(València, 1759 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 1825)
Pintor i dibuixant. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles, de la qual arribaria a ésser tinent director. A l’endemig fou pensionat a Madrid i a Roma.
El 1793 anà a Mèxic per fer-se càrrec de la direcció de l’Acadèmia artística d’aquella ciutat, que organitzà eficaçment. Hi exercí de forma personal l’ensenyament de pintura.
Té algunes obres al Museu de València. Són notables els frescos que féu per a la cúpula de la catedral de Mèxic.
(València, 1862 – Nova York, EUA, segle XX)
Cantant. Actuà sovint ací i a l’estranger i aconseguí bons èxits. Fou professor al Conservatori de Música i Declamació de Madrid.
Anà després a Nova York. S’hi establí i fou professor de cant.
(Palma de Mallorca, 6 març 1895 – 7 març 1966)
Escriptor. Era professor de llengües a l’Institut Ramon Llull i a l’Escola de Comerç de Palma. Publicà mètodes per a l’aprenentatge de l’anglès i francès. Col·laborà a la revista “La Nostra Terra”.
És autor de nombroses traduccions i dels llibres originals El arte de fumar en pipa (amb dues edicions en castellà i cinc en alemany), les narracions Dues històries ferestes (1950), amb il·lustracions de “Xam“, i Un menorquí indòmit (1959), que és una biografia del doctor Josep Miquel Guàrdia.
(Perpinyà, 1763 – París, França, 1829)
Escriptor. Es dedicà a l’ensenyament, que exercia a París des del 1785. S’adherí al moviment revolucionari. Fundà l'”Athénée de la Langue Française”.
És autor de poesies i de nombrosos escrits en francès, entre els quals sobresurten: De la garantie sociale considérée dans son opposition avec la peine de mort (1796), Code moral pour servir à l’instruction de la jeunesse (1799) i Lettres acadèmiques (1811-12).
(Palma de Mallorca, 12 juliol 1953 – )
Poeta. Ha estudiat ciències químiques. Professor universitari. La seva obra poètica és marcada per la particularitat dels seus coneixements, la recerca científica i el procés de comprensió de la natura.
Així es dedueix fàcilment dels títols Iniciació a la Química (1977), Noema (1978), Llibre del mercuri (1982), Ternari (1986), De bell nou (1993) i Al·lotropies (1996).
Entre el 1977 i el 1987 edità la revista “Blanc d’Ou” i ha dirigit, també, la col·lecció de poesia “Tafal”.
(Elx, Baix Vinalopó, 10 abril 1736 – Oriola, Baix Segura, 27 abril 1796)
Eclesiàstic. Ensenyà filosofia i teologia al col·legi de la Concepció d’Oriola, ciutat on fou també canonge.
És autor d’un Aparato de la elocuencia para los sagrados oradores, en sis volums (1784-88).
(l’Alguer, 1742 – Càller, Sardenya, 1816)
Jesuïta. Ensenyà filosofia i literatura als col·legis de Càller i l’Alguer. Suprimida la Companyia el 1713, fou nomenat professor d’eloqüència a la universitat de Càller.
A més de composicions en llatí i italià, el 1778 dedicà al nou arquebisbe d’Oristany un sonet en català, i el 1780 n’escriví un altre sobre el tema Maier dolorosa.
(València, 8 desembre 1953 – )
(Vicent Llobell i Bisbal) Dibuixant de còmics. Representant de l’anomenada escola valenciana, ha publicat les seves obres en diverses publicacions, com ara a “Bésame Mucho” (on presentà Historias galantes i Barrachina) i a “El Víbora”.
La seva obra actualitza la tradició gràfica dels tebeos valencians, sobretot els de l’editorial Valenciana.
Autor de diversos àlbums (Romance, 1984; Museo vivo, 1987; Cazando millonarios, 1989; El laboratori del Doctor Arnau, 1989), després compaginà la seva producció en el camp del còmic amb la feina de professor d’anatomia i color a la facultat de belles arts de la Universitat Politècnica de València.
(Benimàmet, Horta, 1849 – València, 1907)
Músic. Escolà de la capella del Corpus Christi de València, estudià de més gran als conservatoris de Madrid i de París.
Compongué peces per a piano, obres didàctiques i sarsueles. Ensenyà piano al Conservatori de València.
(Alacant ?, segle XVI – València, 1596)
Professor de medicina a la Universitat de València des del 1574. Deixeble de Lluís Collado, fou un dels membres de l’escola valenciana d’anatomia vesaliana.
Les seves lliçons foren publicades pòstumament: Comentarii physiologici (1696), comentaris a Hipòcrates i Galè, i els comentaris a Claudii Galeni liber de morborum (1624), reeditats i ampliats el 1642.
Dades dels Països Catalans 