Una de les quatre parts en què és dividit el municipi.
Redonda, la
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: Peníscola
Ermitana, l’
Santuari (Mare de Déu de l’Ermitana), situat al costat del castell, on hom venera una imatge antiga, del tipus de marededéu trobada, patrona de la ciutat.
L’actual edifici, decorat amb ceràmiques de l’Alcora. fou bastit sobre un d’anterior, pel governador Sancho Echevarria en 1708-14.
Díaz, Josep
(Peníscola, Baix Maestrat, 1713 – Ferrara, Itàlia, 1783)
Escriptor i jesuïta. L’expulsió de la Companyia de Jesús en temps de Carles III de Borbó malmeté la seva carrera literària.
Deixà escrites algunes tragèdies.
Almadun, torre de
(o del Badun) Antiga torre de defensa, situada a la serra d’Irta (97 m alt), a la costa, al sud del municipi. Fa 5,75 m de diàmetre i 11 m d’altura.
Segurament és d’origen musulmà, encara que rehabilitada l’any 1554.
Benet XIII
(Illueca, Aragó, 25 novembre 1328 – Peníscola, Baix Maestrat, 23 agost 1423)
(Pero Martines de Luna) Papa (1394-1417), considerat antipapa, fou anomenat el Papa Luna.
Fou prebost de València, consagrat bisbe i nomenat cardenal per Gregori XI (1375), prengué part en l’elecció del seu successor, Urbà VI; però, considerant nul·la l’elecció, s’uní a Anagni als cardenals dissidents que elegiren papa Climent VII, el qual s’instal·là a Avinyó (Cisma d’Occident, 1378), a la mort del qual (1394), els mateixos cardenals dissidents elegiren a Benet XIII.
La Corona catalano-aragonesa li fou sempre fidel, puix que Martí I l’Humà li jurà acatament el 1396 i li donà ajut militar quan França li havia retirat l’obediència i assetjava Avinyó. Després de ser deposat pel Concili de Pisa (1409), seguí considerant-se l’únic papa legítim i, malgrat veure’s abandonat de tothom, es refugià a Peníscola amb quatre cardenals que li romanien fidels, i des d’allí envià diverses excomunions.
Vinculat als interessos castellans, féu costat decisivament a la candidatura de Ferran d’Antequera en el compromís de Casp (1412), a través dels seus agents sant Vicent Ferrer i Berenguer de Bardaixí. Posteriorment arribà a concedir indulgència plenària als qui morien combatent els partidaris de Jaume II d’Urgell.
Així i tot, un cop dominada la situació, Ferran I no dubtà d’abandonar-lo, que, tot i ésser declarat cismàtic en el concili de Constança (1417), no renuncià mai a les seves reclamacions sobre el pontificat.
Erill i de Castellvell, Guillem (IV) d’
(Catalunya, segle XIII – Peníscola, Baix Maestrat, 1317)
Senyor de Castellvell. Adoptà com a primer cognom el de la seva mare, Sibil·la d’Erill en rebre la baronia d’Erill del seu cosí Guillem (III) d’Erill i de Coserans (1303).
Consta en el seguici reial des del 1308. Assistí al casament de l’infant Alfons amb Teresa d’Entença (1314) i signà la donació que els hi fou feta del comtat d’Urgell.
Deixà la baronia al seu fill Arnau (II) d’Erill i de Mur i prengué l’hàbit de Montesa en ésser fundat aquest orde, del qual fou, per indicació del papa, el primer mestre (1319).
Dades dels Països Catalans 