Important jaciment paleontològic, de l’època del Triàsic Mitjà, que ha posat al descobert una important fauna representativa dels ambients de plataforma costanera de fa entre 240 i 223 milions d’anys.
En aquest període de la història de la Terra, a l’Alt Camp hi havia un ambient costaner de poca fondària aïllat del mar i obert per barreres d’esculls de corall.
(o de can Bech de Baix) Jaciment arqueològic del final de l’edat del bronze i principi de l’edat del ferro, entre els anys 900 i 650 aC. Fa referència a una necròpoli d’incineració de tombes planes i senzilles.
Va ser trobada prop de la masia de can Bech de Baix, i és coneguda des de l’any 1922.
S’hi han trobat unes 226 tombes, formades per l’urna tapada amb un plat i acompanyada d’algun vaset, tot de terrissa, o d’objectes de bronze i de ferro.
És una de les necròpolis de camps d’urnes més representatives en extensió i riquesa de Catalunya.
(Gavà, Baix Llobregat)
Mines d’època neolítica, les úniques en tot l’àmbit de la península Ibèrica. El jaciment fou descobert al principi dels anys 1970, però no fou fins el 1978 que s’iniciaren les excavacions sistemàtiques, a càrrec de l’equip d’arqueologia del Museu de Gavà.
El jaciment de Gavà és un dels complexos miners neolítics més destacats de tot Europa i la més antiga explotació en galeria del continent, l’objecte principal de la qual era la variscita, mineral utilitzat per a la fabricació de grans de collaret i que era comercialitzat en un àmbit geogràfic considerable, que abasta com a mínim el territori de l’actual Catalunya.
Entre els objectes que s’hi han trobat cal destacar l’instrumental de mineria i, molt especialment, l’anomenada Venus de Gavà, una figureta antropomorfa femenina de 16 cm d’alçada, feta de ceràmica, que segurament cal relacionar amb creences i ritus vinculats amb la fertilitat.
L’any 2007 s’inaugurà el centre museístic que l’inclou, el Parc Arqueològic de les Mines de Gavà.
(Països Catalans, segle XIV)
Cofadura allargada i que es plega sobre el cap de diverses maneres. També anomenada gorra en zones septentrionals i de la qual hi ha diferents variants, tant pel color com per la forma o la manera de cofar-se (vermella, musca, de mariner, llarga, de niu, de capellà, etc).
Ha estat històricament un dels signes distintius de la indumentària catalana, si bé exclusiu de l’home, i també un símbol patriòtic, especialment a partir de la segona meitat del segle XIX i des de l’inici de la Renaixença (cal recordar que ja Verdaguer va recollir cofat amb la barretina els primers premis obtinguts als Jocs Florals).
Des del començament del segle XX, amb una desaparició progressiva en els usos tradicionals, la barretina ha esdevingut un signe identificador del folklore català.
Estesa en diferents formes i també amb noms diversos per tota la conca mediterrània (des de Catalunya fins a la Dalmàcia) i no restringida al camp, sinó també habitual entre mariners.
És difícil d’establir-ne l’origen, si bé s’ha demostrat que ja al segle XIV era d’ús completament corrent a les zones on ha tingut més llarga vida, és a dir, a les regions de muntanya, del pla i la marina de la Catalunya Vella, bé amb extensió fins a l’Ebre i també a Eivissa i Mallorca; també va ser usada entre la pagesia valenciana i de Foix.
La literatura de la Renaixença li dedicà un gran nombre d’obres, i el seu nom apareix en el títol de diverses publicacions literàries i patriòtiques.
Dades dels Països Catalans 