Arxiu d'etiquetes: nobles

Pallars, Roger Bernat de

(Catalunya, segle XIV – vers 1347)

Noble. Fill tercer d’Hug VII de Mataplana i de Sibil·la, comtes del Pallars Sobirà.

Mort el seu pare (1328), els dos germans més grans el succeïren en el regiment del comtat: Arnau Roger II fou comte des del 1328 fins al 1343, i Ramon Roger II, ho fou des del 1343 fins al 1350.

Tanmateix, Roger Bernat rebé (1345) del seu germà Ramon Roger les baronies de Mataplana, de Cervelló i també les Borges, Arbeca i Castelldans, a les Garrigues.

Juntament amb el seu germà, el comte serví la causa de Pere el Cerimoniós en la lluita al Rosselló contra Jaume III de Mallorca.

Mort sense fills, n’heretà la baronia el seu germà Arnau, el qual també es casà amb la vídua.

Palau, Simó de

(Catalunya, segle XIII – 1247)

Fill de Ramon de Palau i d’Eldiardis de Torroja.

L’any 1231 es casà amb Gueraua d’Anglesola, filla de Guillem II d’Anglesola, i en aquesta ocasió Eldiardis cedia a Simó la lloctinència que tenia sobre el vescomtat de Bas.

El 1243 començà a titular-se’n vescomte, ja que els Bas residien a Sardenya des de més de mig segle enrera. Aquesta usurpació evident, avalada per raons pràctiques, no fou discutida pels reis.

A la seva mort deixà hereva la seva filla Sibil·la, sota la tutela de la muller Gueraua.

Palau, Ramon de

(Catalunya, segle XIII)

Noble. Casat amb Eldiardis de Torroja.

Mort sense successió el seu cunyat Hug de Torroja (1221), lloctinent del vescomtat de Bas, aquest disposà hereditàriament de la lloctinència i la deixà a Eldiardis.

Aquesta la cediria deu anys després al seu fill Simó de Palau en ocasió de casar-se Simó amb Gueraua d’Anglesola. Simó es titularia vescomte de Bas, perquè els titulars residien a Sardenya de feia més de mig segle.

La seva filla fou Constança de Palau (Catalunya, segle XIII)  Dama. Es casà amb el vescomte Jofre III de Rocabertí, i foren pares de Dalmau III de Rocabertí.

Palau, Pere de

(Catalunya, segle XII)

Noble. Apareix molt lligat amb els Montcada de l’època, i tingué, a mitjan segle, alguna entrada al consell del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona.

El 1134 fou marmessor de Berenguer Ramon de Montcada, el pare de Beatriu i sogre i oncle del gran senescal Guillem Ramon IV.

Otger Cataló

(Catalunya, segle VIII)

Personatge fabulós de la reconquesta de Catalunya que se suposa vivent al segle VIII.

Segons la llegenda, vingué de Gascunya acompanyat dels nou barons de la fama (Dapifer de Montcada, Galceran Grau de Pinós, Hug de Mataplana, Iot Guillem de Cervera, Grau o Guillem de Cervelló, Pere Grau Alemany, Ramon d’Anglesola, Gispert de Ribelles i Berenguer d’Erill) i al capdavant d’un exèrcit de 25.000 homes, que reconquerí la terra catalana.

Otger morí al setge d’Empúries, i d’ell s’originà la nissaga dels comtes de Barcelona.

La llegenda, d’origen erudit, pretenia explicar la reconquesta sobre la participació franca, i alhora explicar l’origen del mot català, que es remuntava als Camps Catalàunics prop d’on fou derrotat Àtila i que erròniament se suposaven prop de Tolosa.

Otger -comte Girona, s. IX-

(Catalunya, segle IX – vers 870)

Comte de Girona amb el pagus de Besalú (vers 862-vers 870). Fou contemporani del poderós Bernat de Gòtia.

És probable que fos indígena i que es pugui identificar amb un Otger, fidel del comte Guifré I de Girona, que surt documentat en l’acta d’un judici del 850.

Segurament aconseguí l’honor gironí vers el 862, en els primers moments de la revolta del marquès Unifred, quan Carles el Calb es proposà de deposar el rebel i de guanyar aliats en una zona secessionista.

Del comte Otger hom sap del cert únicament que el 866 era a Quierzy, on sol·licità i aconseguí del sobirà un precepte per al monestir de Sant Julià del Mont, del pagus de Besalú.

El 869 Carles el Calb atorgà un nou precepte per a Catalunya, favorable aquesta vegada a un tal Dodó, “vassall del fidel Otger”, que hom dubta d’identificar amb el comte homònim.

Abadal pensa que el govern d’Otger degué acabar amb la mort d’aquest comte, vers el 870.

Ortafà, baró d’ *

Veure> Ferran Miró (erudit i escriptor català, 1833-1916).

Orís, Berenguer III, IV i V d’

Berenguer III d’Orís (Catalunya, segle XIV – abans 1352) Noble. Comprà (1345) als Conanglell la castlania del castell d’Orís. Fou el pare de:

Berenguer IV d’Orís (Catalunya, segle XIV – vers 1390)  Heretà la casa de Sant Hipòlit, el castell de Voltregà i la castlania de Torelló. Fou el pare de:

Berenguer V d’Orís (Catalunya, segle XIV – 1422)  Començà a intitular-se baró d’Orís a partir del 1396, car ja n’havia comprat el domini directe i alodial.

Orís, Berenguer I d’

(Catalunya, segle XIII – 1258)

(o Berenguer de Manlleu) Senyor del castell d’Orís. Fill de Ponç de Besora i d’Adelaida de Manlleu. Es casà amb Guillema de Manlleu.

Rebé (1222) del vescomte de Bearn la investidura del domini útil del castell d’Orís.

Fou succeït pel seu fill Guillem I d’Orís (Catalunya, segle XIII – 1280)  Senyor del castell d’Orís. Es casà amb Ermessenda i després amb Agnès de Castell, hereva del mas Castell. La família es continuà en successió directa i augmentà el seu domini sobre el terme, fins a Berenguer III d’Orís.

Orís -llinatge, s XIII/XVIII-

(Orís, Osona, 1222 – segle XVIII)

Família dels senyors inferiors del castell d’Orís, esdevinguda més tard baronial i marquesal.

Iniciada amb Berenguer de Manlleu, dit després Berenguer I d’Orís.