Arxiu d'etiquetes: nobles

Queralt i de Rocabertí, Guerau de

(Catalunya, segle XIV – 1393/97)

Fill segon de Pere (V) de Queralt i de Castellnou. Heretà la senyoria de Ceret i uns drets a Castellnou i al vescomtat de Rocabertí.

Fou un dels enviats a tractar el matrimoni de l’infant Joan amb la filla Violant, de Galeazzo II Visconti de Milà (1372). Anà a servir el rei de Xipre amb 250 llancers (1378).

Per matrimoni amb Beatriu d’Olzinelles tingué els castells de Cànoves i de Catllar. El seu germà gran Dalmau (I) li empenyorà Vespella (1380). El rei li vengué Pallerols, Sant Antolí, Timor i Gàver, però llurs habitants tractaren la redempció i la incorporació a la corona.

Amb el seu nebot, Pere (VI) de Queralt i de Pinós combaté contra el comte de Prades (1383). Fou conseller de l’infant Joan, camarlenc de l’infant Martí i procurador seu a Castella (1383). Tingué un desafiament amb Ramon d’Abella. Comprà al rei Montmaneu i la Panadella (1385), que li foren presos quan el rei creà el comtat de Cervera. L’infant Joan l’armà cavaller (1387).

Enviat a tractar amb el rei de Castella, serví aquest a la guerra de Portugal. Fou fet mariscal general, càrrec de nova creació, i castellà de la Vall d’Aran.

Per l’infant Martí fou lloctinent de conestable i senescal de Catalunya, lluità a la campanya de Sicília, on obtingué llocs de rebels, i fou creat duc.

S’interessà per l’alquímia i la literatura; és autor d’unes cobles dedicades al rei Pere III.

Queralt i de Rocabertí, Dalmau (I) de

(Catalunya, 1335 – 1387)

Senyor de la baronia de Queralt i de la vila de Santa Coloma. Fill i successor de Pere (V) de Queralt i de Castellnou.

El 1356, tot just declarada la guerra a Castella, fou un dels primers a prendre les armes. Pere III l’envià tot seguit, com a cap destacat dels qui manaven les primeres forces mobilitzades, a defensar les fronteres de València.

El 1357 tornà a València amb els reforços que foren aplegats a Lleida i es posaren a les ordres de l’infant Pere, oncle del rei.

La seva primera muller fou, devers el 1354, Constança de Pinós, filla de Pere Galceran i germana de Galceran, Pere Galceran i Bernat Galceran.

Es casà en segones núpcies amb Elionor de Perellós, filla de Francesc, el primer vescomte de Roda.

Un fill del seu primer matrimoni, Pere (VI), es casà amb Clemença de Perellós, germana d’Elionor.

El 1373, amb el seu germà Guerau, emprengué diverses accions reeixides contra la invasió dels mercenaris de Jaume de Mallorca.

El 1380 era un dels notables convocats pel monarca a l’assemblea especial que havia de celebrar-se a Calataiud per designar quin era el papa que havia de ser obeït, i que finalment fou suspesa. Acudí el 1383 a les accidentades corts de Montsó.

Queralt i de Ribes, Joan de

(Catalunya, vers 1553 – 1611)

Baró de Puigverd. Fill i hereu de Jaume Florià de Queralt i de Cardona i de Lluïsa de Ribes, de la qual heretà Vià i la Torre de Riu.

Fou diputat de la generalitat de Catalunya el trienni 1584-87. Acusat d’infringir el cerimonial i de malversacions, fou arrestat el 1587 i, encara de nou, el 1588.

Del 1603 al 1611 fou governador general de Catalunya i durant el seu govern es destacà sobretot per la lluita contra els bandolers en les campanyes del 1605 i del 1609 contra Perot Rocaguinarda.

Es casà amb Magdalena de Moliner i de Gilabert, la qual li aportà en dot la baronia de la Granadella i diverses senyories.

Fou possiblement el seu fill Joan de Queralt i de Moliner (mort vers el 1643) el Joan de Queralt lloctinent de governador dels comtats de Rosselló i Cerdanya vers 1615-16.

Queralt i de Pinós, Pere (VI) de

(Catalunya, segle XIV – Sicília, Itàlia, 1408)

Senyor de la baronia de Queralt i de la vila de Santa Coloma, militar, diplomàtic i home de lletres. Fill i successor de Dalmau (I) de Queralt i de Rocabertí. Casat amb Clemència de Perellós, germana de la seva madrastra (1378-79).

El 1389 fou un dels barons que es revoltaren a Calassanç contra Joan I com a contrari a Carrossa de Vilaragut; el 1392 prengué part en l’expedició a Sicília amb l’infant Martí.

Fou ambaixador a Roma davant l’emperador i davant el rei de Nàpols (1396-97) i col·laborà en l’organització de la croada que Martí I trameté contra Tunis.

L’inventari dels seus llibres palesa el seu interès per la literatura en vulgar, tant en llengua francesa (posseïa un Lancelot, un Tristan, un Roman de la Rose, tres cançoners francesos) com en provençal i en català, car s’hi enregistren Las rasós de trobar de Ramon Vidal de Besalú i el Llibre de concordances de Jacme Marc.

Aquest darrer diccionari de la rima devia ésser un element de treball per a Pere de Queralt, ja que hom conserva el seu maldit-comiat en versos decasil·làbics, violent atac contra una dama on, barrejats amb conceptes francament grollers, hom adverteix la influència d’un dels sonets més coneguts de Petrarca, la qual cosa fa d’aquest poeta un dels primers seguidors catalans de la lírica de Petrarca en italià.

Però sembla primordialment un bon afeccionat a la literatura i un bibliòfil, ja que el 1406 el rei Martí I li escrivia una lletra retraient-li, justament indignat, que no li tornava el manuscrit de l’Exposició del Pater Noster d’Antoni Canals que el monarca li havia prestat.

Amb el seu cosí germà Berenguer Arnau II de Cervelló, baró de la Llacuna, fou àrbitre de les lluites entre els bàndols d’Oluges i Cireres (1401).

Féu donació de la baronia de Queralt al seu fill Pere en casar-se aquest (1407); se n’anà a Sicília amb la muller; des d’allà, per mort immediata de Pere, renovà la cessió de la baronia a favor del fill segon, Gaspar (I), i morí poc després.

El seu fill Gaspar (I) de Queralt i de Perellós  (Catalunya, segle XIV – Nàpols, Itàlia, 1420)  Senyor de la baronia de Queralt i de la vila de Santa Coloma. Morí sense fills al regne de Nàpols.

Queralt i de Pinós, Joan (II) de

(Catalunya, segle XVIII – 1803)

Setè comte de Santa Coloma. Nét de Joan (I) de Queralt i de Xetmar.

Heretà dels Descatllar el marquesat de Besora i es casà amb la rica hereva María Luisa de Silva y González de Castejón, comtessa i marquesa.

Llur fill i successor en tots els títols, fou Joan (III) Baptista de Queralt i de Silva.

Queralt i de Cervelló, Pere (III) de

(Catalunya, segle XIII – vers 1285)

Senyor de Queralt. Fill i successor de Pere (II) de Queralt.

Adquirí dels templers Montargull (1258). Per deutes a Berenguera de Bellvís, li empenyorà Queralt (1265).

Prengué part a la campanya de Múrcia (1265) i a la croada a Terra Santa (1269). Assistí a la coronació de Pere II de Catalunya-Aragó. Donà el castell de Figuerola a Santes Creus (1277).

Fou almirall contra els sarraïns de València (1277) i capità d’una companyia a Alcoll (1282).

Ambaixador a Sicília per a respondre al repte del rei Carles I, lluità contra ell i l’obligà a alçar el setge de Messina. Fou un dels cavallers que assenyalaren el camp de Bordeus per a la batalla reial.

També fou ambaixador a la cort pontifícia de Martí IV. La seva muller fou Margelina d’Anglesola, i foren pares de Guillem (I) i Pere (IV) de Queralt i d’Anglesola.

Queralt i de Castellnou, Pere (V) de

(Catalunya, segle XIV – 1348)

Senyor de la baronia de Queralt. Fill de Pere (IV) de Queralt i d’Anglesola, succeí el seu germà Guillem (II) i es casà amb Alamanda de Rocabertí i de Serrallonga.

El 1339 acompanyà Pere III de Catalunya-Aragó (de qui era conseller) a Perpinyà i Avinyó i el 1344 a la segona campanya del Rosselló, on aconseguí la capitulació d’Elna.

Nomenat procurador reial del Rosselló, hi continuà la lluita amb èxit. El 1348 acompanyà el rei a València.

Pels seus serveis obtingué el mer i mixt imperi de Ceret.

Queralt i de Castellnou, Guillem (II) de

(Catalunya, segle XIII – 1327)

Noble. Fill de Pere (IV) de Queralt i d’Anglesola i germà de Pere (V).

En la seva joventut anà a Sardenya amb l’expedició de l’infant Alfons, el futur rei Benigne. Lluità a l’illa durant la victoriosa campanya de conquesta de 1323-24.

Morí en circumstàncies poc aclarides. Corregué la veu que el comte Arnau Roger II de Pallars, cunyat de l’infant Alfons, era responsable de la seva mort. No fou seguit tanmateix cap procés contra el comte.

Fou succeït pel seu germà.

Queralt i de Cardona -germans-

Els germans Guerau (III) i Jaume Florià, eren fills de Guerau (II) de Queralt i de Requesens (Catalunya, segle XV – 1534)  Noble. Besnebot de Gaspar (I) de Queralt i de Perellós.

Guerau (III) de Queralt i de Cardona  (Catalunya, segle XVI – 1595)  Noble. Fou el pare de Pere (VIII) de Queralt i d’Icard.

Jaume Florià de Queralt i de Cardona  (Catalunya, segle XVI – després 1554)  Baró de Puigverd. Fou el pare de Joan de Queralt i de Ribes.

Queralt i d’Anglesola, Pere (IV) de

(Catalunya, segle XIII – Esglésies, Sardenya, 1324)

Fill de Pere (III) de Queralt i de Cervelló.

Prengué part a la campanya de Múrcia (1296). Fou procurador reial a València (1301). Tingué litigis amb el seu oncle Guillem d’Anglesola, el qual vengué al Temple alguns dominis que tenia en comú amb la seva mare Margelina (1304).

Al setge de Montsó fou enviat a tractar amb els templers, però no reeixí (1308). Lluità a la conquesta d’Almeria (1309). Fou un dels ambaixadors al concili de Viena del Delfinat (1311), del qual deixà una relació escrita.

El rei li vengué Vespella en feu (1314). Fou conseller de Jaume II i lloctinent de procurador a València dellà Xixona per l’infant Alfons (1320).

Es casà amb Francesca de Castellnou, senyora de Ceret. Amb el seu fill Guillem (II) anà a la conquesta de Sardenya, on morí. Un altre fill seu fou Pere (V) de Queralt i de Castellnou.

Fou el successor del seu germà Guillem (I) de Queralt i d’Anglesola  (Catalunya, segle XIII – 1307)  Féu hereu al seu nét Guillem de Fluvià i de Queralt, però aquesta successió no es produí per impugnació del seu germà.