(País Valencià, segle XV)
Pintor anònim. D’influència flamenca, actiu possiblement cap als anys 1450-70.
Autor d’una Anunciació procedent d’Alaquàs (València, col·lecció Mascarell), d’una Coronació de la Verge (Boston, Museu de Belles Arts) i d’una Epifania (Vilafranca del Penedès, col·lecció Álvarez), etc.
D’altres obres, possiblement seves, han estat atribuïdes també al mestre de Bonastre.
Ahmad ibn Abdal·la ibn Hafs (Dénia, Marina Alta, segle XIII – 1248) Metge i escriptor àrab.
Ahmad ibn Arun ibn Jafar ibn At al-Nafsi (País Valencià, segle XII – Àsia, segle XIII) Escriptor àrab. Prengué part a la batalla de Las Navas de Tolosa (1212). Passà després a Orient, on es dedicà a l’ensenyament i publicà algunes obres de mèrit.
Ahmad ibn Maad ibn Isa ibn Guaquis Abtogili (Dénia, Marina Alta, segle XII – ?, segle XII) Escriptor àrab. Deixà almenys tres obres conegudes. Visqué dos anys a la Meca.
Ahmad ibn Muhammad al-Maisumi (illa del Xúquer, segle XII – ?, segle. XII) Escriptor àrab. Excel·lí com a poeta. Fou governador de València en temps dels almohades.
(País Valencià, segle XVI)
Militar i poeta. Senyor de Petrés (Camp de Morvedre), estigué al servei de Carles I de Catalunya. Fou governador de Castelló de la Plana, i Felip II el nomenà batlle general de València (1556).
Es dedicà també a les lletres, és autor d’un poema històric en català, avui perdut; conservem d’ell, però, un sonet, en castellà, publicat a l’edició castellana de l’Orlando Furioso d’Ariosto (1556).
Poc considerat per Zurita, Gil i Polo, en canvi, l’inclogué entre els poetes elogiats al seu Canto del Turia (1564).
(País Valencià, segle XVI – segle XVII)
Teòleg. El 1563 passà a Nova Espanya, on fou encarregat d’una càtedra de teologia.
Publicà un Tratado de consulta sobre el servicio personal de los indios (1604), poc favorable als indígenes, que ocasionà la replica del jesuïta castellà establert al Perú, Francisco Coello.
(País Valencià, segle XI – 1085)
Rei de la taifa de València (1076-85). De la família amiri. L’any 1076 s’independitzà del rei al-Qadir de Toledo, el qual havia destronat el seu germà, Abd al-Malik, el 1065.
Per poder fer front amb èxit als intents annexionistes d’al-Qadir i els Barru Hud de Saragossa, acceptà la protecció d’Alfons VI de Castella.
(País Valencià, segle XVI – segle XVII)
Escultor. En 1591 i 1592 treballà amb els seus germans en un pòrtic d’ordre dòric del palau de la Generalitat, i de 1602 a 1604 en les obres del col·legi del Patriarca, a València.
El 1607 s’establí a Toledo i, juntament amb Semeria, treballà en l’ornamentació amb marbres de la capella de la Mare de Déu del Sagrari, i de 1617 a 1618 en els sepulcres d’Enric IV de Castella i de la seva mare, en el presbiteri del monestir de Guadalupe (Extremadura).
El 1620 passà a l’Escorial, on treballà en les obres del panteó reial.
Bertran d’Abella (Barcelona ?, segle XIV – ?, segle XIV) Cavaller. Formava part de la representació de la ciutat de Barcelona a l’assemblea convocada per Pere III el Cerimoniós, en 1344, per decidir la sort del desposseït Jaume III de Mallorca.
Francesc d’Abella (Catalunya, segle XIV) Cavaller. Participà a l’expedició de 1392 per sotmetre Sicília.
Joan d’Abella (Catalunya, segle XIV) Cavaller. Anà a Sicília amb l’expedició de 1392.
Joaquim Abella (Catalunya, segle XIX) Escultor. Deixeble de Damià Campeny. El seu baix relleu Rapte de Deianira és a l’Escola de Belles Arts de Barcelona.
Lluís d’Abella (País Valencià, segle XIV – ?, segle XV) Cavaller. En 1399, assistí, a Saragossa, a la coronació solemne de Martí I l’Humà i de la primera muller d’aquest, Maria de Luna.
Pere Abella (Catalunya, ? – ? ) Poeta medieval. Resta constància a l’anomenat Cançoner de París, que es troba a la Biblioteca Nacional de París.
Ramon d’Abella (Catalunya, segle XIII) Cavaller. Participà a les revoltes nobiliàries de l’Urgell contra Pere II el Gran. Abella fou un dels presoners del monarca (1280), arran de la rendició de Balaguer i de la captura dels magnats rebels.
Abd Alläh (Illes Balears, segle X – 1036) Valí de les Balears (1021-36). Primer a ocupar aquest càrrec, que el seu oncle, l’emir Mugähid de Dénia, creà per a ell.
Abd Alläh al-Balansï (País Valencià ?, segle VIII – València, 823) Governador de València (800?-823). Fill d’Abd al-Rahman I. Es rebel·là contra el seu germà petit, l’emir Hisäm I, i després contra el successor d’aquest, al-Hakam I, que el sotmeté i li atorgà el governament de gran part del Llevant, des d’Osca i Barcelona fins a Oriola. Poc abans de morir es revoltà de nou, aquesta vegada contra l’emir Abd al-Rahman II.
Abd Alläh al-Murtadä (Illes Balears, segle XI – 1095) Governador d’Ifrïqiya. Es deslligà del regne de Dénia quan aquest fou atacat i annexionat (1076) per al-Muqtadir de Saragossa. Cap al 1087 es declarà independent.
Abd Alläh ibn Abï al-Hafs ibn al-Mu’min (Illes Balears, segle XII – segle XIII) Noble. Penúltim representant del poder musulmà a les Illes. Fou destituït el 1208.
Abd Alläh ibn ‘Isäm al-Hawlänï (Illes Balears, segle X – la Meca, Aràbia, segle X) Noble. Fou nomenat pel poble, i el califa Abd al-Rahman III confirmà el nomenament. El 962 renuncià al càrrec i se n’anà en peregrinació a la Meca, on morí.
Abd Allah ibn Ishaq ibn Ganïya (Illes Balears, segle XII – 1203) Emir de les Balears (1187-1203). Expulsà de les Balears els partidaris dels almohades i s’apoderà de Mallorca i de Menorca, però no d’Eivissa, ocupada per Abu-l-Abbas al-Siquilli. Protegí les accions piràtiques de la seva gent i establí relacions amb Gènova i Pisa. Els almohades el derrotaren i l’executaren.
Abd Alläh ibn ‘Iyäd (al-Andalus, segle XII – Conca, Castella, 1147) Militar. Lloctinent d’al-Sarqiyya, en nom del qual s’apoderà d’Oriola i de Múrcia durant la rebel·lió contra els almoràvits que presidí la invasió almohade. A la mort del seu cap, Ibn Iyad es declarà independent a València (1146). Morí l’any següent en combat contra els cristians.
Abd Alläh ibn Muhammad ibn Gänïya (Illes Balears, segle XII – 1151/55) Polític. Governador de Granada (vers 1145) i de València. Fill del governador almoràvit de Mallorca Muhammad ibn Ganiya, en ésser nomenat pel seu pare hereu del govern de Mallorca, fou mort pel seu germà Ishaq ibn Ganiya.
Abd Alläh ibn Müsà ibn Nusayr (al-Andalus, segle VII – 714) Polític. Governador d’Ifriqiya. El 707, quan encara no havia estat nomenat per al càrrec, capitanejà el primer assalt a les Balears, de retorn d’unes ràtzies per Sicília i per Sardenya. Se n’endugué un gran botí i, entre d’altres, capturà els governadors bizantins de Mallorca i de Menorca. Fou destituït i assassinat per ordre del califa Sulayman.
Abd Alläh ibn Tä’Alläh al-Kumí (Illes Balears, segle XII – segle XIII) Noble. Primer valí almohade de les Balears després de la conquesta als almoràvits (1203); al cap de poc temps, esdevingué almirall de l’estol almohade.
(País Valencià, segle XI – 1061)
Reietó musulmà de València. Nét d’Almansor. Entronitzat a Xàtiva per alguns caps amiris contraris a la sobirania Labib de Tortosa, aconseguí d’emparar-se de València vers el 1026.
Reconegué el califa Hisäm III de Còrdova, i l’any 1038 s’apoderà d’Almeria i Múrcia, però tres anys després perdé Almeria.
Dades dels Països Catalans 