(Órrius, Maresme)
Església, al coll de Sant Bartomeu, depressió de la Serralada Litoral al nord-est del turó de Séllecs, al límit amb el municipi de la Roca del Vallès.
L’església és esmentada ja l’any 931.
L’actual edifici és romànic; el 1299 depenia ja de la parròquia d’Argentona.
Al segle XIX passà a la parròquia d’Òrrius.
(Dosrius, Maresme)
(o el Far, ant: Bonaconjunta) Veïnat (435 m alt), al nord del terme, a la serra del Corredor, a la divisòria d’aigües entre el Maresme (hi neix la riera del Far, afluent de capçalera de la riera d’Argentona) i el Vallès Oriental (terme de Llinars del Vallès).
L’església parroquial (Sant Andreu), que centra el poble juntament amb la masia de can Guinard, és del segle XVII. El terme s’independitzà de Llinars el 1597.
El castell del Far o de Llinars, 2,5 km a ponent, pertany ja al municipi de Llinars.
(Arenys de Munt, Maresme / Vallgorguina, Vallès Oriental)
Depressió (368 m alt) de la Serralada Litoral Catalana, que uneix els massissos del Montnegre i del Corredor, en un dels indrets on la serralada és més pròxima a la costa.
És termenal dels dos municipis, hi passa la carretera de Sant Celoni a Arenys de Mar.
(Tordera, Maresme)
Canònica augustiniana (Santa Maria de Roca-rossa), de l’antiga demarcació de Vallmanya, de la parròquia d’Hortsavinyà. És en un contrafort (roca Rossa, 445 m alt) del Montnegre, al nord d’Hortsavinyà, enmig d’una urbanització.
Fou fundada el 1145 per Guerau III de Cabrera, sobre el seu alou de Fredena, de la jurisdicció d’Hostalric. En fou el primer prior l’ex-monjo Bernat, que rebé la donació i començà l’edificació de l’església.
Una llarga sèrie de donacions dels nobles veïns, consignada en el Cartoral de Roca-rossa (ara a l’arxiu capitular de Solsona), permeté d’aixecar la gran església romànica de transició, subsistent en bona part, i de crear una comunitat canonical composta del prior, un cambrer, un sagristà, un pieter i un o dos canonges més.
Al segle XIV començà la decadència, fins el 1592, que fou secularitzada i els seus béns units a la nova diòcesi i capítol de Solsona. El priorat es convertí en masoveria.
Barri residencial, situat a l’extrem nord-est del centre urbà, al lloc anomenat, també, de Palau durant el segle XIX.
És format per blocs d’habitatges i cases unifamiliars urbanitzades segons el model de la ciutat jardí seguint un vell projecte del 1924.
Fou promogut els anys quaranta per la Caixa d’Estalvis Laietana de Mataró.
(Arenys de Munt, Maresme)
Santuari (la Mare de Déu del Remei), al nord-oest de la vila, dalt d’un turó.
Fou bastit al segle XV i ha estat molt venerat per la gent de mar (tenia un gran nombre de naus en miniatura com a ex-vots); al segle XVIII hom construí un altar i cambril a l’església parroquial de Sant Martí d’Arenys amb una còpia de la imatge.
Ambdues capelles foren destruïdes el 1936 i reedificades el 1942.
(Argentona, Maresme / la Roca del Vallès, Vallès Oriental)
Depressió de la Serralada Litoral (anomenada serra de Parpers en aquest sector) entre la serra d’Ametlla (430 m alt) i el turó dels Castellans (378 m alt), al límit dels dos municipis.
Hi passa la carretera de Granollers a Mataró.
(Mataró, Maresme)
Barri obrer de la ciutat, situat al nord-est del centre urbà, entre la ronda d’Alfons X i el barri dels Molins,
Sorgí amb l’expansió urbana i l’onada immigratòria dels anys 1950.
És urbanitzat i té una gran densitat de població i d’ocupació del sòl.
(Mataró, Maresme)
Nom de l’antic castell de Mata, després de Mataró (133 m alt), desaparegut.
Era aturonat vora la costa, a llevant de la ciutat, vora la riba dreta de la riera de Mata. És esmentat ja el 1042.
Tenia dins la seva jurisdicció Mataró, Mata, Traià, Cirera, Valldeix, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Vicenç de Llavaneres i la quadra d’Estrac.
Al segle XI el castell de Mata es repartí amb el de Dosrius el territori del desaparegut castell de Montalt.
Barri litoral, amb el qual forma un continuum urbà, a llevant del centre de la vila.
S’estén per la carretera de Barcelona a la Jonquera, paral·lelament a la via del ferrocarril de Barcelona a Girona per Mataró, el qual hi té baixador.
A la platja d’Ocata desemboca la riera de Teià.
Dades dels Països Catalans 