oliba mostra la riquesa de texts amb què comptava l’escola per a la formació dels seus membres.
L’estudi de conjunt ha estat fet per Rudolf Beer i per Albareda; els texts de l’escola poètica foren publicats per Nicolau d’Olwer i la producció historiogràfica per Massó i Torrents i per Coll i Alentorn.
(Ripollès, segle X – segle XI)
Territori regit per un comte que comprenia, aproximadament, la comarca actual del Ripollès (tret de les valls de Camprodon i de Ribes).
El seu origen és un pagus, format amb territoris dels comtats de Cerdanya i d’Osona. Se’n desprengué a la darreria del segle X per unir-se a la casa comtal de Cerdanya, i després, amb categoria de comtat, a partir del 988, a la mort del comte Oliba I Cabreta, el seu fill, Oliba, el futur bisbe i abat, actuà sovint al Ripollès com a comte.
El 1003 el renuncià a favor del seu germà el comte Bernat I de Besalú, comtat al qual restà unit definitivament.
(Ripoll, Ripollès, segle XI)
Bíblia, coneguda sovint amb el nom fals de Bíblia de Farfa (a causa d’una mala lectura d’una nota posterior interpretada com si es referís a l’abadia italiana de Farfa) enduta a Marsella pels monjos de Sant Víctor vers el 1170.
És del començament del segle XI, segurament dels primers anys de l’abadiat d’Oliba. El format és de gran infòlio.
A més dels llibres bíblics conté uns 210 pròlegs, sumaris i altres texts introductoris, que en fan una mena de gran enciclopèdia il·lustrada de la Sagrada Escriptura.
El renom li ve, però, de la sèrie impressionant de miniatures i dibuixos que conté i que en fan una de les bíblies més il·lustrades de l’edat mitjana.
Actualment es conserva a la Biblioteca Apostòlica Vaticana.
Dades dels Països Catalans 