Nom donat pels grecs a les illes Balears majors (Mallorca i Menorca).
Gimnèsies, les
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: Mallorca (hist)
Forans, revolta dels -1450/53-
(Mallorca, 1450 – 1453)
Revolta que tingué lloc per part dels forans contra els estaments privilegiats de la ciutat de Palma de Mallorca, acusats de mal govern, de dilapidació dels diners públics, de repartiment desfavorable dels impostos, de recàrrecs amb motiu de l’amortització del deute públic, etc.
La revolta fou dirigida per Simó Ballester, Jaume Nicolau, Esteve Font i Bartomeu Morer, i tingué repercussions a Menorca. Sorgí, sembla, sense cap pla previ, com a manifestació contra els abusos del poder i per la desesperació produïda per la pobresa.
L’èxit inicial els féu assetjar la capital (26 juliol-1 agost 1450), però a la fi foren rebutjats; el rei, que afavoria els ciutadans, exigí dels forans el pagament dels censos endarrerits i els condemnà a indemnitzar els ciutadans i els recatxats (forans que no s’adheriren a la revolta) per tots els danys fets a llurs béns. A més, el governador de l’illa, Berenguer V d’Oms, féu pagar als rebels 2.000 lliures l’any com a senyal de servitud perpètua (8 abril 1451) i executà dos dels dirigents.
Poc després, tanmateix, els forans es tornaren a revoltar, arribaren davant ciutat i venceren l’exèrcit del governador, manat per Jaume Cadell (a Muro, el 30 abril 1451). Aprofitaren la victòria per assetjar un altre cop la capital (del 5 maig al 3 juny), on tenien l’ajuda d’un grup de menestrals.
Això i el fracàs de les negociacions feren que el rei Alfons IV el Magnànim, decidit a acabar el conflicte, enviés a l’illa un exèrcit de mercenaris italians (saccomanni), que hi desembarcaren per l’agost de 1452, sota les ordres del virrei de Sardenya, Francesc d’Erill i de Centelles. Aquest vencé els forans a Inca (31 agost), i tot seguit inicià una forta repressió, que culminà amb l’execució dels capitosts Pere Font i Pere Mascaró (1453).
L’obra es completà amb els decrets reials del maig de 1454, pels quals els forans eren condemnats a pagar tots llurs deutes i la meitat del sou de l’exèrcit, a indemnitzar ciutadans i recatxats, a no protestar del saqueig de llurs béns fet pels italians i a pagar una multa de 150.000 lliures.
Aquestes mesures aguditzaren el procés de decadència de les viles i el despoblament del camp i afavoriren la compra per part dels ciutadans d’una gran part de les propietats de l’illa.
El cap principal de la revolta no fou agafat fins al cap d’un quant temps, i fou executat pel gener de 1457.
Dos-cents, els
(Mallorca, 1525)
Cos de milícia permanent. Creat pel lloctinent Miguel de Gurrea i constituït per dues companyies d’infanteria a sou, a les ordres de dos capitans, nomenats pel lloctinent d’entre les classes privilegiades.
Era guarnició de Palma de Mallorca, però, en cas necessari, s’havia de desplaçar a qualsevol punt de l’illa.
Fou una de les mesures creades per tal de reforçar l’autoritat del lloctinent i garantir la definitiva liquidació de la revolta de les Germanies (1521-23).
Consell de Trenta -Mallorca-
(Mallorca, segle XIV – ? )
(o Consell Menor) Assemblea consultiva ordinària del govern de l’illa de Mallorca constituïda com a diputació permanent del Gran i General Consell.
Des del 1392 fou constituïda per trenta membres representants dels estaments (dos del de cavallers, quatre de cadascun dels de ciutadà, mercader i menestral, deu de la part forana, i els sis jurats de Palma de Mallorca).
Entenia en les qüestions encomanades pel ple i podia prendre acords per majoria de tres quartes parts sempre que hi fossin presents almenys tres forans.
Canarrossa
(Mallorca)
Antic districte musulmà, un dels dotze en que era dividida l’illa; després de la conquesta cristiana fou adjudicat a Gastó de Montcada, vescomte de Biarn.
Comprenia els termes actuals de Sencelles, Costitx, Binissalem, Lloseta, Alaró, Consell, Santa Maria del Camí i Santa Eugènia de Mallorca.
Banyalbufar, baronia de
(Mallorca, segle XIV – )
Jurisdicció, confirmada el 1329 a Humbert de Fenollar, jurat de Mallorca.
Reintegrada a la corona, fou cedida per Alfons IV de Catalunya el 1445 a Llàtzer de Lloscos.
Ariany, marquesat d’
(Mallorca, segle XVIII – )
Títol concedit per Felip V de Borbó el 1717 a Marc Antoni de Cotoner i de Sureda-Vivot, últim senyor d’Ariany, jurat en cap del Regne de Mallorca i després regidor perpetu de Palma de Mallorca.
El títol continua a la mateixa família.
Annibal, illa d’
(Mallorca)
Illot de la costa sud de l’illa a l’època romana, d’identificació incerta.
Andratx, baronia d’
(Mallorca, 1232 – 1811)
Jurisdicció senyorial creada a l’illa. Anomenada també cort o baronia del Pariatge o baronia dels Bisbes de Barcelona a Mallorca. Comprenia, en un principi, un extens territori de l’illa, que fou concedit el 1232 per Jaume I al bisbe de Barcelona Berenguer de Palou (i als seus successors), pel seu ajut durant la conquesta de Mallorca i també com a indemnització pels drets que els bisbes de Barcelona adduïen a la diòcesi de Mallorca derivats de la donació de Mugähid, sobirà de la taifa de Dénia i Mallorca al bisbe Gilabert. El 1235, Berenguer de Palou concedí la desena part dels béns i fruits de la baronia al bisbe de Mallorca.
Aquests territoris estigueren subjectes als Usatges de Barcelona i, fins al 1323, en què fou establert un pariatge entre el bisbe de Barcelona i el rei Sanç I de Mallorca, foren governats directament pels bisbes.
Des del pariatge del 1323, el govern de la baronia i la jurisdicció civil i criminal correspongueren als bisbes i als reis a parts iguals; eren exceptuats d’aquesta jurisdicció els generosos i els ciutadans honrats i els que tenien la consideració de ciutadans
Els principals càrrecs de la baronia foren el batlle, representant dels poders reial i senyorial, i el mostassaf (càrrec creat per Jaume III de Mallorca el 1336), inferior en autoritat al batlle, però independent. El poder judicial era en mans del jutge del pariatge.
Mallorca, conquesta de -1229/31-
(Mallorca, 3 setembre 1229 – 1231)
Campanya militar de Jaume I de conquesta de l’illa, en poder dels musulmans. El rei, com altres antecessors seus, volgué conquerir les Balears per eliminar un niu de pirateria musulmana, per establir una base de penetració cap a la Mediterrània i per engrandir els seus regnes.
Segons el Llibre dels feits mateix, la descripció de les belleses de Mallorca feta per Pere Martell, a Tarragona, l’enlluernà. Aprofità uns atacs de naus mallorquines a unes naus catalanes per demanar reparació al valí Abü Yahya, el qual, mal aconsellat pels genovesos, no en féu gaire cas.
La cort de Barcelona del 1228 aprovà la iniciativa de la conquesta. El 3 de setembre de 1229 un estol format per 155 embarcacions partí de Salou, Cambrils i Tarragona: tota la mar semblava blanca de les veles, diu la crònica de Jaume I. El rei anava a la galera de Montpeller, amb un gran acompanyament de cavallers. La tempesta dispersà unes quantes naus, però el 6 i el 7 arribaren davant l’illa.
Alguns desembarcaren el 7, a la Palomera, i altres el 10, a Santa Ponça. Els primers foren el comte Nunyó Sanç I de Rosselló i Ramon de Montcada. El gros de l’estol avançà cap a sa Porrassa. El monarca donà ordre d’avançar cap a Portopí. El 14 les galeres entraren al port. El setge de Palma de Mallorca durà tres mesos. El 2 d’octubre hom intentà l’assalt de les muralles, que fracassà.
Finalment, el 31 de desembre de 1229, els catalans entraren a la ciutat, malgrat la forta resistència, i els musulmans fugiren a les muntanyes o a Menorca i foren exterminats. L’ocupació i la pacificació de la resta de l’illa s’allargà un parell d’anys.
El 1232 fou enllestit el Repartiment de l’illa entre els conqueridors.
La conquesta de Mallorca fou molt celebrada a tot Europa, i és commemorada anualment a Palma de Mallorca (festa de la Conquista).
Dades dels Països Catalans 