Veïnat, centrat per les ruïnes del castell de Mont-roig, situat al vessant occidental del Mont-roig (301 m alt), a l’interfluvi del Ricardell i el Llobregat d’Empordà.
El castell, esmentat ja el 1070 dins el comtat de Besalú, pertangué a la baronia, després comtat, de Darnius.
Prop seu hi tingué lloc, el 1794, la batalla de Mont-roig.
(Sant Fruitós de Bages, Bages)
(o puig de Sant Valentí) Turó del vessant meridional de la serra de les Brucardes, a la dreta del Llobregat, damunt del qual s’aixeca l’església de Sant Valentí de Montpeità, d’un gòtic tardà, que fou possessió del monestir de Sant Benet de Bages.
El topònim és esmentat ja a mitjan segle X.
(o muntanya de Sant Antoni) Contrafort (304 m alt) oriental del massís de Garraf, termenal dels municipis de Torrelles de Llobregat, Sant Vicenç dels Horts i Santa Coloma de Cervelló, on es trobava el castell nou de Cervelló, damunt les ruïnes del qual fou bastida l’ermita de Sant Antoni.
Santa Coloma de Cervelló havia estat anomenada Santa Coloma de Montpedrós.
Antic volcà (541 m alt), situat al sud-oest de la ciutat. El 1835 hi fou bastida una torre de defensa.
Modernament els seus vessants han estat urbanitzats; s’hi troba el nou barri de Montolivet (o de Sant Pere Màrtir), amb capacitat per a unes 300 famílies, de tipus residencial (cases d’una sola planta).
Vall tributària de l’Unyòla per l’esquerra, la qual es forma al vessant meridional del port d’Usets (2.512 m alt), obert entre el tuc de Mauberme i el tuc de Montoliu (2.689 m alt), a la línia de crestes que separa la conca de la Garona de les de Coserans i de la Noguera Pallaresa.
A la capçalera, a 2.360 m alt, hi ha l’estany de Montoliu.
(Alt Empordà / Vallespir)
Cim (1.425 m alt) de la serra que separa les valls de la Muga i del Tec, entre el pla del Castell i el pla de la Muga, dins territori del Vallespir, al límit dels municipis de la Menera i de Serrallonga.
(Montagut de Fluvià, Garrotxa)
Elevació muntanyosa (1.076 m alt), que flanqueja per la dreta la riera d’Oix.
(Vallès Oriental)
(o el Farell) Muntanya (789 m alt) de la Serralada Pre-litoral catalana, al vessant vallesà. És el punt culminant de la serra Llisa, el vèrtex de la qual és conegut com a pic del Vent o de Sant Sebastià.
El massís, entre les rieres de Sentmenat (sud-oest) i de Sant Sebastià (nord-oest) i la col·lectora d’ambdués, la riera de Caldes (nord-est), és format d’esquists silurians.
El planell avança al nord-nord-est com una proa dominada pel Farell, mas que domina la sinuosa carretera de Caldes de Montbui a Sant Sebastià de Montmajor, de 100 a 200 m més baixa.
(Artesa de Segre, Noguera)
Poble, fins el 1966 del municipi d’Anya, de població disseminada.
L’antic nucli, actualment abandonat, era als vessants del turó de Montmagastre (764 m alt.), coronat pel castell de Montmagastre, que el 1010 o el 1011 fou el primer dels castells conquerits pel comte Ramon d’Urgell, al baix Urgell.
Ramon Borrell deixà, en morir, la senyoria alodial al seu fill, el comte Berenguer Ramon de Barcelona, el qual, en 1023-26, la deixà en feu a Ermengol II d’Urgell.
L’església de Sant Miquel de Montmagastre, dotada el 1011, consta com a abadia canonical des del 1085, però el 1098 ja era unida al monestir d’Àger, els abats del qual s’intitularen aleshores abats d’Àger i Montmagastre, però el 1108 era ja un simple priorat, filial d’Àger.
Als segles XIV i XV els seus priors, canonges d’Àger, ja no hi residien. Suprimit el 1592, els seus béns s’integraren a l’abadia d’Àger.
Queden les ruïnes de l’església romànica, amb reformes tardanes, dues criptes i restes de pintures murals del segle XIV.
De l’església, esdevinguda parroquial, depenen la de Sant Joan i la de la Vedrenya.
Montmagastre donà nom al segle XIX al municipi d’Anya, sense, però, ésser-ne el centre.
Elevació (219 m alt), al límit amb l’antic terme de Sant Daniel, al vessant del qual hi havia hagut a l’edat mitjana el cementiri de jueus de Girona (era anomenat antigament Barufa).
El 1653, a la fi de la guerra dels Segadors, Felip IV de Catalunya hi féu bastir, al vessant meridional, el castell de Montjuïc, gran fortalesa quadrada amb valls i camins coberts i defensats per quatre torres exteriors. Tingué un paper important en totes les guerres en què els francesos penetraren en territori català.
Durant la guerra del Francès tingué un paper important en la defensa i els tres setges de la ciutat, però hagué d’ésser abandonat l’11 de juny de 1811; ocupat pels francesos, a la fi de la guerra fou inutilitzat per ordre de Suchet (1814).
A partir del 1814 fou un dels refugis de la població immigrada i hi foren construïdes nombroses barraques (hi arribaren a habitar prop de 3.000 persones).
El 1968 el ministeri de l’exèrcit cedí els terrenys de la muntanya al municipi de Girona, que els vengué a un particular. Posteriorment ha estat urbanitzat i hom hi ha bastit torres unifamiliars.
Donà nom a un antic terme (i actual veïnat), que al segle XIV tenia 4 focs, de la parròquia de Sant Feliu de Girona.
