Antic nom del municipi de Benlloc.
Caseriu, entre el coll de la Bassa i la rambla de la Viuda, prop del poble de la Barona.
Llogaret, situat a l’esquerra de la rambla de la Viuda.
És travessat per la carretera de la Pobla Tornesa a Albocàsser.
Municipi de la Plana Alta (País Valencià): 136,44 km2, 202 m alt, 1.910 hab (2014)
(o les Coves de la Mosquera) Situat al pre-litoral, a la vall mitjana del riu Segarra (o rambla de les Coves), entre els estrets de la roca del Lledoner i el del Riu hi ha la foia de les Coves. Prop de la meitat del territori és improductiu, ocupat en gran part per matollar.
Agricultura de regadiu i de secà (garrofers, cereals, vinya, oliveres, ametllers, figueres i vinya). La ramaderia (bestiar de llana) disposa d’abundants pasturatges; hi ha avicultura. Explotació de pedreres de guix i de marbre. Activitats industrials agrícoles i manuals. Àrea comercial de Castelló de la Plana.
La vila, d’origen islàmic, és al centre de la foia, a la dreta del riu Segarra; hi destaca l’església parroquial de l’Assumpció, neoclàssica; al calvari hi ha una església notable. Fou cap de la comanda o batllia de les Coves de l’orde de Montesa.
Dins el terme hi ha les caseries del Tirijà, de la Penya-roja i de la Mosquera, antic poble.
Enllaç web: Ajuntament
Municipi i capital de la comarca de la Plana Alta (País Valencià): 107,5 km2, 30 m alt, 173.841 hab (2014)
Situat a la costa septentrional del País Valencià, capital de la província de Castelló de la Plana.
GEOGRAFIA FÍSICA – La ciutat es troba al centre de la plana regada que s’estén al nord del petit delta del Millars, als peus dels darrers contraforts del Sistema Ibèric: les muntanyes del Desert de les Palmes (Roca Blanca, 628 m), el Collet i les serretes de la Magdalena, a uns 5 km de la mar. La zona costanera era formada per una sèrie d’estanys i marjals separats de la mar per un cordó de dunes i convertits avui en terres d’horta per dessecació dels aiguamolls i arrossars.
ECONOMIA.- L’agricultura de regadiu, predominant, aprofita l’aigua del subsòl, la del Millars mitjançant la sèquia de Castelló (d’origen medieval) i la de la rambla de la Viuda per mitjà del pantà de Benadressa (1925). Administra les aigües la comunitat de regants i els principals productes són la taronja i les hortalisses. L’arròs i els productes de secà (ametlles) es troben en decadència. La pesca es localitza al Grau de Castelló, el barri marítim on fou construït a principi del segle XX el port, un dels més importants ports pesquers (sardina, seitó, sorell, pagell, moll, rap, etc) de la costa mediterrània occidental. Hi ha indústria conservera. És important la funció comercial del port, que exportava bàsicament taronges i ceràmica (taulellets), però que a partir del desenvolupament industrial dels anys 1960 ha estat superada per la importació de petroli i també d’adobs i ciment. La tradicional indústria ceràmica s’ha modernitzat de cara a la construcció i han adquirit importància la construcció mecànica, els fertilitzants i la indústria química. Hi ha una refineria de petroli al barri del Serrallo. Al sector costaner que va des del Grau fins a les Vil·les de Benicassim es concentra l’activitat turística (hotels, apartaments, urbanitzacions). Aeroport esportiu.
LA CIUTAT.- El nucli antic s’articula entorn dels carrers Major i d’Enmig i el de Colom, transversal. A la Plaça Major s’alça la Casa de la Ciutat (segles XVII-XVIII), amb façana d’aire renaixentista, i l’església de Santa Maria, actual catedral del bisbat (Castelló és co-seu del bisbat de Sogorb-Castelló des del 1960). Aquest edifici, que havia estat bastit el segle XV en estil gòtic, fou derruït el 1936 i reconstruït pocs anys després; resta l’antic campanar de torre vuitavada, exempt, bastit a la fi del segle XVI, conegut com el Fadrí. Altres edificis d’interès són el Palau del Bisbe (segle XVIII), antiga residència dels bisbes de Tortosa, els antics convents de les Caputxines (segle XVI, on es conserva obra de Zurbarán), de Santa Clara (segle XVI, després institut d’ensenyament), dels dominicans (segle XVI, després Casa de Beneficència), els de Sant Agustí i de Sant Francesc, convertits en casernes, etc. El Museu de Belles Arts, a l’edifici de la Diputació, conserva pintura gòtica i barroca
HISTÒRIA.- La primitiva població -identificada sense fonament amb la Castalia citada per Estrabó- es trobava al collet de la Magdalena, on hi ha l’actual santuari. Conquerida als àrabs per Jaume I el 1233, el mateix rei n’autoritzà el 1251 el trasllat a l’antic palmerar de Borriana, on s’establí el nucli inicial, emmurallat.
Fou objecte de diverses donacions per part dels sobirans catalano-aragonesos malgrat la resistència dels seus habitants, que havien augmentat gràcies a diversos privilegis i exempcions. El 1335 esdevingué seu de la governació dellà Uixó. Durant les guerres de la Unió fou un dels centres més actius de la revolta contra Pere III el Cerimoniós (1348). En el Compromís de Casp lluità a favor de Jaume II d’Urgell (1412), i el segle següent, en la revolta de les Germanies, fou presa per les forces del duc de Sogorb (1521).
El creixement demogràfic, agrícola i comercial s’incrementà a partir del segle XVI, quan li fou concedida la llibertat d’embarcament i desembarcament a la platja. Després de la fi de la Guerra de Successió (1708), el conreu de cànem -que donà lloc a la fabricació de sogues- i la producció de seda adquiriren importància al costat de l’expansió del conreu de la taronja.
El general Suchet ocupà la ciutat (1811) durant la Guerra del Francès. Al llarg del segle XIX participà en les lluites polítiques i ideològiques des d’un caire marcadament liberal -tingué especial importància el setge de la ciutat del 1837 per les forces carlines de Ramon Cabrera, que foren derrotades- i hi arrelaren els partits republicans i federals.
Ha estat també un nucli important del nacionalisme al País Valencià i el 1932 hi foren acceptades les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans. A la fi del segle XIX, l’arribada del ferrocarril de València a Barcelona es complementà amb el ferrocarril de via estreta d’Onda -centre ceràmic- al Grau, i les obres del port s’iniciaren el 1891.
Enllaços web: Ajuntament – Turisme
(la Pobla Tornesa / Vilafamés, Plana Alta)
Serra, termenal dels dos municipis. En el límit meridional del pla de l’Arc.
Municipi de la Plana Alta (País Valencià): 131,64 km2, 290 m alt, 2.985 hab (2014)
(o Cabanes) Estés pel pla de l’Arc fins a la zona costanera de la ribera de Cabanes, on hi ha un litoral d’aiguamolls, al peu de la serra del desert de les Palmes, que accidenta més de la meitat del terme, a la zona sud, i és ocupada per pinedes i pasturatges, al nord-est de Castelló de la Plana.
La vida econòmica del municipi es basa en l’agricultura; s’hi cultiven els productes mediterranis de secà (garrofers, blat, vinya), i també hi ha una part de cultius de regadiu, que es dediquen sobretot al conreu de la taronja i d’hortalisses. Ramaderia de bestiar oví, cabrum i porcí. Àrea comercial de Castelló de la Plana.
A la vila, aturonada, destaca l’església parroquial de Sant Joan Baptista, amb façana barroca,
Dins el terme hi ha els despoblats de Miravet (amb restes de l’antic castell) i d’Albalat dels Ànecs, l’antic castell de Sufera, les caseries del Borseral, la Torre de la Sal i de la Ribera de Cabanes, el santuari de les Santes (on es venera la Mare de Déu del Bonsuccés, patrona de la vila) i l’important monument romà de l’arc de Cabanes.
Enllaç web: Ajuntament
Municipi de la Plana Alta (País Valencià): 60,95 km2, 208 m alt, 5.209 hab (2014)
Situat a la vall de Borriol que drena el riu de Borriol, al vessant oest del desert de les Palmes, accidentat al sud per la serra de Borriol, al nord-oest de Castelló de la Plana. La part muntanyosa del terme és ocupada per pinedes, alzinars, rouredes i pasturatges.
L’agricultura de secà (garrofers, oliveres, ametllers i cereals) domina la vida econòmica del municipi, complementada pel regadiu (tarongers i hortalisses), gràcies a les sèquies derivades del riu, i l’explotació de mines de ferro. Àrea comercial de Castelló de la Plana.
La vila, d’origen romà, és situat a la dreta del riu de Borriol, sota un turó coronat per les ruïnes del castell de Borriol; hi destaquen l’església parroquial de Sant Bartomeu i les restes de l’antic palau senyorial.
Dins el terme hi ha el santuari i caseriu de Sant Vicent, on es conserva un mil·liari romà, i les pintures rupestres de la Joquera.
Enllaç web: Ajuntament
Municipi de la Plana Alta (País Valencià): 43,52 km2, 315 m alt, 1.153 hab (2014)
(o de Benifaixons, ant: Bell-lloc del Pla; cast: Benlloch) Situat a la part central del pla de l’Arc, al nord de Castelló de la Plana.
El terme és en gran part sobre un territori difícil de conrear per la manca d’aigua i l’excés de pedra a la superfície, l’agricultura de secà (vinya, oliveres, cereals i ametllers -en expansió constant-) és, amb la ramaderia (que s’ha expandit amb noves granges de bestiar oví), la base de l’activitat econòmica del municipi. També hi ha alguns conreus de regadiu per mitjà de pous artesians que fan possible els productes d’horta per a consum local. Àrea comercial de Castelló de la Plana.
La vila, situada sobre un pujolet, s’originà després de la conquesta cristiana per l’agrupació dels habitants de les alqueries de Benifaixó, actualment un despoblat.
Dins el terme es troben el també despoblat de Benasqués, el santuari de l’Adjutori i el caseriu del Quartico.
Enllaç web: Ajuntament
Municipi de la Plana Alta (País Valencià): 36,1 km2, 15 m alt, 18.233 hab (2014)
Situat entre la costa i el sector muntanyós format pel Desert de les Palmes i la serra de Montornès. Hi ha una zona d’aiguamolls (antiga albufera del Quadro), dedicada en part a arrossars, i unes 200 hectàrees de boscos cap a l’interior.
La vida econòmica del municipi es basa en l’agricultura de secà (vinya moscatell, oliveres i garrofers), de regadiu (hortalisses i taronges), amb aigua de pous, i en l’activitat d’algunes indústries, però sobretot en el turisme, que ha donat lloc a la formació del barri de les Vil·les de Benicàssim i a la construcció d’urbanitzacions, com la de les Platgetes, provocant també un important creixement de la població.
La vila, situada vora la carretera de València a Barcelona, té antecedents romans i islàmics, es troba al peu d’un turó coronat per les ruïnes del castell de Benicàssim. L’església parroquial de Sant Tomàs de Villanueva és del segle XVIII.
Dins el terme hi ha el despoblat i antic castell de Montornès i l’antic convent i eremitori del Desert de les Palmes.
Enllaços web: Ajuntament – Turisme – Cultura – Casal Jove – Institut
Dades dels Països Catalans 