(Perpinyà, 18 agost 1870 – 26 abril 1934)
Escultor autodidacte. Conegut per Han Coll. Fou professor de dibuix a Sant Lluís Gonçaga i un dels vitalitzadors de la vida rossellonesa amb l’equip d’Albert Bausil.
Autor de fins medallons, d’estatuetes simples i també d’obres fortes.
(València, 1864 – País Valencià, segle XIX)
Enginyer industrial. Fou professor a les universitats de València, Saragossa i Barcelona.
Nomenat director tècnic de la primera empresa valenciana d’energia elèctrica, instal·là a València el primer sistema d’enllumenat elèctric, així com els primers telèfons (1883).
Més tard dirigí les fàbriques de tabac de València i Alacant, i les fàbriques de gas i electricitat propietat del marquès de Campo.
(Titaigües, Serrans, 27 setembre 1777 – Madrid, 27 febrer 1827)
Botànic i agrònom. Professor d’àrab a Madrid, on tingué per deixeble Domènec Badia (Alí Bei), amb el qual viatjà per França i Anglaterra.
Restà a Andalusia, d’on estudià la flora, Retornà el 1812, després d’haver recollit nombrosos materials i escrit diverses obres de botànica i agricultura.
(València, 1902 – 1983)
Genealogista i historiador. Estudià dret a la Universitat de València i posteriorment hi treballà com a professor.
Publicà diversos treballs d’investigació històrics a l’“Archivo de Arte Valenciano” i als “Anales del Centro de Cultura Valenciana” i sobre pintors valencians medievals, que després serien aplegats al llibre Pintores valentinos, su cronología y documentación (1960).
Realitzà la transcripció documentada de la família Borja (segles XIII-XIV) i d’altres famílies aristocràtiques. Contribuí, a partir del seu treball a diversos arxius regionals, a l’esclariment de la cronologia i a la genealogia d’escriptors clàssics valencians.
(Pedralba, Serrans, 12 octubre 1827 – Palma de Mallorca, 14 novembre 1897)
Prelat. Fou professor dels seminaris de València i de Toledo, i ardiaca de Mondoñedo (Galícia) i també de Toledo. Durant un temps residí a Amèrica.
De tornada fou arxipreste a Saragossa, d’on fou nomenat (1881) bisbe auxiliar de la mateixa seu. Més tard fou bisbe de Tenerife.
El 1885 fou nomenat bisbe de Mallorca, dignitat que exercí fins a la seva mort.
(Alzira, Ribera Alta, segle XVII – 1722)
(o Servera) Filòsof. Es doctorà a la Universitat de València, on donà dos cursos de filosofia. Fou canonge de la catedral de València (1706) i un notable predicador (el 1707 publicà la seva oració d’acció de gràcies per la victòria de Felip V de Borbó llegida a la catedral).
Publicà també altres peces oratòries, llibres hagiogràfics, i dues obres de filosofia dins les noves tendències que es desenvoluparen a València des d’aleshores: Metaphysico-logica, seu Disputationes in Logicam et Metaphysicam iuxta methodum Scholae Valentinae distributae (1693) i Disputationes summulsticae seu Dialecticae institutiones (1697).
Es mostrà eclèctic en les pugnes entre suaristes i tomistes; fou influït per Maignan i per la mentalitat geomètrica cartesiana.
(València, 1616 – Madrid, 1681)
Noble i jurista. Estudià dret a la universitat de Salamanca, on després hi ensenyà. Fou jutge i regent de la Reial Audiència de València, i ocupà alts càrrecs.
Enviat a Itàlia, hi assumí diverses missions de responsabilitat. Fou canceller de Milà i fiscal del tribunal suprem. El 1661 rebé el títol de marquès de Centelles.
És autor de diversos escrits de tema històric i jurídic.
(Caudiel, Alt Palància, 25 agost 1922 – Benicàssim, Plana Alta, 17 abril 2006)
Pintor. Estudià pintura i escultura a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. Treballà de professor en diversos centres.
Fou especialista en la pintura de murals, els quals es troben, principalment, a Castelló de la Plana.
(Alcoi, Alcoià, 1873 – 1942)
Pianista. Dugué a terme al seu poble natal una gran activitat com a professor i concertista.
Dirigí l’orquestra del Teatre Calderón.
Dades dels Països Catalans 