(Onil, Alcoià, 24 octubre 1889 – Alacant, 31 juliol 1973)
Escriptor. Exercí la carrera de mestre. El 1918 fou nomenat director d'”El Tiempo” d’Alacant.
Escriví bon nombre d’articles, narracions i poesies a diverses publicacions periòdiques. També és autor del volum de records Lo que el viento se llevó (1962).
(València, vers 1423 – Roma, Itàlia, 1503)
Mestre en arts i en medicina. Establert a Roma, hi publicà, el 1497, el Tractatus cum consiliis contra pudendagram seu morbum gallicum, un dels primers llibres estampats sobre la sífilis.
El 1499 consta ja com a metge del papa Alexandre VI, al qual dedicà el De praeservatione curationeque pestilentiae. Ambdós moriren en un període de gran pesta a Roma. L’any 1502, el sou mensual de mestre Pintor era de quatre ducats.
Fou sebollit a l’església de sant’Onofrio, sota una làpida que li posà la seva muller, de cognom Sabata.
(l’Alguer, 7 agost 1876 – 29 març 1953)
Lingüista i mestre d’escola. Amb Antoni Ciuffo assistí al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana celebrat el 1906. Hi presentà la comunicació La gramàtica del dialecte alguerès modern.
Publicà Grammatica del Dialetto Algherese odierno (1906), Attraverso la letteratura catalana (1909) i un estudi sobre tradicions, usos i costums de l’Alguer (1911).
(País Valencià, 1840 – 1897)
Mestre. Ensenyà a Elx i a Alacant. Fou un dels fundadors del periòdic “El Ilicitano”, on publicà nombrosos articles.
Entre les seves obres, de caire pedagògic, hi ha Nociones de Aritmética (1869), Ortografía práctica, Manual Geográfico-Estadístico de la provincia de Alicante i diversos llibres de lectura.
(Évol, Conflent, 7 gener 1900 – Perpinyà, 24 agost 1982)
Escriptor en francès. Mestre, exercí fins al 1940, que s’establí a Perpinyà.
És autor de nombroses novel·les, centrades en el país i la seva gent: Le mas des Oubells (1933), Ombres sur les champs (1934), La flamme sauvage (1936), Le vin pur (1945), la sèrie Les Grégoire, La terre du liège (1953), Le refus (1962) i Simon Roquère (1969).
Ha escrit també contes, i ha col·laborat a nombroses revistes, com “Vu”, “Regards”, “Prolétariat”, etc.
(Perpinyà, 1953 – )
Mestre. Fill d’exiliats, estudià a l’Escola Normal de Perpinyà.
Ha estat fundador de les associacions La Bressola i Arrels i fundador i animador de Ràdio Arrels, que ha contribuït de manera important a l’esforç de normalització de la llengua catalana.
Fou el primer secretari de la Federació per a la Defensa de la Llengua i la Cultura Catalanes i fou vicepresident del Centre Cultural Català.
El 1984 li fou atorgat el premi d’Honor Jaume I, de la Fundació Jaume I.
(Alacant, 3 març 1925 – Madrid, 9 desembre 2008)
Escriptor i mestre. Visqué força temps a Melilla, on fou un dels impulsors de la revista “Manantial”.
És autor de llibres de poesia i de crítica, com: La soledad y el recuerdo (1951), Signo de amor (1954), Medio siglo de poesía amorosa en España. 1900-1950 (1959) i Poesía amorosa (1967).
(Nàquera, Camp de Túria, 1879 – València, 1955)
Mestre i arqueòleg. Féu descobriments arqueològics interessants a la comarca del Camp de Túria i col·laborà en les activitats del Laboratori d’Arqueologia de la Universitat de València.
Publicà diversos estudis, entre els quals: Algunes notes sobre l’arqueologia en el terme i poble de Nàquera, Història de l’antic Regne de València per a ús de les escoles, etc.
(Callosa d’En Sarrià, Marina Baixa, 27 febrer 1895 – Albí, França, 22 juliol 1983)
Polític i mestre. Traduí i prologà obres de caràcter pedagògic. Afiliat al PSOE, fou un dels animadors de la Federació Espanyola de Treballadors de l’Ensenyament, que depenia de la UGT.
Durant la II República fou diputat a les corts (1931, 1933, 1936) i director general d’ensenyament primari (1931-33), càrrec des d’on impulsà un ambiciós programa de construcció escolar. En el període de la guerra civil fou sotssecretari de la presidència de govern, amb Largo Caballero.
Exiliat des del 1939, fou president del govern de la República espanyola a l’exili (gener-juliol 1947) i secretari general del PSOE del 1950 al 1974, any en què fou desplaçat per Felipe González. Separat del PSOE oficial, dirigí, sense èxit, una organització paral·lela amb el mateix nom, considerada com a històrica, de caràcter socialdemòcrata. Tornà a la Península el 1976.
Entre les seves obres destaquen Cómo se forja un pueblo: la Rusia que yo he visto (1929), La revolución en la escuela (1933), Etapas del socialismo español, 1879-1936 (1936), escrita en col·laboració, i España espera su hora (1958).
(València, 29 febrer 1892 – 9 gener 1965)
Escriptora i mestra. Destacà com a poetessa. També ha conreat la novel·la.
Ha escrit, entre altres, Vides planes (1961), Flor de nisperer (1962), Graciamar (1963) i L’últim serv (1965). La darrera és d’edició pòstuma.
Dades dels Països Catalans 