(Perpinyà, 10 abril 1758 – 18 novembre 1822)
Impressor. S’associà al seu cunyat Josep Francesc Reynier. Fundacions seves foren els periòdics “Memorial administratif du départament des Pyrénées-Orientales” (1815), de poca durada, i “Feuille d’affiches, annonces, avis divers” (1816).
Des del 1805 publicava un “Almanach du départament des Pyrénées-Orientales”, que subsistiria fins al 1870.
Fill i col·laborador seu fou Josep Tastu.
(Perpinyà, 9 gener 1818 – 13 novembre 1883)
Enginyer. Presidia des del 1878 la Societat Agrícola, Científica i Literària dels Pirineus Orientals.
És autor de treballs professionals i d’una memòria sobre la demografia del departament dels Pirineus Orientals en 1861-65.
(Perpinyà, segle XV – segle XVI)
Metge i cirurgià reial. Traduí al català la Cirurgia de Pere Argelata. La versió fou editada a Perpinyà el 1503.
(Perpinyà, 1795 – 1865)
Escriptor. Fou un dels fundadors de la Societat Filomàtica de Perpinyà (1833), de la qual fou repetidament secretari. Tingué una actuació destacada en la creació de centres escolars gratuïts a Perpinyà.
Publicà, entre altres obres, estudis històrics, com Ephémérides de l’hôpital Saint-Jean et de l’hospice de la Miséricorde, i el llibre de poemes Raison et folie (1835).
(Perpinyà, segle XIII – segle XIV)
Rabí i polemista jueu. Participà en la lluita antimaimonista secundant l’acció d’Abba Mari ben Mosé ben Yosef.
Se’n conserven tres cartes, escrites cap el 1300, una de les quals, adreçada a Menahem ben Selomó Meiri, tracta de la immortalitat de l’ànima.
(Ampiac, Llenguadoc, 13 gener 1765 – Perpinyà, 9 desembre 1853)
Primer bisbe de Perpinyà després de la restauració posterior a la Revolució Francesa. Era vicari general de Càors, quan fou designat bisbe de Perpinyà (1817). El seu nomenament es retardà encara per raons administratives fins el 1823.
Li calgué reorganitzar la diòcesi, que havia passat vint-i-cinc anys sense bisbe. Reagrupà les monges de Santa Clara que sobrevisqueren a la revolució (1825) i inicià la construcció del seminari (1826).
Obligat a deixar la diòcesi el 1830, hi retornà poc després i fundà l’asil d’orfes del Bon Pastor (1839) i afavorí la congregació diocesana de religioses Sagramentaries per a tenir cura de l’ensenyament i d’hospicis civils. Restaurà la catedral de Perpinyà i fundà vuit parròquies i 63 capellanies noves.
És autor de 107 pastorals i circulars, totes en francès.
(Sant Llorenç de la Salanca, Rosselló, 1861 – Perpinyà, 1912)
Militar i poeta. S’estigué molt de temps a les colònies. Com a escriptor utilitzà el pseudònim lo Minyó d’En Motes.
Ha deixat les obres La Guida i en Sazó (1906) i L’illa de vi (1908).
(Perpinyà, 9 setembre 1873 – 12 octubre 1953)
Escriptor. Fill d’Albert Saisset. Visqué a París, on col·laborà a la revista “Réagir”; fou membre de la Institut d’Estudis Catalans des de la seva fundació (1907). Deixà una obra copiosa de teatre, prosa i vers.
Hom pot citar entre els seus principals títols: Au fil du rève (1897), Les soirs d’ombre et d’or (1898), Vers l’amour (1900), Le bonheur passe (1906), Les vieux (1908) i Paysages de l’âme (1912).
(Perpinyà, segle XVII)
Ciutadà. Era cònsol de la vila el 1674. Conspirà contra l’ocupació francesa.
Fou cap important d’un complot destinat a apoderar-se de Perpinyà en una acció per sorpresa, tot obrint la muralla a forces conjurades reunides a l’exterior. Descobert el projecte, fou condemnat a mort.
Dades dels Països Catalans 