(Mataró, Maresme, 26 agost 1727 – Madrid, 13 febrer 1766)
Compositor i flautista.
El 1756 fou nomenat mestre de capella de la Capella Reial de Madrid, on ingressà el 1748 com a flautista.
Actuà al Teatro del Buen Retiro, on estrenà el seu intermezzo La festa cinese (1764).
Fou l’impulsor de la tonadilla escènica i l’estructurà en forma ternària, les més populars de les quals foren Una mesonera y un arriero (1757) i Los ciegos (1758).
Escriví diversos sainets i sarsueles.
(Barcelona, 21 juny 1906 – 19 juliol 1990)
Músic. Fill de Lluís Millet i Pagès. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, d’on fou també professor.
Director artístic de l’Orfeó Català (1945-77), després en fou nomenat director honorari.
És autor de sardanes, cançons (El Rústec Villancet) i obres religioses, entre les més importants de les quals destaquen el poema coral Agar i La relíquia.
(Manresa, Bages, 4 març 1929 – Barcelona, 18 gener 2021)
Músic. Estudià amb Cristòfor Taltabull (1950-56). Amb la seva primera obra serial, Sonata (1957), inicià una sèrie de composicions, l’organització de les quals es basà en la cohesió de la infraestructura, altures i duracions. Músic d’avantguarda, utilitza elements tecnològics i electrònics.
D’entre la seva extensa producció, destaquen, d’una primera època, Tríade per a Joan Miró (1961), Tramesa a Tàpies, per a violí, viola i percussió (1961), Tres invencions mòbils (1961), Quartet de Catroc (1962) i Homenatge a Galileu (1965), així com obres escèniques dedicades al teatre musical: Concert per representar (1964), Conversa (1965) i Suite bufa (1966).
Més endavant, i sovint utilitzant l’ordinador, ha compost, entre d’altres, Ibemia (1969), Aronada (1972), L’armari en el mar (1978), Piano xòfer (1984) i l’òpera Cap de mirar (1991).
Durant els anys 1977-79 presidí l’Associació Catalana de Compositors, i des del 1982 presidí la Fundació Phonos.
Aleix Mercè i de Fondevila (Lleida, 5 gener 1805 – 1871) Músic. Format a l’escolania de la catedral de Lleida, fou organista de l’església de Sant Joan d’aquesta ciutat. El 1828 anà a Madrid, on fou ordenat sacerdot. Perdé les oposicions a mestre de capella de la Real Capilla de Madrid -que guanyà Francesc Andreví-. Ocupà el càrrec de mestre de capella de la catedral de Lleida (1832-71), i escriví unes quatre-centes obres religioses, entre les quals destaca un Miserere. Publicà la revista musical “La Lira Sacro Hispana”.
Antoni Mercè i de Fondevila (Lleida, vers 1810 – 1876) Compositor. Autor d’una Missa per a gran orquestra, d’un Stabat Mater, d’una Salve i d’altres peces religioses d’un estil influït per l’òpera italiana, que assoliren una gran difusió. També escriví peces per a piano. El 1865 inicià la “Biblioteca Musical Religiosa”, col·lecció on edità diverses obres seves.
(Mataró, Maresme, segle XVII – Barcelona, 1687)
(o Manald) Músic i sacerdot.
Fou organista, per oposició, de Santa Maria del Mar de Barcelona (1679-87), on també fou mestre de capella durant un període breu.
Hom en conserva obres per a orgue, tientos, versos i motets de força interès i força qualitat.
(Mataró, Maresme, 1836 – Barcelona, 13 octubre 1905)
Escriptor i músic. Germà de Carlota.
A Olot fundà i dirigí “La Aurora Olotense” (1859) i “El Faro de la Montaña”, a Barcelona “El Espectador” (1872), a Sabadell “Los Ecos del Vallés” (1880) i “Diario de Sabadell” (1881-86), a Arenys de Mar “Ecos de la Costa” (1886-88).
Va escriure el drama Arnau de la farga, l’estudi La industria de Sabadell… (1870), un oratori i fou l’autor de la lletra i la música de les sarsueles El conde de Neumurs i Gent de fàbrica (1873).
(Almenara, Urgell, 1785 – Agramunt, Urgell, 1872)
Militar i músic. Compongué himnes i marxes militars que obtingueren una gran difusió.
Publicà un Diccionario enciclopédico de la música (1859), amb dades i exemples musicals de gran interès.
(Figueres, Alt Empordà, 18 juliol 1925 – 13 juliol 1995)
Instrumentista, compositor i director.
Després d’haver dirigit la cobla-orquestra Caravana de Torroella de Montgrí, esdevingué fundador de la cobla-orquestra Costa Brava de Palafrugell (1956).
Algunes de les seves sardanes més conegudes són: Isabel, Com tu la volies, El bullici de Santa Creu, Nostra dansa, L’aplec de Figueres, El salt de la reina, El meu espill, El joguet dels avis i altres.
(Caldes de Malavella, Selva, 27 gener 1901 – 23 agost 1985)
Músic.
Autor de sardanes populars en la línia de Vicenç Bou, com Pastora.
Ha escrit un centenar de composicions, alguna de les quals, com Tossa bonica, d’extraordinària difusió.
(Reus, Baix Camp, 14 març 1846 – Barcelona, 9 juny 1923)
Guitarrista i compositor. Deixeble de J. Brocà.
Féu una carrera de concertista i fou catedràtic de guitarra i mandolina a l’Escola Municipal de Música de Barcelona (1894).
Escriví, especialment, peces per a piano, guitarra i mandolina i fundà les associacions musicals La Lira Barcelonesa i La Lira Española.
Dades dels Països Catalans 