(Catalunya, 1986 – )
(SCQ) Filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Creada per divisió de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques.
Les seves accions principals giren entorn d’activitats educatives i científiques relacionades amb la química. És un punt de trobada de tots els químics dels Països Catalans que pretén potenciar el paper de la química en la societat en general.
Enllaç web: Societat Catalana de Química
(Catalunya, 1932 – 1986)
(SCCFQM) Entitat filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Creada per a la promoció dels estudis sobre física, química i matemàtiques.
El seu primer president fou Josep Estalella, i Eduard Fontserè el delegat de l’Institut. Edità un “Butlletí” i uns “Treballs”. Convoca regularment uns premis.
L’any 1986 es dividí en quatre seccions de l’IEC: Societat Catalana de Tecnologia, Societat Catalana de Física, Societat Catalana de Matemàtiques i Societat Catalana de Química.
(Barcelona, 6 agost 1876 – Xile, després 1936)
Químic. A dos anys anà a residir a Xile, on estudià. Amplià estudis a París (1886), pensionat pel govern xilè.
En tornar, fou catedràtic de química inorgànica a la universitat de Santiago i professor de l’Escuela de Farmacia i de l’Instituto Pedagógico (1907-32).
Publicà Química orgánica: introducción histórica (1904) i L’obra de Berthelot (1929).
(Barcelona, 1925 – 11 gener 1995)
Químic. Doctorat en química orgànica (1953), treballà als EUA (1955-57) en el Massachusetts Institute of Technology (MIT).
Dedicat fonamentalment a la recerca, desenvolupà les seves tasques en el marc del CSIC, del qual fou professor d’investigació, i a la Universitat de Barcelona des del 1977. Així mateix impartí molts cursos i conferències en universitats de diferents països.
El seu treball, tant pedagògic com de recerca, s’emmarcà en el camp de la metodologia de la síntesi orgànica. Col·laborà també en diverses revistes amb articles de caràcter humanístic i és autor del llibre Kymós (1969), on quedaren reflectides les seves concepcions científico-filosòfiques.
Impulsor del programa Chaos per a la síntesi orgànica assistida per ordinador, el 1990 publicà Organic Chemistry in Action: The Design of Organic Synthesis.
El 1993 fou nomenat membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
(Barcelona, 4 març 1822 – 6 març 1880)
Químic. Fou professor de l’escola de química de la Junta de Comerç de Barcelona.
El 1843 fou un dels promotors i el director de la revista “Lo Verdader Català” i n’escriví la important Introducció.
Especialitzat en el ram tèxtil, publicà obres de text i un Tratado práctico del blanqueo y tintura de la lana, seda y algodón (1847), en col·laboració amb Jaume Arbós i Tur.
Fou catedràtic de l’institut de Barcelona i més tard secretari de l’Escola Industrial.
(Reus, Baix Camp, 15 maig 1890 – Madrid, 2 juny 1973)
Químic. Excel·lí en aquesta branca científica.
Fou catedràtic a Santander.
És notable la seva Introducción a la electroquímica.
(Barcelona, 10 setembre 1892 – 29 maig 1979)
Físic i químic. Catedràtic emèrit de la facultat de farmàcia de Barcelona, es llicencià a Barcelona el 1915 i es doctorà a Madrid. L’any 1926 féu estudis a Lausana i Ginebra.
Publicà nombrosos articles d’anàlisi química i de tècnica física.
Fou membre numerari de les Acadèmies de Ciències, Medicina i Farmàcia de Barcelona, i president d’aquesta darrera, així com director de l’Institut Oficial de Control de Medicaments, més tard, de Farmacologia.
(Tarragona, 1907 – Barcelona, 16 maig 1998)
Químic i bromatòleg. Doctorat a Madrid, s’especialitzà en química cerealista i farinografia.
Professor de l’Institut d’Agroquímica de València i director del Laboratori d’Investigació Cerealista del CSIC (1947), fou becat per aquesta institució per a introduir les modernes tècniques de control de qualitat del blat i la farina a l’estat espanyol.
Membre d’honor de l’Escola Francesa de Molineria (1972) i corresponent de l’Associació d’Investigació Cerealista d’Alemanya (1958), el 1955 fundà l’Associació Espanyola d’Investigació Cerealista.
Autor de nombrosos treballs especialitzats, s’ha interessat també per la història de la ciència. Destaca la seva biografia Antoni de Martí i Franquès, 1750-1832 (1935, premi de la secció de Ciències de l’IEC) i la seva activitat com a secretari de la secció de Ciències de l’Ateneu de Tarragona els anys 1930 i de la Secció Catalana de l’Acadèmia Internacional d’Història de la Ciència (Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica), de la qual fou nomenat membre d’honor el 1992, i la qual convoca anualment un premi que porta el seu nom.
És també autor de: Els deuteri i l’aigua pesant (1935), Assaig sobre el clima d’Olot (1938) i El Centre Recreatiu Catalanista “Las Quatra Barras” de Tarragona (1899-1903) (1992).
(Manresa, Bages, 14 desembre 1887 – Barcelona, 16 octubre 1961)
Químic i astrònom. Jesuïta.
Ensenyà durant el període 1921-25 a l’Institut Químic de Sarrià, fins que fou nomenat sotsdirector de l’Observatori de l’Ebre.
Publicà gran quantitat de treballs científics i obres de divulgació: Vademecum del químico (7 edicions), Resumen de un curso general de química (1924), Estudio sobre la radioactividad (1926), La noció d’isotopia (1927), Determinació de l’edat de la Terra (1930), Prácticas químicas (1930) i Manual de química moderna (1955).
(Barcelona, 26 juny 1873 – segle XX)
Químic. Era catedràtic de l’Escola Superior d’Indústries de Terrassa.
És autor de nombrosos escrits sobre química i també sobre comptabilitat.
Dades dels Països Catalans 