Veure> Rafael Ximeno i Planes (pintor i dibuixant valencià, 1761-1825).
Gimeno i Planes, Rafael *
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: pintors/es
Gimeno i Bartual, Agustí
(València, 1798 – Roma, Itàlia, 6 març 1853)
Pintor. Format a l’Acadèmia de Sant Carles.
Premiat el 1823, anà, pensionat, a Roma (1825), on pintà dues teles de grans dimensions: La mort de Sòcrates, anticipació molt directa del que després fou anomenat pintura d’història, i Judes rebent el pagament de la seva infame venda, que regalà a Ferran VII de Borbó i que li valgué, per voluntat del rei, de prosseguir l’estada a Roma.
Altres obres dignes de destacar són Judit i L’Assumpció de la Mare de Déu (ambdués al Museu de Belles Arts de València).
Gimeno i Baron, Francesc
(Vila-real, Plana Baixa, 30 novembre 1912 – Castelló de la Plana, 7 novembre 1978)
Pintor. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles de València, a l’Academia de San Fernando de Madrid i a l’Escola de Llotja de Barcelona.
Es dedicà a la docència a Castelló, i després s’instal·là al poble d’Aín.
Fou un paisatgista remarcable i també un gran especialista en bodegons i natures mortes.
Gimeno, Rafael
(País Valencià, 1759 – Mèxic, 1803)
Pintor i gravador. Practicà el retrat i la pintura religiosa.
Morí a Mèxic, on exercí l’ensenyament.
Gili, Marcel
(Tuïr, Rosselló, 12 febrer 1914 – París, França, 10 desembre 1993)
Pintor i escultor, de família vigatana. Alumne de Gustau Violet, a Perpinyà, i deixeble de Maillol. Professor de l’École Nationale des Beaux-Arts de Bourges (1950-68) i a l’École Nationale Supérieure des Beaux-Arts de París el 1969.
Fou un dels fundadors del Salon de Mai. Ha exposat a moltes ciutats d’Europa, d’Amèrica i a Tòquio.
La seva pintura evoca sovint monstres i expressa un sentiment tràgic de la vida. Entre les seves escultures, les gangues diuen l’esforç dels éssers per alliberar-se de la matèria.
Gilart, Mateu
(Oriola, Baix Segura, vers 1629 – Múrcia, 1675)
Pintor. Format a València, vers el 1645 s’establí a Múrcia. La seva obra, generalment d’inspiració religiosa, acusa la influència de Josep de Ribera, Jeroni Jacint Espinosa i Pedro de Orrente.
Són notables els frescs amb que decorà la capella del Roser de l’església de Santo Domingo de Múrcia (1663-66), la sèrie de pintures Vida de la Mare de Déu (1651), dispersa per diversos museus espanyols, de l’Anunciació als pastors (museu de Brunsvic), del Sopar d’Emmaús (Museo de Santa Cruz, Toledo), de l’Adoració dels pastors (Universitat de Barcelona) i de la Mare de Déu amb l’infant (col·lecció particular, Sevilla).
Gil i Pérez, Manuel
(València, 23 juny 1925 – 31 agost 1957)
Pintor. Un dels principals renovadors de l’art pictòric a València. Mitjançant beques, estudià a Roma, París i Londres.
És autor de pintures murals molt notables, com les que decoren l’Ateneu Mercantil de València (1953).
La seva obra, que es mou dins els corrents expressionista, abstracte i neofiguratiu, ha estat exposada a Londres, Tànger, Ginebra, etc.
A ell es deu la fundació del grup Parpalló.
Genovès i Candel, Joan
(València, 31 maig 1930 – Madrid, 15 maig 2020)
Pintor. Format a l’Acadèmia de Sant Carles. El 1950 ja guanyà una medalla d’or a l’Exposició d’Art Universitari de València. Fou membre del grup Parpalló (1956). El 1957 anà a França, Holanda i Bèlgica.
Després d’una etapa informalista, evolucionà cap a un figurativisme crític, amb el tractament de multituds enfront de forces hostils. Emprà tècniques mixtes, influïdes pel llenguatge televisiu.
La seva exposició a la Marlborough de Londres (1966) fou un pas important vers el seu reconeixement internacional. Hi ha obres seves en museus del món sencer, com el Guggenheim de Nova York o el d’Art Abstracte de Conca.
El 1984 obtingué el Premi Nacional d’Arts Plàstiques.
Gelabert i Massot, Antoni
(Palma de Mallorca, 13 juny 1877 – Deià, Mallorca, 22 gener 1932)
Pintor. Autodidacte. Formà part del corrent modernista i conreà especialment el paisatge i la marina de Deià.
En les seves obres, d’una tonalitat més aviat fosca, es nota la influència de Santiago Rusiñol. Participà en la V i VI Exposicions Internacionals d’Art de Barcelona (1907 i 1911).
Visqué una vida solitària i una sensibilitat malaltissa que el portà finalment al suïcidi.
Gavarda, mestre de
(País Valencià, segle XV – segle XVI)
Pintor. Fou l’autor del retaule del Villar (Serrans) -encarregat per Joan Gavarda, fundador d’un benefici a l’església parroquial cap al 1527- i que el defineix com un pintor renaixentista del cercle del Mestre de Martínez Vallejo, influït en algun aspecte, també, per Antoni de Cabanyes.
Acusa una reiterada tendència pels efectes arcaïtzants, com els ja desusats fons daurats.
Hom li atribueix també un retaule de la col·lecció Lemaire de París, i el del Judici Final de l’església de la Sang a Onda.
Dades dels Països Catalans 