Arxiu d'etiquetes: nobles

Peguera i de Cervelló -germans-

Andreu, Guillem i Ramon eren fills de Ramon de Peguera i de Bell-lloc.

Andreu de Peguera i de Cervelló  (Catalunya, segle XIV – 1412)  Baró de Balsareny. Comprà al seu germà Ramon la baronia de Balsareny (on, al castell, allotjà el rei Joan I el 1393) i el castell de Cornet. El 1393 es construí un casal a Manresa que fou la residència d’aquesta línia. Fou veguer i batlle de Manresa i el 1396 capità en la lluita contra el comte de Foix. Foren fills seus Joan, Guillem i Bernat de Peguera i de Rajadell.

Guillem de Peguera i de Cervelló  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Noble. Fou l’iniciador de la línia dels senyors de Mura i de la quadra de Castelltallat. Heretà el castell d’Espunyola i comprà al rei les parròquies de Sant Martí Solerman. Sant Andreu de Socarrats i Sant Pere de Salo. Fou també senyor de Sant Pere de l’Esgleiola, Meià, la quadra del Soler de la Guàrdia i el castell de Matamargós. El seu fill fou Joan de Peguera i de Vilalta.

Ramon de Peguera i de Cervelló  (Catalunya, segle XIV – 1414)  Fou l’iniciador de la línia primogènita de Lluçà. Heretà, entre altres dominis, la baronia de Lluçà i els castells de Peguera, Olost, Tornamira i Cornet i la casa forta de Vinyoles, i el 1390 el rei li vengué tota la jurisdicció sobre Peguera. Fou un antiurgellista durant l’interregne (1410-12). El succeí el seu fill Ramon de Peguera i de Torrelles.

Peguera i de Berardo, Guerau de

(Catalunya, segle XVII – Pamplona, Navarra, 1716)

Polític. Fill de Lluís de Peguera i de Llaudes, senyor de Foix i de Torrelles, senyories que heretà. Des del seu matrimoni amb Maria d’Aimeric i d’Argençola signà habitualment Guerau de Peguera-Aimeric.

El 1684 era capità de la Coronela de Barcelona. Adoptà una actitud contrària a Felip V de Borbó a les corts de Barcelona de 1701-02 i passà al bàndol austriacista en iniciar-se la guerra de Successió.

El 1711 li fou concedit el títol de marquès de Foix pel rei arxiduc Carles III de Catalunya.

Participà en la resistència de Barcelona contra Felip V (1713-14), el govern del qual li confiscà els béns i li cremà el títol. Va morir a la ciutadella de Pamplona.

Fou el pare d’Antoni, Josep Francesc i Lluís de Peguera i d’Aimeric.

Peguera i de Bell-lloc, Ramon de

(Catalunya, segle XIV – 1388)

Fill i successor de Bernat de Peguera.

Fou conseller de Pere III el Cerimoniós, a qui comprà (1353) el castell de Tornamira, i adquirí, també per compra, les senyories de Santa Creu del Mujal (Castelladral) i Sant Genís de Massadella (1370) al consell general de Manresa, i la baronia de Lluçà, el 1376, a Pere Galceran (III) de Pinós i de Fenollet, baró de Pinós.

Fou majordom de la reina Elionor de Sicília i participà a la guerra contra Castella. El 1383 fou expulsat del servei reial per les corts de Montsó. Tingué també el castell de l’Espunyola.

Deixà tres fills, que formaren tres línies del llinatge: Ramon, Andreu i Guillem de Peguera i de Cervelló.

El seu pare fou Bernat de Peguera (Catalunya, segle XIII – 1327/31) Noble. Nét de Ramon de Peguera i de Gurb. Es casà amb Blanca de Bell-lloc, senyora de la casa forta de Vinyoles (Centelles).

Peguera i d’Aimeric -germans-

Antoni, Josep Francesc i Lluís són fills de Guerau de Peguera i de Berardo.

Antoni de Peguera i d’Aimeric (Barcelona, 1682 – València, 15 març 1707) Polític i escriptor. Fou un dels fundadors de l’Acadèmia dels Desconfiats. Intel·lectual d’acció i austròfil, als inicis de la guerra de Successió signà, juntament amb Domènec Perera, el pacte anglocatalà de Gènova, el 20 de juny de 1705. Lluità al capdavant de la cavalleria catalana, i d’entre els seus èxits sobresurten la presa del castell de Mallén i la conquesta de Borja.

Josep Francesc de Peguera i d’Aimeric (Barcelona, 1684 – vers 1746) Segon marquès de Foix, baró de Montnegre, i senyor de Torrelles de Foix. El 1742 es casà amb Gertrudis d’Armengol i Despujol, baronessa de Rocafort de Queralt. Llur besnéta fou Maria Manuela de Peguera i de Pedrolo.

Lluís de Peguera i d’Aimeric (Catalunya, segle XVII – Gurp de la Conca, Pallars Jussà, segle XVIII) Noble. Fou membre de l’Acadèmia dels Desconfiats. Morí lluitant al costat dels austriacistes a Gurp de la Conca. Li fou donat pel rei-arxiduc, del qual havia estat patge, el comtat de Peguera el 1708.

Peguera, Hug de

(Catalunya, segle XII)

Senyor de Berga. Per compres fetes als Berga esdevingué senyor d’importants béns i d’un palau a la vila de Berga entre el 1148 i el 1190 (consten com a senyors de Berga en aquest temps Hug, el seu fill Ponç i el seu nét Berenguer).

Fou el pare de Ponç de Peguera (Catalunya, segle XII)  Senyor de Berga. Fill seu fou Berenguer de Peguera (Catalunya, segle XII)  Senyor de Berga. El 1190 vengué els seus béns i el palau a la vila de Berga a Pere de Berga.

Peguera -llinatge-

(Catalunya, inici segle XII – segle XIX)

Llinatge de cavallers, després nobles. Els seus orígens són obscurs.

Sembla que originàriament eren castlans del castell de Peguera (Fígols de les Mines) pels Berga, que, a llur torn, el tenien pels comtes de Cerdanya.

Al principi del segle XII apareix documentat un Hug de Peguera (Catalunya, segle XII)  Cavaller, que fou pare de Ramon de Peguera (Catalunya, s XII – 1124)  Noble.

Pau, Berenguer de

(Catalunya, segle XV)

Noble. Era parent de l’humanista Jeroni i nebot del cardenal Margarit.

Intervingué a les Corts del seu temps. Fou un orador remarcable.

Són notables els seus parlaments a les Corts de Barcelona de 1493 i a les de Tortosa corresponents a 1495.

Pascual i de Bofarull, Manuel Maria

(Barcelona, 1847 – 1911)

Advocat. Fill tercer de Sebastià Antoni Pascual i Inglada (Barcelona, 1807 – Banheras de Luchon, França, 1872)  Advocat i col·leccionista d’art. Doctor en dret.

Es doctorà en dret civil i canònic (1869), i fou catedràtic de dret mercantil i polític comparats.

Membre de diverses juntes d’actuació catòlica, fomentà obres religioses. Com a president de la junta d’obra de la parròquia de Betlem, de Barcelona, aconseguí d’impedir que l’església fos enderrocada (1873).

El papa Pius X li concedí (1905) el marquesat de Pascual, fet extensiu a la seva filla:

Maria Soledat Pascual i de Llanza (Barcelona, segle XIX – 1958)  Marquesa de Pascual, i a la qual el papa Benet XV li concedí (1917) el marquesat de Pascual-Bofill.

Palou, Dalmau de

(Catalunya, segle XIII – segle XIV)

Cavaller i senyor del castell de Milany. Sembla ésser un nét de Simó de Milany o de Palou, vescomte de Bas.

El 1280 comprà a la seva cosina Sibil·la de Palou, esdevinguda comtessa d’Empúries, el castell de Milany, amb les parròquies de Vallfogona, Llaés i Puigmal, que arrodoní el 1283 amb la compra de la castlania de Milany a Arnau de Cortsaví.

Mantingué llargs plets amb l’abat de Sant Joan de les Abadesses i amb el comte d’Empúries per a afermar-se en aquests dominis (1283-1316). El 1295 reedificà els castells de Milany i la Sala de Vallfogona.

Des del 1300 s’associà amb el seu fill Ramon de Milany, que el succeí en el domini vers el 1318.

Pallars i Fernández de Vergua, Jaume Roger de

(Catalunya, segle XIV – 1377/1420)

Fill d’Artau Roger de Pallars. Era senyor d’Arbeca, Castelldans, les Borges, la Llena i la meitat de Castellet.

El 1374 vengué la baronia de Mataplana i la vall de Toses al baró Pere Galceran III de Pinós.

Es casà (1370) amb Elvira (o Elionor) de Mur i foren els pares d’Elvira de Pallars i de Mur (Catalunya, segle XIV – segle XV) Per ella la representació de la línia passà als Lladró de Vilanova, vescomtes de Xelva, que empraren també, com a primer cognom, el de Pallars o el de Lladró de Pallars.