(Catalunya, segle XIII – 1327)
Noble. Fill de Pere (IV) de Queralt i d’Anglesola i germà de Pere (V).
En la seva joventut anà a Sardenya amb l’expedició de l’infant Alfons, el futur rei Benigne. Lluità a l’illa durant la victoriosa campanya de conquesta de 1323-24.
Morí en circumstàncies poc aclarides. Corregué la veu que el comte Arnau Roger II de Pallars, cunyat de l’infant Alfons, era responsable de la seva mort. No fou seguit tanmateix cap procés contra el comte.
Fou succeït pel seu germà.
Els germans Guerau (III) i Jaume Florià, eren fills de Guerau (II) de Queralt i de Requesens (Catalunya, segle XV – 1534) Noble. Besnebot de Gaspar (I) de Queralt i de Perellós.
Guerau (III) de Queralt i de Cardona (Catalunya, segle XVI – 1595) Noble. Fou el pare de Pere (VIII) de Queralt i d’Icard.
Jaume Florià de Queralt i de Cardona (Catalunya, segle XVI – després 1554) Baró de Puigverd. Fou el pare de Joan de Queralt i de Ribes.
(Catalunya, segle XIII – Esglésies, Sardenya, 1324)
Fill de Pere (III) de Queralt i de Cervelló.
Prengué part a la campanya de Múrcia (1296). Fou procurador reial a València (1301). Tingué litigis amb el seu oncle Guillem d’Anglesola, el qual vengué al Temple alguns dominis que tenia en comú amb la seva mare Margelina (1304).
Al setge de Montsó fou enviat a tractar amb els templers, però no reeixí (1308). Lluità a la conquesta d’Almeria (1309). Fou un dels ambaixadors al concili de Viena del Delfinat (1311), del qual deixà una relació escrita.
El rei li vengué Vespella en feu (1314). Fou conseller de Jaume II i lloctinent de procurador a València dellà Xixona per l’infant Alfons (1320).
Es casà amb Francesca de Castellnou, senyora de Ceret. Amb el seu fill Guillem (II) anà a la conquesta de Sardenya, on morí. Un altre fill seu fou Pere (V) de Queralt i de Castellnou.
Fou el successor del seu germà Guillem (I) de Queralt i d’Anglesola (Catalunya, segle XIII – 1307) Féu hereu al seu nét Guillem de Fluvià i de Queralt, però aquesta successió no es produí per impugnació del seu germà.
(Catalunya, segle XVII – 1689)
Fill de Dalmau (III) de Queralt i de Codina.
Fins a la mort del seu pare, es digué Lluís i fou creat marquès d’Albolote (1640) i de Ponts (1642) i gran d’Espanya (1647), i rebé també els llocs de Los Villares, Valdepeñas, Guadahortuna i Cazalilla.
Fou el darrer representant del llinatge.
A la seva mort, solter i malalt mental, la seva herència fou discutida, i finalment Santa Coloma i Albolote passaren als Reard, i Ponts, als Cardona-Borja. El nou hereu del casal dels Queralt fou, doncs, Andreu de Reard i d’Icard.
(Catalunya, segle XIII)
Noble. Serví a Sicília. Hi destacà molt.
En 1291, regnant Jaume II i governant Sicília l’infant Frederic, el futur Frederic III, Ponç de Queralt era considerat com un dels quatre capitans principals del front de Calàbria dreçat contra els angevins.
Continuà servint Frederic III en guerra contra Jaume II, i desobeí els requeriments del darrer perquè tornés a Catalunya. En 1300, com a represàlia, li foren confiscats els béns catalans.
(Catalunya, segle XIII – Lleida, 1275)
Templer, dit també Pere de Timor. Senyor de Queralt. Fill d’Arnau de Timor i de Ramona. Participà a la conquesta de València.
Es casà amb Berenguera de Cervelló i adquirí d’aquesta família el castell d’Aguiló (1240).
Ja vidu, es féu templer (1257), havent dividit el patrimoni entre els fills: a Pere (III), Queralt, Santa Coloma, Figuerola, etc; a Berenguer, Timor -recuperat del seu cosí Guillem-, Montlleó, Sant Antolí, etc. Fou comanador de Montsó i lloctinent del mestre del Temple a Aragó i Catalunya.
Pel seu valor en les gestes bèl·liques fou protagonista de la llegenda anomenada del Cor de Roure, segons la qual hauria derrotat un lleó en un combat.
(Catalunya, segle XII – després 1167)
Castlà de Queralt i de Santa Coloma. També conegut per Pere de Timor. Fou el primer personatge d’aquest segon llinatge. Fill d’Alarig de Timor.
En fer-se monjo de Poblet, deixà en testament (1167) aquelles castlanies al seu nebot Gombau d’Oluja, malgrat tenir una filla, Ermessenda de Queralt.
(Catalunya, segle XV)
Baró de Queralt. Figura entre els membres del llinatge que s’oposaren al monarca des que esclatà la guerra contra Joan II (1462).
Posà el lloc de Santa Coloma de Queralt al servei de la Generalitat. Capitanejà la guarnició que hi fou establerta. Al bàndol reialista hi havia, per contra, el seu fill Dalmau.
Aquest pot ser l’homònim que posseïa en penyora la baronia de Tresserra, la qual li fou confiscada pels francesos quan aquests ocuparen el Rosselló (1468).
(Catalunya, segle XV)
Noble. Fill del baró Guerau.
Contràriament a aquest, fou un dels Queralt que es mostraren addictes a Joan II. La generalitat el declara enemic de la terra (1462). Fou destituït aleshores del seu càrrec de conseller de la generalitat,
Seguí el bàndol reialista amb actuacions d’un cert relleu. El 1468 era un dels consellers de l’infant Ferran, el futur rei Catòlic. Ocupà el castell de Concabella, que fou lliurat als joanistes pels soldats portuguesos que el guarnien.
(Catalunya, segle XI – 1097/1111)
Noble. Senyor de Queralt, Gurb, Sallent i Oló. Fill i successor de Guillem de Gurb-Queralt i d’Ermessenda.
Fou un dels primers cavallers del comte barceloní Ramon Berenguer II (Cap d’Estopes), que el 1080 li donà el castell de Font-rubí. Després de l’assassinat del Cap d’Estopes (1082), fou un dels caps de l’oposició contra el comte Berenguer Ramon II i un dels darrers a sotmetre’s al conveni del 1086 que reconeixia els fets consumats.
Fou conseller del jove comte Ramon Berenguer III; tingué també el Castell Nou de Barcelona.
Dades dels Països Catalans 