Arxiu d'etiquetes: lloctinents Catalunya

Borbó-Vendôme, Lluís de

Deixa un comentari

(París, França, octubre 1612 – Ais de Provença, França, 6 agost 1669)

Duc de Vendôme i de Penthièvre. Lloctinent de Lluís XIII de França a Catalunya (1649-50).

No entrà a Barcelona fins al febrer de 1650 per la dificultat d’obtenir tropa i diners, i hagué d’afrontar la tensa situació creada per la repressió de Pèire de Marca el 1649, augmentada per l’empitjorament de la situació militar dels francesos al Principat.

La població de la ribera de l’Ebre es revoltà: Flix, Miravet i Tortosa es rendiren a Felip IV malgrat que el lloctinent intentà personalment la defensa d’aquesta última plaça.

Pel desembre de 1650 renuncià al càrrec i retornà a França.

Aragó y Fernández de Córdoba, Pedro Antonio de

6 Respostes

(Lucena, Andalusia, 7 novembre 1611 – Madrid, 1 setembre 1690)

Lloctinent de Catalunya (1642) i virrei de Nàpols (1666-72). Fill d’Enric d’Aragó Folc de Cardona i Córdoba.

Fou nomenat per Olivares (1642) general de l’exèrcit destinat a acudir al Rosselló. Quan s’hi dirigia, travessant el Penedès, fou derrotat a la Granada pels catalans i els francesos. Restà presoner a Montpeller fins al 1644.

Essent virrei féu traslladar d’allí a Poblet les restes d’Alfons IV el Magnànim (1671). Donà nombroses relíquies al monestir, així com la seva biblioteca, d’uns quatre mil volums; també hi féu fer, entre altres obres, un campanar (1662) i les tombes d’Alfons el Magnànim i del seu germà l’infant Enric.

Es titulà duc de Sogorb i de Cardona, en morir (1670) el seu nebot Joaquim.

Aragó Folc de Cardona i Córdoba, Enric d’

11 Respostes

(Lucena, Andalusia, 12 agost 1588 – Perpinyà, 22 juliol 1640)

Sisè duc de Cardona i de Sogorb. Lloctinent de Catalunya (1630-32, 1633-38 i 1640), nomenat per Olivares per mirar de conciliar els seus interessos amb els dels catalans i frenar els abusos de les tropes castellanes.

En començar el seu primer període de lloctinència s’havia produït ja la ruptura amb el rei (corts del 1626). El maig de 1632, fou substituït pel germà del rei, el cardenal-infant Ferran d’Àustria.

Durant la segona lloctinència intentà acabar amb el bandolerisme del Principat fent capturar i executar Joan Sala (Serrallonga) (1633). Entre el 1633 i el 1638 s’accentuà la crisi de relacions entre el Principat i la cort.

L’agost de 1637 marxà cap al Rosselló per combatre les tropes franceses i nomenà com a substitut seu en el càrrec el comte de Santa Coloma, amb l’assassinat del qual, fou nomenat de nou lloctinent com l’única persona que podia encara deturar els esdeveniments, però morí el més següent a Perpinyà, on intentava d’acabar amb els abusos de les tropes castellanes.

La seva segona muller fou Catalina Fernández de Córdoba i els seus fills foren personatges importants de l’època: Pedro Antonio, Antonio i Pascual de Aragó y Fernández de Córdoba.

Fou conegut també amb el nom d’Enric Fernández de Córdoba i Aragó.

Agurto, Francisco Antonio de

Deixa un comentari

(Vitòria, País Basc, 19 juny 1640 – Saragossa, 2 novembre 1702)

Lloctinent de Catalunya (1694-96). Fou nomenat en els moments culminants de l’ofensiva francesa.

D’antuvi encoratjà els camperols que durant la inhibició oficial constituïen milícies armades per a combatre l’invasor. Però canvia d’actitud quan a la cort s’imposà el partit pro francès i la defensa de Catalunya fou supeditada als interessos d’aquest, que féu tot el possible per dificultar-la.

El 1695, Gastañaga publicà un edicte que prohibia d’atacar els francesos en petites partides; negà a la gent del país l’artilleria que necessitaven per ocupar Hostalric i Castellfollit de la Roca.

Mantingué sempre, juntament amb els generals, una actitud passiva, malgrat l’arribada al Principat dels reforços imperials -manats pel príncep de Darmstadt, amb qui el lloctinent sostingué contínues picabaralles- i també de Castella i de Navarra.

El 1696, després de la desfeta de Tordera, fou destituït pel president del consell de Castella i de Navarra, comte d’Oropesa; el succeí Francisco de Velasco.