Arxiu d'etiquetes: nobles

Queralt i d’Alagó, Dalmau (IV) de

(Catalunya, segle XVII – 1689)

Fill de Dalmau (III) de Queralt i de Codina.

Fins a la mort del seu pare, es digué Lluís i fou creat marquès d’Albolote (1640) i de Ponts (1642) i gran d’Espanya (1647), i rebé també els llocs de Los Villares, Valdepeñas, Guadahortuna i Cazalilla.

Fou el darrer representant del llinatge.

A la seva mort, solter i malalt mental, la seva herència fou discutida, i finalment Santa Coloma i Albolote passaren als Reard, i Ponts, als Cardona-Borja. El nou hereu del casal dels Queralt fou, doncs, Andreu de Reard i d’Icard.

Queralt, Ponç de

(Catalunya, segle XIII)

Noble. Serví a Sicília. Hi destacà molt.

En 1291, regnant Jaume II i governant Sicília l’infant Frederic, el futur Frederic III, Ponç de Queralt era considerat com un dels quatre capitans principals del front de Calàbria dreçat contra els angevins.

Continuà servint Frederic III en guerra contra Jaume II, i desobeí els requeriments del darrer perquè tornés a Catalunya. En 1300, com a represàlia, li foren confiscats els béns catalans.

Queralt, Pere (II) de

(Catalunya, segle XIII – Lleida, 1275)

Templer, dit també Pere de Timor. Senyor de Queralt. Fill d’Arnau de Timor i de Ramona. Participà a la conquesta de València.

Es casà amb Berenguera de Cervelló i adquirí d’aquesta família el castell d’Aguiló (1240).

Ja vidu, es féu templer (1257), havent dividit el patrimoni entre els fills: a Pere (III), Queralt, Santa Coloma, Figuerola, etc; a Berenguer, Timor -recuperat del seu cosí Guillem-, Montlleó, Sant Antolí, etc. Fou comanador de Montsó i lloctinent del mestre del Temple a Aragó i Catalunya.

Pel seu valor en les gestes bèl·liques fou protagonista de la llegenda anomenada del Cor de Roure, segons la qual hauria derrotat un lleó en un combat.

Queralt, Pere (I) de

(Catalunya, segle XII – després 1167)

Castlà de Queralt i de Santa Coloma. També conegut per Pere de Timor. Fou el primer personatge d’aquest segon llinatge. Fill d’Alarig de Timor.

En fer-se monjo de Poblet, deixà en testament (1167) aquelles castlanies al seu nebot Gombau d’Oluja, malgrat tenir una filla, Ermessenda de Queralt.

Queralt, Guerau de

(Catalunya, segle XV)

Baró de Queralt. Figura entre els membres del llinatge que s’oposaren al monarca des que esclatà la guerra contra Joan II (1462).

Posà el lloc de Santa Coloma de Queralt al servei de la Generalitat. Capitanejà la guarnició que hi fou establerta. Al bàndol reialista hi havia, per contra, el seu fill Dalmau.

Aquest pot ser l’homònim que posseïa en penyora la baronia de Tresserra, la qual li fou confiscada pels francesos quan aquests ocuparen el Rosselló (1468).

Queralt, Dalmau de

(Catalunya, segle XV)

Noble. Fill del baró Guerau.

Contràriament a aquest, fou un dels Queralt que es mostraren addictes a Joan II. La generalitat el declara enemic de la terra (1462). Fou destituït aleshores del seu càrrec de conseller de la generalitat,

Seguí el bàndol reialista amb actuacions d’un cert relleu. El 1468 era un dels consellers de l’infant Ferran, el futur rei Catòlic. Ocupà el castell de Concabella, que fou lliurat als joanistes pels soldats portuguesos que el guarnien.

Queralt, Bernat I Guillem de

(Catalunya, segle XI – 1097/1111)

Noble. Senyor de Queralt, Gurb, Sallent i Oló. Fill i successor de Guillem de Gurb-Queralt i d’Ermessenda.

Fou un dels primers cavallers del comte barceloní Ramon Berenguer II (Cap d’Estopes), que el 1080 li donà el castell de Font-rubí. Després de l’assassinat del Cap d’Estopes (1082), fou un dels caps de l’oposició contra el comte Berenguer Ramon II i un dels darrers a sotmetre’s al conveni del 1086 que reconeixia els fets consumats.

Fou conseller del jove comte Ramon Berenguer III; tingué també el Castell Nou de Barcelona.

Queralt, Berenguer III de

(Catalunya, segle XII – 1227)

Noble. Fill de Galceran de Sales i de Sibil·la de Queralt.

Féu diverses donacions a Ripoll en reparació de greuges (1200, 1208) i vengué el castell de Queralt a Arnau de Timor (1213). Fou succeït pel seu fill:

Berenguer IV de Queralt (Catalunya, segle XIII – 1251/55)  Noble. Vengué Gurb al bisbe de Vic (1248), i Manlleu, que tenia pel monestir de Ripoll, al rei (1251). Fou el pare de:

Sibil·la de Queralt (Catalunya, segle XIII – després 1295)  Muller de Ramon de Lluçà, baró de Lluçà. A la seva mort s’extingí el primer llinatge de Queralt, quan ja havia perdut la importància política i econòmica de què havia arribat a gaudir.

Queralt, Baltasar de

(Catalunya, segle XV)

Noble.

El 1462 es mostrà obertament contrari a Joan II. Fou nomenat aleshores membre del consell assessor de la generalitat catalana.

Dins el mateix any fou un dels qui juraren homenatge a la sobirania oferta, encara que inútilment, al rei de Castella.

Queralt, Andreu de

(Catalunya, segle XVII – 1721)

Noble. El seu nom real era Andreu de Reard i d’Icard, baró de Torredembarra i de Castellet, senyor de Gallifa, Montanyans i l’Arboç.

Com rebesnét de Guerau (III) de Queralt, heretà el casal dels Queralt i passà a dir-se Andreu de Queralt.

Fou pare de Francesc, Joan (I) i Narcís de Queralt i de Xetmar.