Arxiu d'etiquetes: militars

Borja i de Borja, Pere Lluís de

Deixa un comentari

(Xàtiva ?, Costera, 1429 – Civitavècchia, Laci, Itàlia, 26 setembre 1458)

Noble. Germà d’Alexandre VI. El seu oncle Calixt III el nomenà capità general de l’Església, castellà de Sant’Angelo, governador de Spoleto i d’altres ciutats, i prefecte de Roma, càrrecs de gran confiança política, militar i personal.

En trapassar Alfons IV el Magnànim, hom suposà que el papa li volia atorgar el regne de Nàpols. Però a la mort de Calixt, el mateix 1458, l’enemistat dels barons romans, sobretot dels Orsini, l’obligà a fugir cap a Òstia i Civitavècchia.

Borja i Cattanei, Cèsar de

9 Respostes

(Roma, Itàlia, 13 setembre 1475 – Viana, Navarra, 12 març 1507)

Prelat i militar. Fill del papa Alexandre VI i de Vannozza Catanei. Fou inicialment destinat a la carrera eclesiàstica, i gràcies a les influències del seu pare obtingué, ben d’hora, diverses prebendes importants: protonotari apostòlic (1482), bisbe de Pamplona (1491), arquebisbe de València (1492) i més tard cardenal (1493), tot i que només era un simple tonsurat. Fou nomenada diaca el 1494.

A la mort del seu germà Joan de Borja (assassinat segons sembla per instigació del mateix Cèsar), abandonà l’estat eclesiàstic i participà activament en la política diplomàtica i militar del seu pare, per al qual obtingué l’aliança amb Lluís XII de França, i ell rebé el ducat de Valentinois i el casament amb Carlota d’Albret, germana del rei consort de Navarra.

Al final del 1499, amb el seu exèrcit es posa a les ordres del seu pare i conquerí la Romanya, terres pontifícies en poder dels grans senyors italians. El 1500 fou nomenat capità general de l’exèrcit de l’Església, i el 1501 Alexandre VI li concedí el títol de duc de la Romanya.

Participà en moltes altres accions bèl·liques i fou considerat un dels condottieri més hàbils i més brillants de l’època. Miquel Àngel li construí fortaleses, i Leonardo da Vinci li preparà màquines de guerra.

Compartí la fama de crueltat i de lascívia que hom atribueix als Borja; l’acusaren d’estar al darrera de diversos homicidis i de pressumptes relacions incestuoses amb la seva germana Lucrècia Borja.

Però la seva autoritat desaparegué en pujar al tron pontifici Juli II, enemic dels Borja; el qual el feu empresonar (1503) i perdé els càrrecs castrenses de l’Església.

Perseguit, fugí a Nàpols on fou detingut i traslladat a Castella. Aconseguí d’evadir-se del castell de Medina del Campo, i s’incorporà a les forces del seu cunyat Albert, rei de Navarra, que aleshores lluitaven contra els castellans. Morí en un incident del setge de Viana.

Bòria, Manuel de

Deixa un comentari

(València, 8 desembre 1818 – Madrid, 9 novembre 1841)

Militar. Voluntari contra els carlins, el 1835 ascendí a capità. El 1841 prengué part en la conspiració contra Espartero i atacà l’escala principal del palau reial de Madrid.

Fou fet presoner i afusellat.

Boluda, Jaume

Deixa un comentari

(Xàtiva, Costera, segle XVI – Bellús, Vall d’Albaida, 1 setembre 1522)

Agermanat. Un dels més destacats a l’alçament de les Germanies del 1521 contra els nobles. A la fi de l’any ajudà a rebutjar el terrible atac del virrei Diego Hurtado de Mendoza, contra Xàtiva.

Al nou combat que es produí l’any següent, lluità com a sergent i cap de la infanteria local, durant l’acció entaulada a camp obert amb les tropes del virrei. Boluda fou supervivent d’aquell combat i en sortí amb gran prestigi.

Convertit en un dels més acreditats militars de la Germania, morí a la batalla de Bellús.

Boix i de Berard, Jeroni *

Deixa un comentari

Nom amb què també era conegut el militar i erudit mallorquí Jeroni Boix de Berard i de Solà (1742-95).

Boïl i Colom, Pere

3 Respostes

(País Valencià, segle XIV)

Fill de Felip Boïl i de Bellvís. Cinquè senyor de Manises i senyor de Picassent i d’Alcàsser, serví el rei Pere III el Cerimoniós en les guerres de Sardenya i de Castella i fou recompensat amb la concessió de la jurisdicció criminal sobre els sarraïns de Picassent (1364) i amb el títol de noblesa (1385).

Prengué part en les bandositats valencianes en el bàndol de Jaume d’Aragó, bisbe de València, vers el 1373.

Fou el pare de Jofre i de Felip Boïl i Codinats.

Blanco i Pérez, Carles

Deixa un comentari

(València, 6 agost 1862 – Madrid, 22 març 1935)

Militar i polític. Ingressà al cos jurídic militar (1886), arribà a general de divisió.

Director general de Seguretat, dimití en implantar-se la Dictadura de Primo de Rivera i ho fou, de nou, en proclamar-se la II República fins que dimití el maig de 1931 amb motiu de l’incendi d’edificis religiosos a Madrid.

Publicà Los procesos militares durante la Dictadura (1931).

Blanc, Joan-Climent

Deixa un comentari

(Perpinyà, 1 octubre 1897 – París, França, 21 desembre 1982)

Militar de l’exèrcit francès. Participà en la batalla de la Somme durant la Primera Guerra Mundial (1916). El 1941 s’incorporà a l’exèrcit del Marroc, i el 1942, a Algèria, fou nomenat sots-cap d’estat major general.

Desembarcà a Provença amb el general De Lattre de Tassigny (1944) i el seguí a la campanya del Rin i del Danubi. Fou cap d’estat major dels exèrcits aliats a l’Europa occidental (1944).

El 1949 fou cap d’estat major de l’exèrcit francès. El 1953 fou promogut a general de cinc estrelles.

Blakeney, William

Deixa un comentari

(comtat de Limerick, Irlanda, 7 setembre 1672 – 20 setembre 1761)

Militar i governador de Menorca (1748). A l’inici de la Guerra dels Set Anys hagué de retre’s arran del fracàs de l’almirall Byng, que l’havia de socórrer, i quan els francesos ja havien ocupat les defenses exteriors del castell de Sant Felip (1756). Sotmés a consell de guerra fou absolt.

Com a governador deixà un bon record entre els menorquins.

Blake y Joyes, Joaquín

4 Respostes

(Vélez-Màlaga, Andalusia, 19 agost 1759 – Valladolid, Castella, 27 abril 1827)

Militar. Participà, a les ordres de Josep Caro, en la campanya dels Pirineus contra la República francesa (1795). Durant la guerra del Francès sofrí la important derrota de Puçol i Sagunt, que lliurà al mariscat Suchet el castell de Sagunt (1811).

Encarregat de la defensa de València, durant el setge de la ciutat (hivern de 1811-12), la seva actuació fou objecte de dures crítiques. Caiguda València fou dut presoner al castell de Vincennes (París) i retornat el 1814.

Durant el Trienni Constitucional fou capità general de València (1821). Publicà diversos estudis de fortificació i tàctica militar.