Arxiu d'etiquetes: Madrid (nascuts a)

Ferrant i Vázquez, Àngel

4 Respostes

(Madrid, 1 desembre 1891 – 23 juliol 1961)

Escultor. Fill de Alexandre Ferrant i Fischermans. Estudià a Barcelona, Madrid i Viena. Cap al 1928 s’establí a Barcelona, on fou professor de l’Escola d’Arts i Oficis, de la qual anteriorment havia estat deixeble.

La seva primera exposició individual serví per a inaugurar la galeria Syra de Barcelona (1931). Fou membre dels grups d’avantguarda Els Evolucionistes i ADLAN.

La seva obra evolucionà des d’una escultura clàssica i naturalista vers una depuració progressiva de la forma (L’escolar, Dansarina negra). Després realitzà construccions metàl·liques completament abstractes, que el portaren a la creació dels mòbils a base de peces de fusta tornejades i pintades, susceptibles de suggerir varietat de formes.

Presentà aquestes obres per primera vegada al II Saló d’Octubre de Barcelona (1949), i guanyà el premi especial d’escultura a la XXX Biennal Hispanoamericana (Barcelona, 1955), juntament amb Pablo Serrano.

Són també de molt interès els seus escrits, com el llibre La esencia humana de las formas.

Ferran VII de Borbó

97 Respostes

(El Escorial, Madrid, 14 octubre 1784 – Madrid, 29 setembre 1833)

Rei d’Espanya (1808 i 1814-33). Fill de Carles IV de Borbó i de Maria Lluïsa de Parma. Durant el temps que durà la guerra del Francès, Ferran VII estigué retingut per Napoleó al castell de Valençay (maig 1808-març 1814). Al seu retorn, i de València estant, redactà el decret del 4 de maig de 1814, que anul·lava tota l’obra de les Corts i que significava el retorn a l’absolutisme. Les forces expedicionàries comandades per Riego obligaren el rei a jurar la Constitució (9 març 1820).

En el transcurs del Trienni Constitucional (1820-23), el rei conspirà amb els absolutistes (regència d’Urgell) i amb les potències de la Santa Aliança, acordaren enviar els Cent mil fills de sant Lluís, els quals envaïren amb facilitat el país i restablí a Ferran com a monarca absolut (octubre 1823), i s’inicià l’anomenada Dècada Ominosa (1823-33). Emigrats o empresonats els liberals, hi hagué alçaments absolutistes (guerra dels Malcontents de Catalunya, 1827).

El 1830 promulgà la Pragmàtica Sanció del 1789, que derogava la llei sàlica a Espanya, i la seva filla Isabel fou reconeguda com a hereva de la corona, davant el descontentament de la facció carlina (del seu germà Carles Maria Isidre). El 1832, estant Ferran molt malalt a La Granja, els carlins intentaren, en va, que fes testament a favor de l’infant Carles, el qual, després d’aquest fracàs, s’anà a Portugal. Mentrestant, la reina Maria Cristina, nomenada governadora del regne, inicià un apropament cap als liberals i concedí una amnistia a favor dels emigrants, preparant així el canvi polític que s’esdevingué en morir el rei.

Ferran VI de Borbó

14 Respostes

(Madrid, 23 setembre 1713 – Villaviciosa de Odón, Madrid, 10 agost 1759)

Rei d’Espanya (1746-59). Tercer fill de Felip V de Borbó i de la seva primera muller Maria Lluïsa de Savoia. Contragué matrimoni amb Bàrbara de Portugal (1729). Durant el seu regnat fou capità general de Catalunya el marquès de La Mina, Santiago Miguel de Guzmán, creador del barri de la Barceloneta.

Fou autoritzada (1756) la Companyia de Comerç de Barcelona, que obrí el camí del comerç americà als catalans per primera vegada, i l’establiment (1758) de la Junta de Comerç de Barcelona. Fou denegada, per contra, al principi del regnat, la sol·licitud de retornar la Universitat de Cervera a Barcelona.

Felip III de Catalunya

41 Respostes

(Madrid, 14 abril 1578 – El Escorial, Madrid, 31 març 1621)

Rei de Catalunya-Aragó, i de Castella i de Portugal (1598-1621). Fill de Felip II i d’Anna d’Àustria. La indolència i la falta de dots intel·lectuals, conjuntament amb un misticisme malaltís, caracteritzen aquest monarca, durant el regnat del qual la decadència espanyola, tant a l’interior com a l’exterior, es manifestà amb tota claredat.

Un cop arribat al tron, el rei anà a València tot seguit; hi jurà els furs (tanmateix, no hi hagué corts fins el 1604) i hi contragué matrimoni (abril 1599) amb Margarida d’Àustria, filla d’un nebot de l’emperador Carles V. Passà després a Barcelona, on jurà les constitucions del Principat i tingué corts, que es caracteritzaren per llur brevetat, per la facilitat amb que el rei concedí títols i honors i per la introducció de lleis encertades. Hom reiterà, a més, el principi que la legislació catalana només podia ésser dictada o modificada per les corts. El monarca rebé, en canvi, un donatiu summament generós: un milió cent mil lliures en efectiu i serveis i drets per valor de dos milions més.

La cordialitat aparent de les relacions entre els catalans i el rei ocultava, però, crisis latents: les constitucions aprovades foren retocades unilateralment pel rei a Madrid; d’altra banda, el bandolerisme assolava el Principat, i les autoritats reials topaven amb les constitucions i els drets dels catalans quan intentaven de reprimir-lo per procediments massa expeditius.

La lluita perdé eficàcia, a més, per la penúria econòmica de la monarquia, i això creà a Madrid la noció que calia equiparar la pressió fiscal als Països Catalans -protegits per llur legislació- amb la de Castella. Així s’inicià el conflicte dels quints, que acabà esclatant en el regnat de Felip IV. El 1609 decretà l’expulsió dels moriscs, que afectà especialment al País Valencià, Aragó i el Principat. A la seva mort, deixà el tron al seu fill Felip IV, que encara no tenia setze anys.