Arxiu d'etiquetes: nobles

Roís de Corella i Llançol de Romaní, Joan

3 Respostes

(País Valencià, segle XV – després 1484)

Segon comte de Cocentaina, senyor de Dosaigües, Vall d’Elda, Asp, Petrer, Salines, Albalat, etc. Fill d’Eiximèn Peres Roís de Corella, en renunciar aquest el càrrec vitalici de governador de València (1448) el succeí en les mateixes condicions (1448-79).

Fou lloctinent general del rei a Sicília i a Aragó; cambrer major d’Alfons el Magnànim i del consell de Ferran I de Nàpols. Aquest el nomenà el 1463 príncep de Rossano, comte de Montalbo i de Cariati.

Es casà amb Beatriu de Centelles, filla del comte d’Oliva Francesc Gilabert, i després amb Francesca de Montcada, filla del baró d’Aitona Guillem Ramon de Montcada.

En el càrrec de governador tingué com a lloctinent Lluís de Cabanyelles i de Vila-rasa, que després el succeí.

Intervingué en les bandositats valencianes, contra el marquesat de Villena, contra Jaume d’Arenós i, sobretot, contra Bernat de Centelles, que el seu germà Miquel Roís de Corella havia intentat assassinar.

El 1475 vengué la baronia de Dosaigües als Lladró de Vilanova.

Roís de Corella i de Santacoloma, Eiximèn Peres

6 Respostes

(País Valencià, s XIV – Nàpols, Itàlia, 1457)

Comte de Cocentaina, conseller del rei Alfons el Magnànim i governador de València. Fill del cavaller Joan Roís de Corella i de Sentllir.

Els seus dots militars, demostrats en les nombroses guerres d’Alfons el Magnànim, li permeteren de fer una carrera brillant i d’enlairar el seu llinatge.

Es distingí en el setge de Calvi (1420), en la batalla de Nàpols (1423) i en el saqueig de Marsella (1423) de la primera expedició d’aquell rei a Itàlia, en la guerra contra Castella (1430), en l’expedició a l’Àfrica (1432) i en la subsegüent conquesta del regne de Nàpols, especialment en la presa de la capital el 1442.

Nomenat governador general de València el 1429 amb caràcter vitalici i amb dret a ésser succeït pel seu fill Joan Roís de Corella (1446), exercí el càrrec fins el 1448, malgrat les seves llargues absències a Nàpols. Tingué cura de l’educació de l’infant Ferran, fill il·legítim del Magnànim.

Formà part del consell d’aquest monarca, que li confià a més diverses missions diplomàtiques importants: prop del papa Eugeni IV (1445) i del papa Nicolau V, amb Joan Olzina (1447), prop del seu germà Joan de Navarra per tal d’obtenir subvencions de les corts dels seus regnes, amb Juan de Moncayo (1451), prop del rei de Castella, amb Ferrer de Lanuza i Galceran de Requesens el 1452 i novament el 1453.

Aprofitant la seva estada a terres hispàniques, el rei li confià, a més, la lloctinència general de València (1450). Havent retornat a Nàpols, el 1456, el rei li confià la negociació de diversos afers prop del papa Calixt III (Alfons de Borja), amb el qual, però, s’enemistà.

Engrandí els seus dominis amb la vall i castells d’Elda i Asp, comprats a la reina Violant el 1424, el lloc de Dosaigües, comprat al rei (1447), i la vila i baronia de Cocentaina, comprats el 1448 també al monarca, que li concedí el mateix any el títol de comte de Cocentaina.

Fou casat amb Isabel Llançol de Romaní. Fou sepultat a la catedral de Nàpols. Per raons de vinculació emprà a vegades el nom de Ramon de Sentllir.

Roís de Corella -llinatge-

6 Respostes

(Corella, Navarra, segle XIII – País Valencià, segle XVII)

Llinatge noble, originari de la vila i castell navarrès, que passà al Regne de València arran de la conquesta, amb els germans Sanç i Pere (I).

La importància del llinatge adquirí el seu grau més alt durant la dinastia dels Trastàmara, principalment amb Eiximèn Peres Roís de Corella i de Santacoloma.

Roger de Llúria i Saportella, Lluís

1 Resposta

(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 14 agost 1714)

Noble. Marquès de Granyó.

Després de col·laborar en la defensa de Barcelona contra el setge frustrat de Felip V, fou destinat pel comte d’Uhlefeld a restablir la situació militar al front de Lleida.

El 1713 concorregué a la Junta de Braços de Barcelona, on es decidí la defensa de la ciutat davant l’avanç de les forces de Felip V i la probable evacuació de les tropes imperials. Malgrat que era partidari de la submissió, restà a Barcelona durant el setge (1713-14).

Morí en el curs de la batalla del baluard de Santa Clara.

Roger Bernat I de Pallars

9 Respostes

(Catalunya, 1370 – 1424)

Comte de Pallars Sobirà (1416-24). Fill del comte Hug Roger II i de Blanca de Foix. Contragué matrimoni amb Beatriu de Cardona, filla d’Hug Folc II.

Fou partidari de la causa de Ferran I d’Antequera durant la rebel·lió de Jaume d’Urgell el Dissortat. En morir el seu pare (1416) el succeí al govern del comtat.

El 1421 es posà al capdavant del partit del braç aristocràtic contra la facció encapçalada pel comte Joan Ramon Folc I de Cardona. Després feren les paus.

Prengué part en els projectes expansionistes del rei Alfons IV el Magnànim i contribuí decididament a la recuperació de la ciutat de Nàpols (1423).

El seu fill Arnau Roger IV de Pallars el succeí.

Roger Bernat III de Foix

15 Respostes

(Foix, França, 1243 – Tarascó, França, 3 març 1302)

Comte de Foix (1265-1302) i vescomte de Castellbó (Roger Bernat II). Fill i successor del comte Roger IV de Foix.

Afegí als estats hereditaris de la família, pel seu casament (1252) amb la vescomtessa Margarida de Bearn, aquest vescomtat (1290) i les baronies de Montcada i Castellvell.

A la mort del seu oncle el comte Àlvar d’Urgell (1267) intervingué en les lluites successòries d’aquest comtat al costat dels Cardona i contra els Montcada i Jaume I de Catalunya-Aragó. En signar-se la pau (1269), el rei li reconegué la possessió del vescomtat de Castellbó malgrat el crim d’heretgia imputat als seus besavi i àvia, els comtes Arnau i Ermessenda.

Li calgué, però, presentar-se davant els inquisidors, consentir que els cossos d’aquells seus avantpassats fossin desenterrats i bandejats del lloc sagrat i satisfer al monarca la quantitat de 45.000 sous.

No sotmetre’s al rei de França Felip III l’Ardit li costà la confiscació temporal del comtat (1272-75) i un any i mig de captiveri a Carcassona.

A Catalunya fou l’ànima de les dues rebel·lions nobiliàries dels anys 1274 i 1280, en la darrera de les quals fou fet presoner per Pere II el Gran a Balaguer. No fou alliberat fins tres anys més tard (1283), mitjançant la promesa de cedir a la corona el vescomtat de Castellbó, en canvi d’altres possessions que li foren assignades a l’interior del país i lluny de la frontera.

Un cop lliure es negà, però, a complir el pacte, i el 1285, desitjós de recuperar els seus dominis i àvid de venjança, participà personalment, al servei del rei de França, en la invasió del Principat.

Els cèlebres pariatges d’Andorra (1278-88), subscrits per ell amb el bisbe d’Urgell, Pere d’Urtx, constitueixen encara avui el fonament jurídic de la consenyoria andorrana.

També obtingué importants concessions dels seus nebots el comte Ermengol X d’Urgell i Àlvar d’Urgell, vescomte d’Àger, abans de llur marxa a la guerra de Sicília (1298).

Nogensmenys les seves pretensions en el comtat urgellenc toparen amb la resolta oposició de Jaume II de Catalunya-Aragó, al qual l’enfrontà semblantment l’ajut prestat al seu cunyat Arnau I d’Espanya, vescomte de Coserans, aspirant al soli comtal pallarès.

Roger Bernat II de Foix

13 Respostes

(Foix, França, 1195 – 26 maig 1241)

Comte de Foix (1223-41) i vescomte de Castellbó (Roger Bernat I). Fill i successor del comte Ramon Roger I.

Pel seu primer matrimoni amb Ermessenda, vescomtessa de Castellbó i de Cerdanya, senyora de les valls d’Andorra, Cabó i Sant Joan, regí també aquestes possessions durant la minoritat de llur fill Roger IV de Foix.

El 1226 prestà homenatge al bisbe, Pere de Puigverd, per les valls, reiterat el 1232. Figura destacada de la resistència occitana contra la croada anti-albigesa (1211-26) es reconcilià amb l’església l’any 1229.

Això no obstant, la protecció atorgada als albigesos i la negativa a l’establiment de la inquisició en els seus estats li valgueren una nova excomunió del bisbe Ponç de Vilamur (1237), que no li fou llevada fins el 1240.

Tingué també diferències amb el comte Nunó I de Rosselló, a les quals posà terme un conveni (1233) completat per altres acords parcials (1236-37), que fixà els drets respectius al Donasà i la Cerdanya. El 1236 assistí a les corts de Montsó com a vassall dels reis de Catalunya-Aragó.

Les aliances matrimonials, per ell hàbilment promogudes, amb els Cardona i els Cabrera, successors aquests dels comtes d’Urgell, contribuïren considerablement a augmentar la influència i les possibilitats d’intervenció dels comtes foixencs en la política catalana.

Roger Bernat I de Foix

1 Resposta

(Foix, França, 1130 – novembre 1188)

(dit el Gras) Comte de Foix (1149-88). Fill i successor de Roger III de Foix i de Ximena de Barcelona, i germà de Dolça de Foix.

Fou un fidel aliat del seu oncle Ramon Berenguer IV de Barcelona, que reconegué com a senyor i amb el consentiment del qual s’amullerà (1511) amb Cecília de Carcassona-Besiers, filla del vescomte Ramon Trencavell I.

Prestà semblantment homenatge al seu successor Alfons I de Catalunya-Aragó, que, després del tractat amb Ramon V de Tolosa sobre Provença (1185), el nomenà governador d’aquell comtat.

Volgué ésser enterrat al monestir de Bolbona, esdevingut cistercenc l’any 1150.

Fou el primer, segons sembla, a usar l’escut heràldic del seu llinatge, tres pals de gules sobre camper d’or. El seu fill i successor fou Ramon Roger I de Foix.

Roger Bernat IV de Castellbó

11 Respostes

(Catalunya Nord, segle XIV – 1381)

Vescomte de Castellbó. (1350-81) i senyor de les baronies de Castellvell i de Montcada. Menor d’edat encara a la mort del pare, el vescomte Roger Bernat III, el succeí sota la tutela de la mare Constanza Pérez de Luna (morta el 1353).

Armat cavaller pel rei Pere III a Tarragona el 1360 i després d’un curt pelegrinatge a Terra Santa prengué part en la cèlebre batalla de Launac (1362) i féu costat al seu cosí germà, el comte Gastó III de Foix, en la lluita contra els Armanyac per la successió del Bearn, fins a l’acord definitiu entre ambdues cases rivals (1376), que ell també subscriví.

Amplià el patrimoni familiar amb l’adquisició dels castells de Bar, Aramunt i Castellví de la Marca (1366) i vengué, en canvi, a la corona el castell d’Arraona i la vila de Sabadell.

La cessió reial de la part Montcada de Vic i dels castells de Tornamira, Orís, Solterra i Vilardell, confiscats a Bernat III, vescomte de Cabrera i comte d’Osona, després de la desgràcia i execució del pare (1364), fou només de poca durada, ja que el 1367 foren retornats a la seva muller, Margarida de Foix, germana del vescomte.

Aquest, per la seva lleialtat, sabé guanyar-se, d’altra banda, la confiança del Cerimoniós, el qual se’n serví com a ambaixador a la cort de França i li encomanà la defensa de la Cerdanya i del Rosselló.

Casat amb Gueraua de Navailles, la mort prematura del primogènit, Roger Bernat, féu que fos el fill petit, Mateu, el cridat a succeir-lo en el vescomtat i les baronies.

Roger Bernat III de Castellbó

10 Respostes

(França, segle XIII – Ortès, França, 1350)

Vescomte de Castellbó i senyor de les baronies de Castellvell i Montcada (1315-50). Fill segon del comte Gastó I de Foix i de Joana d’Artois.

Heretà del seu pare les possessions catalanes de la família, llevat d’Andorra i el Donasà (feu del rei de Mallorca). Topà amb el bisbe d’Urgell, Arnau de Llordat, i amb els habitants de la Seu (1332-34) i tingué també dificultats amb la ciutat de Vic, les quals donaren lloc a un llarg procés (1336-55).

Les qüestions amb el poble d’Alins de Vallferrera (1333) i la Parròquia d’Hortó (1339) foren resoltes mitjançant concòrdies subscrites per ambdues parts.

L’homenatge prestat el 1334 a Alfons III de Catalunya-Aragó, per les possessions cerdanes, fou més tard renovat al rei Pere III, malgrat el pacte defensiu conclòs amb el seu contrincant Jaume II de Mallorca.

Fou succeït pel seu fill Roger Bernat IV de Castellbó.