(Almussafes, Ribera Baixa, 25 novembre 1954 – )
Polític. Fou regidor d’Almussafes (1979-83) i diputat a les Corts Valencianes per Unió Valenciana des del 1987. Candidat d’UV a la presidència de la Generalitat Valenciana (1991).
L’any 1995 fou elegit president del seu partit, en substitució de Vicent González i Lizondo, a qui també substituí com a president de les Corts Valencianes el 1997, fins al 1999.
Antolí Villafanye i Andreu (Castelló de la Plana, 1762 – Madrid ?, segle XVIII) Advocat i polític. Fou alumne dels Reales Estudios de Madrid. Treballà a les ambaixades de Lisboa, Viena i París i fou oficial de la secretaria d’estat.
Dídac Villafanye i Andreu (Castelló de la Plana, 1765 – Granada ?, Andalusia, segle XVIII) Advocat. Treballà a la chancillería de Granada.
Manuel Villafanye i Andreu (Castelló de la Plana, 1768 – València ?, segle XIX) Advocat i polític. Fou alumne dels Reales Estudios de Madrid, oïdor i governador de la sala del crim de València i diputat a les corts de Cadis.
(País Valencià, segle XIV – abans 1376)
Fill de Bernat de Vilaragut i de Vilanova, i de Jaumeta de Romaní. Fou capità i regidor de Xàtiva durant la guerra de Castella (1365). Col·laborà en el fracassat assalt a Requena (1369). Després fou ambaixador de Borriol.
En enviudar tingué algunes qüestions per raó del seu pretès matrimoni amb Teresa de Boixadors i de Carròs, neboda d’Isabel. Foren fills seus Carrossa de Vilaragut i Carròs, i:
Sobrenom del polític liberal valencià Ramon Armengol (segle XVIII-1817).
(Palma de Mallorca, segle XIX – 8 gener 1907)
Dirigent republicà. Fou un dels fundadors del Partit Democràtic Republicà Federal a les Illes, en 1868-69, membre de la junta revolucionària del 1868 i després alcalde segon de Palma (1869-73).
Amb la Restauració, després de fer costat als intents d’Antoni Villalonga per a reorganitzar el republicanisme federal, es passà a Salmerón i fou el cap d’un minúscul grup de republicans centralistes a Mallorca (1896-99).
(Palma de Mallorca, 1790 – Argentina, segle XIX)
Religiós. Actuà a l’Argentina, on fou governador del bisbat de Paranà. Li fou atorgada la dignitat de senador.
Publicà algunes obres místiques.
(Castelló de la Plana, 26 abril 1924 – València, 25 desembre 1998)
Periodista i polític. Falangista, cap al 1949 començà a col·laborar a “Levante” i “Jornada”, diaris del Movimiento a València. Influït per Dionisio Ridruejo, sortí de Falange. Havent participat en el Congrés del Moviment Europeu (Munic, 1962), hagué de restar exiliat a París un any; tornà a l’estat espanyol, i fou desterrat alguns mesos.
Fou membre del Partit Socialista Valencià, col·laborà a la creació, a València, de Comissions Obreres i fou fundador i dirigent del Partit Socialista del País Valencià (1974), del qual sortí el 1976. Ha estat detingut en diverses ocasions.
Amb el seu nom o amb diversos pseudònims col·laborà a “Valencia-Fruits”, “Dos y Dos”, “Avui”, “Serra d’Or”, “Destino”, “La Vanguardia”, “Caudernos para el Diálogo”, “Informaciones”, “Tele/eXprés” i altres periòdics.
Obtingué el premi València de novel·la el 1960. Ha publicat Política per a un país (1977) i El País Valencià (1978).
Octavi de Vallguarnera i Lanza di Trabia (Sicília, Itàlia, segle XVII) Fill de Francesc de Vallguarnera i del Carretto. Fou l’iniciador de la branca siciliana dels marquesos de Santa Lucia. Fou el pare de Ponç de Vallguarnera i de Santacoloma (Sicília, Itàlia, segle XVII – segle XVIII) Polític. Senador del regne de Sicília i primer marquès de Santa Lucia (1700).
Vidal de Vallguarnera i Lanza di Trabia (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1676) Duc de l’Arenella (1645) i príncep de Valguarnera. El 1161 comprà el principat de Niscemi de Branciforte. Entre els seus fills cal esmentar.
Simó de Vallguarnera i Branciforte (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1743) S’intitulà, sense ésser-ho, comte d’Albons. Fou pare de Josep de Vallguarnera i de Martí.
Vidal de Vallguarnera i Branciforte (Sicília, Itàlia, segle XVIII – 1768) Quart duc de l’Arenella, príncep de Niscemi i senyor d’Albons i de la torre de Caldes de Montbui. El seu nét cinquè fou:
Conrad de Vallguarnera i de Mantegna (Sicília, Itàlia, segle XX – 1966) Fou el desè duc de l’Arenella, príncep de Niscemi i de Castelnuovo i cavaller de l’orde de Sant Joan. Només deixà dues filles.
(Palma de Mallorca, 1723 – 1790)
Noble i polític. Cavaller d’Alcántara, regidor perpetu de Mallorca, senyor de la cavalleria de sa Galera, de Felanitx. Impulsà l’agricultura i la lluita contra els pirates algerians. Presidí la junta de construcció de camins de l’illa.
Molt influent en política prop del rei i del comte de Floridablanca. Creat marquès de Solleric (1770), li fou annexada la grandesa d’Espanya honorària (1783) pel fet d’haver facilitat la represa de l’illa de Menorca i els honors de ministre de finances.
(Perpinyà, vers 1626 – 9 abril 1698)
Polític. Germà de Josep. Advocat de Perpinyà. Fou, al seu temps, el més destacat col·laboracionista rossellonès a favor de la incorporació a França del comtat del Rosselló i de part del de Cerdanya.
Ocupà durant molts anys el càrrec d’advocat general de l’anomenat Consell Sobirà, constituït a Perpinyà pels francesos de cara a consolidar l’annexió dels territoris. Pels anys 1667-68 prenia part personal a la campanya contra els angelets de Josep de la Trinxeria. Promogué jurídicament les repressions de 1674 contra els qui conspiraven per acabar el domini francès.
Dos anys més tard, el 23 de novembre, pronunciava en llengua francesa un parlament al Consell Sobirà, on fins a la data era encara usat, en exclusiva, el català. Del 1681 al 1698 fou intendent general del Rosselló i de la Cerdanya.
L’any en què s’estrenava el nou càrrec féu un canvi general en les llistes de persones elegibles com a cònsols de Perpinyà, amb el resultat de suprimir desafectes i d’incorporar francesos.
Dades dels Països Catalans 