Arxiu d'etiquetes: militars

Borja i Cattanei, Joan de

6 Respostes

(Roma, Itàlia, 1476 – 14 juny 1497)

Segon duc de Gandia. Fill d’Alexandre VI i germà de Jofre, de Lucrècia i de Cèsar de Borja. Heretà el ducat el 1488, a la mort del seu altre germà Pere Lluís. El 1494 obtingué d’Alfons II de Nàpols els principats de Tricarico i Teano i el ducat de Sessa.

Nomenat pel seu pare capità general de l’exèrcit pontifici, fou encarregat de combatre els Orsini (1497). Si bé fou derrotat, va rebre poc després els títols de duc de Benevento i senyor de Terracina i Pontecorvo.

Es casà amb María Enríquez, cosina germana de Ferran II de Catalunya, i foren pares de Joan i d’Isabel de Borja i Enríquez.

Morí assassinat, fet que fou atribuït al seu germà Cèsar.

Borja i de Borja, Pere Lluís de

Deixa un comentari

(Xàtiva ?, Costera, 1429 – Civitavècchia, Laci, Itàlia, 26 setembre 1458)

Noble. Germà d’Alexandre VI. El seu oncle Calixt III el nomenà capità general de l’Església, castellà de Sant’Angelo, governador de Spoleto i d’altres ciutats, i prefecte de Roma, càrrecs de gran confiança política, militar i personal.

En trapassar Alfons IV el Magnànim, hom suposà que el papa li volia atorgar el regne de Nàpols. Però a la mort de Calixt, el mateix 1458, l’enemistat dels barons romans, sobretot dels Orsini, l’obligà a fugir cap a Òstia i Civitavècchia.

Borja i Cattanei, Cèsar de

9 Respostes

(Roma, Itàlia, 13 setembre 1475 – Viana, Navarra, 12 març 1507)

Prelat i militar. Fill del papa Alexandre VI i de Vannozza Catanei. Fou inicialment destinat a la carrera eclesiàstica, i gràcies a les influències del seu pare obtingué, ben d’hora, diverses prebendes importants: protonotari apostòlic (1482), bisbe de Pamplona (1491), arquebisbe de València (1492) i més tard cardenal (1493), tot i que només era un simple tonsurat. Fou nomenada diaca el 1494.

A la mort del seu germà Joan de Borja (assassinat segons sembla per instigació del mateix Cèsar), abandonà l’estat eclesiàstic i participà activament en la política diplomàtica i militar del seu pare, per al qual obtingué l’aliança amb Lluís XII de França, i ell rebé el ducat de Valentinois i el casament amb Carlota d’Albret, germana del rei consort de Navarra.

Al final del 1499, amb el seu exèrcit es posa a les ordres del seu pare i conquerí la Romanya, terres pontifícies en poder dels grans senyors italians. El 1500 fou nomenat capità general de l’exèrcit de l’Església, i el 1501 Alexandre VI li concedí el títol de duc de la Romanya.

Participà en moltes altres accions bèl·liques i fou considerat un dels condottieri més hàbils i més brillants de l’època. Miquel Àngel li construí fortaleses, i Leonardo da Vinci li preparà màquines de guerra.

Compartí la fama de crueltat i de lascívia que hom atribueix als Borja; l’acusaren d’estar al darrera de diversos homicidis i de pressumptes relacions incestuoses amb la seva germana Lucrècia Borja.

Però la seva autoritat desaparegué en pujar al tron pontifici Juli II, enemic dels Borja; el qual el feu empresonar (1503) i perdé els càrrecs castrenses de l’Església.

Perseguit, fugí a Nàpols on fou detingut i traslladat a Castella. Aconseguí d’evadir-se del castell de Medina del Campo, i s’incorporà a les forces del seu cunyat Albert, rei de Navarra, que aleshores lluitaven contra els castellans. Morí en un incident del setge de Viana.

Bòria, Manuel de

Deixa un comentari

(València, 8 desembre 1818 – Madrid, 9 novembre 1841)

Militar. Voluntari contra els carlins, el 1835 ascendí a capità. El 1841 prengué part en la conspiració contra Espartero i atacà l’escala principal del palau reial de Madrid.

Fou fet presoner i afusellat.

Boluda, Jaume

Deixa un comentari

(Xàtiva, Costera, segle XVI – Bellús, Vall d’Albaida, 1 setembre 1522)

Agermanat. Un dels més destacats a l’alçament de les Germanies del 1521 contra els nobles. A la fi de l’any ajudà a rebutjar el terrible atac del virrei Diego Hurtado de Mendoza, contra Xàtiva.

Al nou combat que es produí l’any següent, lluità com a sergent i cap de la infanteria local, durant l’acció entaulada a camp obert amb les tropes del virrei. Boluda fou supervivent d’aquell combat i en sortí amb gran prestigi.

Convertit en un dels més acreditats militars de la Germania, morí a la batalla de Bellús.

Boix i de Berard, Jeroni *

Deixa un comentari

Nom amb què també era conegut el militar i erudit mallorquí Jeroni Boix de Berard i de Solà (1742-95).

Boïl i Colom, Pere

3 Respostes

(País Valencià, segle XIV)

Fill de Felip Boïl i de Bellvís. Cinquè senyor de Manises i senyor de Picassent i d’Alcàsser, serví el rei Pere III el Cerimoniós en les guerres de Sardenya i de Castella i fou recompensat amb la concessió de la jurisdicció criminal sobre els sarraïns de Picassent (1364) i amb el títol de noblesa (1385).

Prengué part en les bandositats valencianes en el bàndol de Jaume d’Aragó, bisbe de València, vers el 1373.

Fou el pare de Jofre i de Felip Boïl i Codinats.

Blanco i Pérez, Carles

Deixa un comentari

(València, 6 agost 1862 – Madrid, 22 març 1935)

Militar i polític. Ingressà al cos jurídic militar (1886), arribà a general de divisió.

Director general de Seguretat, dimití en implantar-se la Dictadura de Primo de Rivera i ho fou, de nou, en proclamar-se la II República fins que dimití el maig de 1931 amb motiu de l’incendi d’edificis religiosos a Madrid.

Publicà Los procesos militares durante la Dictadura (1931).

Blanc, Joan-Climent

Deixa un comentari

(Perpinyà, 1 octubre 1897 – París, França, 21 desembre 1982)

Militar de l’exèrcit francès. Participà en la batalla de la Somme durant la Primera Guerra Mundial (1916). El 1941 s’incorporà a l’exèrcit del Marroc, i el 1942, a Algèria, fou nomenat sots-cap d’estat major general.

Desembarcà a Provença amb el general De Lattre de Tassigny (1944) i el seguí a la campanya del Rin i del Danubi. Fou cap d’estat major dels exèrcits aliats a l’Europa occidental (1944).

El 1949 fou cap d’estat major de l’exèrcit francès. El 1953 fou promogut a general de cinc estrelles.

Blakeney, William

Deixa un comentari

(comtat de Limerick, Irlanda, 7 setembre 1672 – 20 setembre 1761)

Militar i governador de Menorca (1748). A l’inici de la Guerra dels Set Anys hagué de retre’s arran del fracàs de l’almirall Byng, que l’havia de socórrer, i quan els francesos ja havien ocupat les defenses exteriors del castell de Sant Felip (1756). Sotmés a consell de guerra fou absolt.

Com a governador deixà un bon record entre els menorquins.