(Catalunya, segle XVII)
Noble. Oïdor de l’audiència de Catalunya i regent de la tresoreria reial.
Fou un íntim col·laborador del lloctinent general de Catalunya Joan Josep d’Àustria (1653-56).
Es casà amb Melciora de Vallgornera i de Llupià, i foren pares de Miquel de Salbà i de Vallgornera.
(Osona, segle X – Catalunya, vers 970)
Prohom. Fundador del monestir de Sant Benet de Bages.
Vicari o governador en nom del comte dels termes d’Osor i de Sant Hilari (vers 919), vers el 925 començà d’actuar al Bages i a Anoia aprisiant els castells de Guardiola (Sant Salvador de Guardiola) i de Maians (Castellfollit del Boix), dels quals el comte Borrell II li concedí el domini.
Vers el 955 havia fet noves aprisions al terme d’Òdena i al castell de la Roqueta (Tous), que més tard (960) fou confirmat pel mateix comte Borrell a Isarn, l’hereu de Sal·la.
Morta la seva muller Filmer, es casà en segones noces amb Ricarda, de la casa vescomtal d’Osona, que el 926 li llegà l’alou de les Preses (Garrotxa). Sal·la fou pare d’Isarn i Guifré i de les noies Aigo i Quíxol.
Vers el 950 decidí fundar el monestir de Bages; per això comprà el lloc on s’edificaria el monestir, anà a Roma (951) per subjectar la futura abadia a la Santa Seu i en portà el cos de sant Valentí. Mort abans que fos consagrada l’església del monestir (972), ell i després el seu fill Isarn (mort el 984) feren donació dels seus béns alodials al monestir (hom els ha confós amb els vescomtes homònims de Conflent).
Sal·la i Ricarda foren enterrats al monestir de Bages, on es conserven llurs sepultures.
(Cerdanya, segle XIII)
Noble. El 1278 fou l’encarregat de notificar al comte de Pallars la disconformitat de Pere II als pactes convinguts sobre Berga entre el comte i el procurador reial Ramon d’Orcau.
Participà a l’expedició de Pere II el Gran a Barbaria i Sicília. Abans de partir de l’illa a causa del desafiament de Bordeus, el rei el convocà a Messina per conferenciar-hi i per triar alguns dels seus homes perquè l’acompanyessin.
El 1285 tenia el castell de Cotlliure per Pere II, quan aquest tracta de crear punts de resistència al Rosselló contra la croada francesa que hi entrava amb l’aprovació de Jaume II de Mallorca.
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Senyor de la Guàrdia. Fill de Ramon de Saguàrdia. Pel seu matrimoni amb Timbor de Canet, esdevingué també senyor de Canet.
Formà part de la coalició nobiliària contra Jaume I i dels qui atacaren les terres de Guillem de Castellnou mentre aquest acompanyava l’infant Pere a París (1275).
A la mort de Jaume I passà a ésser vassall de Jaume II de Mallorca pels béns que heretà també de la seva àvia Esclarmunda de Canet (castell de Llo). S’alià amb el comte d’Urgell i Roger Bernat de Foix contra el bisbe d’Urgell, protegit per Pere el Gran.
Era governador de Mallorca quan tingué lloc l’expedició d’Alfons II el Liberal contra l’illa (1285); capitulà i s’anà a Cotlliure, on fou tanmateix ben rebut per Jaume II de Mallorca.
El 1321 Sanç I de Mallorca concedí al seu fill Guillem de Saguàrdia i de Canet, el títol de vescomte de Canet.
(Catalunya, segle XIII – Girona ?, vers 1350)
(dit també Ramon IV de Canet) Segon vescomte de Canet. Fill i successor de Guillem de Saguàrdia i de Canet.
Fidel al seu sobirà, Jaume III de Mallorca, sostingué (estiu de 1343), al seu castell de Canet, un setge memorable contra Pere III de Catalunya-Aragó en la campanya d’aquest per a recuperar el regne de Mallorca.
Fou retut i exiliat a Girona i perdé, a més, Santa Maria de la Mar i Castellarnau, dependents del vescomtat de Canet, a les mans dels almogàvers.
A la seva mort, el seu cosí, l’intrigant Pere VII de Fenollet, vescomte d’Illa, l’heretà en el vescomtat.
(Catalunya, segle XIII – 1324)
(dit també Guillem III de Canet) Noble. Fill de Ponç de Saguàrdia i de Saportella, i de Timbor, filla i hereva de Guillem II de Canet.
Serví el rei Sanç I de Mallorca, que l’envià com a ambaixador a Jaume II de Catalunya-Aragó quan aquest es preparava a conquerir l’illa de Sardenya (1321).
Era el conseller favorit del sobirà, que erigí les seves senyories en vescomtat de Canet el 1321 i el designà com a tutor del seu nebot, el futur Jaume III de Mallorca. Però morí pocs mesos abans que el sobirà.
Fou el pare de Ramon de Saguàrdia i de Rocabertí.
(Catalunya, segle XIII – Rosselló, segle XIV)
Noble i frare del Temple. Fill de Ramon (I) de Saguàrdia i germà de Ponç, al qual transmeté els drets de primogenitura.
Ocupà el càrrec de comanador del Temple de Masdeu i el de lloctinent del mestre a Catalunya i Aragó.
Durant el procés de supressió de l’orde (1308), treballà intensament perquè això no s’acomplís i defensà amb les armes el castell de Miravet.
Hi fou fet presoner, però aconseguí l’alliberament i passà al Rosselló després de sofrir captiveri.
(Catalunya, segle XIII)
Noble. Era fill de Galceran de Pinós i de la dama Esclaramonda. Usà el nom de Saguàrdia per haver-li confiat el seu pare, probablement, el castell familiar de Guàrdia, al Ripollès.
No en seria tanmateix propietari, ja que morí abans que el seu pare, el qual traspassaria devers el 1277. No ha deixat gaires dades conegudes.
El 1255 es preparava per anar a lluitar a Castella, precisió que significa probablement una col·laboració a les campanyes contra els sarraïns. El 1257 era veguer d’Olot i Camprodon.
Fills seus foren Ramon (II), templer, Ponç, hereu del castell de Guàrdia, i probablement Berenguer, bisbe de Vic.
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Senyor de la Guàrdia. Fill de Ramon de Saguàrdia i nét de Galceran de Pinós i d’Esclarmunda, senyor del castell de Pinós.
El seu germà Ramon, templer, li cedí el dret de primogenitura. El 1274 es coalitzà amb el vescomte de Cardona contra el rei Jaume I.
Els seus interessos patrimonials al Conflent i a la Cerdanya l’impel·liren a fer-se partidari de la causa de Jaume II de Mallorca (1276), el qual el nomenà governador de Mallorca i com a tal afrontà l’invasió d’Alfons II (1285).
Es rendí a les forces reials i el monarca catalano-aragonès li perdonà la vida.
(Catalunya, segle XII)
Vescomte regent de Barcelona. El deixà en aquest lloc el seu oncle Reverter, hereu del vescomtat, quan vingué el 1133 del Marroc per fer valer els seus drets i abans de tornar-hi per continuar ajudant el soldà en la lluita contra els almohades.
Guillem fou persona de poc seny i, malgrat els esforços que de lluny feia el seu oncle, fou substituït en les funcions vescomtals per Berenguer Ramon de Castellet.
