Arxiu d'etiquetes: Plana Alta

Arc, pla de l’ -Plana Alta-

(Plana Alta)

Extensa depressió, compresa entre Benlloc, la Vall d’Alba, Vilafamés, la Pobla Tornesa i Cabanes de l’Arc, formada per petites planes i suaus ondulacions triàsiques.

Zona de transició entre la Plana regada i els massissos muntanyosos del Maestrat; és envoltada per les muntanyes de la Maigmudella, la Gasiona i el Gaidó.

Rep el seu nom de l’antic arc romà conservat dins el terme de Cabanes de l’Arc, anomenat arc de Cabanes o del Pla.

Antrilles

(Castelló de la Plana, Plana Alta)

Partida, situada al nord del Grau de Castelló junt a la de Rafalafena, regada per la sèquia d’Antrilles.

Ànecs, albufera dels

(Cabanes de l’Arc, Plana Alta)

(o albufera d’Albalat o de la Ribera de Cabanes) Maresme, situat a la Ribera de Cabanes, zona costanera del terme municipal. Ocupa una extensió de 6 km2. S’asseca a l’estiu, però s’omple amb les pluges i amb la mar alta.

La facilitat amb què és corrompien les seves aigües fou la causa del despoblament d’Albalat dels Ànecs, el castell i l’església del qual encara es conserven davant l’albufera.

Almassora (Plana Alta)

Municipi de la Plana Alta (País Valencià): 32,99 km2, 31 m alt, 25.566 hab (2014)

Situat a la riba esquerra del Millars, ocupa un territori completament pla, a 4 quilòmetres al sud de Castelló de la Plana.

El regadiu, que comprèn el 85% del terme, aprofita aigua del Millars a través de la sèquia d’Almassora. La principal font d’ingressos del municipi la proporciona, peró, la indústria, principalment de materials de la construcció, la qual s’ha desenvolupat notablement els darrers anys i ha provocat un fort creixement de la població.

Actualment el municipi és pràcticament un barri de Castelló. Pel centre de la vila passava el ferrocarril de via estreta, avui desaparegut, de Castelló a Onda, conegut popularment per la Panderola.

Dins el terme es troba, al barri marítim de la Torre d’Almassora, l’ermita i el caseriu de Sant Antoni i el santuari de Santa Quitèria.

Enllaç web: Ajuntament

Almalafa

(Castelló de la Plana, Plana Alta)

Partida. Duu el nom d’una antiga alqueria islàmica, situada a la plana regada entre la ciutat i la vila d’Almassora (dins el terme de la qual es troba també un sector d’aquest antic territori).

És regada, entre d’altres, per la sèquia d’Almalafa, derivació de la sèquia Major de Castelló.

Plana Alta, la

Comarca del País Valencià: 957,3 km2, 263.063 hab (2011), densitat: 274,8 h/km2, capital: Castelló de la Plana

Correspon al sector septentrional de la plana de Castelló. Situada entre l’Alt Maestrat i el Baix Maestrat (al nord), l’Alcalatén (a l’oest), la Plana Baixa (al sud) i el mar Mediterrani (a l’est).

Formada per 17 municipis: Almassora – Benicàssim – Benlloc – Borriol – Cabanes de l’Arc – Castelló de la Plana – les Coves de Vinromà – Orpesa – la Pobla Tornesa – Sant Joan de Moró – la Serra d’En Galceran – la Serratella – la Torre d’en Doménec – Torreblanca – la Vall d’Alba – Vilafamés – Vilanova d’Alcolea

GEOGRAFIA FÍSICA: S’estén entre la costa i la rambla de la Viuda, que assenyala el límit occidental, i entre el Millars, que la separa de la Plana Baixa, i la rambla de les Coves, que la separa del Baix Maestrat. Constitueix un ampli amfiteatre que, des dels contraforts que formen les serres interiors, s’estén mitjançant glacis, format per un extens piemont quaternari que suaument baixa fins al mar, i pels al·luvions dipositats pels rius, principalment el Millars. Al nord, predomina un relleu accidentat, a causa de la presència d’una doble alineació muntanyosa formada per les serres de Maigmudella i la Gasiona, que constitueixen la transició entre els relleus de la plana i els massissos muntanyosos del Maestrat, i per la serra del Desert de les Palmes, que arrenca de la serra de Borriol i forma una cadena paral·lela a la costa, arran de mar. La costa, a excepció del centre, on és alta i rocosa, on arriben els relleus del Desert de les Palmes, és baixa i arenosa.

El clima es caracteritza pels estius calorosos (24,7ºC de mitjana a l’agost) i els hiverns suaus (10ºC de mitjana al gener); a les zones muntanyoses aquestes temperatures són modificades per l’altitud, on les mínimes absolutes assoleixen temperatures per sota dels 0ºC. Les precipitacions són de l’ordre dels 400 mm anuals, i presenten una forta irregularitat interanual, amb un màxim a la tardor.

La vegetació natural és representada pel matoll, el margalló (aquest sobretot a les muntanyes properes al mar) i pels pins.

La xarxa hidrogràfica és formada per diversos barrancs i rambles, entre els quals sobresurt el de Borriol o riu Sec de Castelló, i per la rambla de la Viuda, afluent del Millars, que rep les aigües de les rambles Carbonera, de Cabanes i del barranc de la Pobla.

POBLACIÓ I ECONOMIA: La població ha crescut d’una manera lenta però continuada durant el segle XX: 68.744 h el 1900 i els 178.000 h el 1991, cosa que representa un creixement del 161%. Aquest augment correspon, de fet, al creixement de Castelló de la Plana, ja que dels 15 municipis que formen la comarca, 10 han perdut població i solament 4 dels 6 municipis riberencs a la costa (Almassora, Benicàssim, Torreblanca i Orpesa) han gairebé duplicat la població, llevat de Castelló, que l’ha quadruplicada. La població és molt desigualment repartida, ja que els municipis de la costa concentren el 91,8% de la població total, i el nucli de Castelló és el pol d’atracció (73,4% de la població de la comarca), seguit d’Almassora.

L’agricultura és la principal base de la seva economia, i les terres conreades ocupen gran part del territori. En conjunt, hi predominen els conreus de regadiu sobre els de secà; aquells ocupen una franja paral·lela a la costa, que s’eixampla cap al sud, en els municipis de Castelló de la Plana i d’Almassora, i per als quals s’aprofiten les aigües de pous i les del Millars. Els conreus més importants són els de tarongers i mandarines, que serveixen per a l’exportació, seguits de les hortalisses i d’altres arbres fruiters. Al secà ocupa un lloc preponderant la vinya, seguida dels ametllers, els garrofers i les oliveres, aquest dos últims, en regressió. La ramaderia és representada pel bestiar oví, principalment al sector de les valls altes interiors, i per la presència de nombroses granges per a la cria d’aviram i porcs. L’activitat pesquera es concentra al Grau de Castelló. La indústria hi és poc desenvolupada, i Castelló de la Plana i Almassora en són els centres principals, encara que hi ha una tendència a la descentralització industrial i el desplaçament cap a l’interior de la comarca. Sobresurten la refineria de petroli del Grau, la indústria química, l’alimentària, la de mobles i la ceràmica. Cal assenyalar també el desenvolupament del turisme a la costa, on destaquen Benicàssim, Torreblanca i Orpesa.

HISTÒRIA: La prehistòria més antiga és mal documentada. Entra dins de l’àrea de les pintures rupestres del nord valencià (Borriol), i hi ha indicis de la civilització de les coves d’enterrament col·lectiu de la primera edat dels metalls i de la del bronze valencià (les Coves de Vinromà, Orpesa, etc). L’originalitat de la comarca (i també de la Plana Baixa) respecte al conjunt del País Valencià és que hi penetrà la cultura hallstàttica de la primera edat del ferro (Almassora, Castelló, etc), potser per invasions de gens indoeuropea o potser només per influència sobre la cultura material. L’època ibèrica és representada per diversos poblats, no coneguts a fons; pertanyia al grup ilercavó, i durant la romanització tingué poblament exclusivament rural, ja que no hi ha documentada cap ciutat. Durant l’època musulmana, la comarca degué tenir una importància econòmica i una població molt baixes, puix que tot el litoral eren aiguamolls sense conreu, i només hi ha constància de l’ocupació dels castells i poblets que guardaven les rutes importants, com Vilafamés i Vinromà a l’interior, i Albalat i la Magdalena al litoral.

Després de la fundació del regne de València, Vilafamés, amb tot el pla de l’Arc, les Coves, la Serra d’En Galceran i la Torre, pertangué a la jurisdicció del Maestrat, mentre que Castelló i Almassora es configuraven com a viles reials, amb breus alternatives de jurisdicció senyorial. Administrativament, tota la comarca pertangué a la governació de Castelló de la Plana (o dellà del riu Uixó, o de la Plana), i des del 1707 al corregiment de Castelló de la Plana (excepte Borriol i el pla de l’Arc, que pertanyia a la de Peníscola, i les Coves de Vinromà, a la de Morella). Actualment tota la comarca pertany al partit judicial de Castelló. Fins el 1960 tota la comarca pertanyia a la diòcesi de Tortosa, i aquest any passà a integrar-se en la nova diòcesi de Sogorb-Castelló.

Albalat dels Ànecs

(Cabanes de l’Arc, Plana Alta)

Despoblat i antic castell, actualment enrunat, a la façana marítima (anomenada la Ribera de Cabanes).

Es troba prop de la carretera de Barcelona a València i de l’albufera dels Ànecs (coneguda abans també per albufera d’Albalat), la qual fou l’origen del despoblament.

Es conserva encara l’antiga església, agregada a Cabanes el 1575.

Albadars, els

(la Serra d’En Galceran, Plana Alta)

Caseriu, situat a l’esquerra de la rambla Carbonera.

Alba, coll d’ -Plana Alta-

(la Vall d’Alba, Plana Alta)

Coll, a la serra que separa el pla de l’Arc de la rambla Carbonera.

Adjutori, l’

(Benlloc, Plana Alta)

Santuari, dedicat a sant Abdó i sant Senén.

La Mare de Déu de l’Adjutori és una talla de fusta del segle XV.