(Perpinyà, 11 febrer 1714 – 26 juny 1764)
Metge. Fill de Josep (I) Carrera. Fou rector de la universitat i degà del Col·legi de Medicina de Perpinyà.
És autor, entre altres, de la primera obra sobre aigües medicinals del Rosselló (1756).
Fou fill seu Josep (II) Carrera.
(Perpinyà, 8 desembre 1680 – 11 abril 1737)
Metge. Nebot de Francesc Carrera. Exercí la professió a Perpinyà, on fou diverses vegades rector de la universitat.
Fou el pare de Tomàs Carrera.
(Perpinyà, 1622 – 1802)
Llinatge de metges rossellonesos iniciat per Francesc Carrera.
(Perpinyà, 1796 – 1847)
Metge i anatomista. Doctor en medicina per la universitat de Montpeller (1821). Exercí a Perpinyà.
Descobrí l’aponeurosi intramuscular del pirineu o intraperineal, coneguda com aponeurosi o lligament de Carcassonne.
(Barcelona, 20 novembre 1873 – 9 febrer 1910)
Metge. Va estudiar medicina a Barcelona, on es doctorà el 1895. Fou metge auxiliar de l’Hospital de la Santa Creu.
Publicà obres notables de caràcter professional, com Historia de la legislación sanitaria española, Condiciones higiénicas que han de reunir las escuelas destinadas a la primera enseñanza (1895), etc.
Fou soci de mèrit de l’Acadèmia d’Higiene de Catalunya.
(Palma de Mallorca, segle XVI – 1554)
Metge i poeta en castellà. Doctor en arts i medicina.
És autor del Libro del arte de las comadres (Mallorca 1541), un dels primers escrits sobre el tema en llengua moderna, que tingué una influència important en el desenvolupament de l’obstetrícia i la pediatria a la península Ibèrica.
Un poema seu, dedicat a Carles I amb motiu de la visita d’aquest a Mallorca, fou publicat el 1863.
(Palma de Mallorca, 14 gener 1790 – Madrid, 10 desembre 1846)
Metge militar. El 1819 s’establí a Madrid, on fou catedràtic de terapèutica del Colegio de Cirugía de San Carlos, president de l’Academia de Medicina (1839) i director general de sanitat militar.
Escriví uns Elementos de terapéutica y materia médica (segona edició el 1825).
(València, 15 novembre 1847 – 12 novembre 1919)
Ginecòleg. El 1892 guanyà la càtedra d’obstetrícia i ginecologia a la Universitat de Santiago i, posteriorment, a la de València, de la qual fou rector el 1902.
Va ésser un dels fundadors de “Crónica Médica” (1874-88) i director d'”El Progreso ginecológico y Pediatra” (1885).
(es Migjorn Gran, Menorca, 27 març 1852 – 3 maig 1929)
Metge, erudit i folklorista. Fill d’una família pagesa, es llicencià en medicina a Barcelona (1878) i s’establí as Migjorn Gran.
Dedicat als estudis d’arqueologia, etnografia i folklore, publicà importants treballs, principalment a la “Revista de Menorca”. Utilitzà el pseudònim Francesc d’Albranca, que arribà a fer-se popular a Menorca.
Milità en el periodisme catòlic i tradicionalista, dins i fora de l’illa; publicà el recull d’articles titulat Derecho a la ignorancia (1894). La seva obra més important es Folk-lore menorquí (De la pagesia) (1918-21), premi de l’Ateneu de Maó (1912).
(Palma de Mallorca, 1 juliol 1726 – Caracas, Veneçuela, 20 febrer 1785)
Metge. Estudià medicina a Palma de Mallorca i a Gandia, on es doctorà (1756). Exercí a Cadis, des d’on passà a Veneçuela (1762).
Hi regentà la primera càtedra de medicina que existí a la universitat de Caracas (1763), en la qual fou confirmat per Carles III (1777) amb el títol de protometge de la província de Veneçuela.
El 1971 li fou retut homenatge a la universitat de Caracas com a iniciador dels estudis mèdics en aquell país.
Dades dels Països Catalans 