(Barcelona, 28 abril 1859 – 29 novembre 1914)
Jurista. Fill de Frederic Trias i Planas.
Catedràtic de dret internacional a la Universitat de Barcelona, fou delegat de Barcelona a les assemblees catalanistes de Manresa (1892) i de Reus (1893).
Intervingué en la defensa del dret català i publicà obres sobre aquesta qüestió.
Fou el pare de Josep Maria, Lluís, Joan de Déu i Frederic Trias de Bes i Giró.
(Barcelona, 1902 – 11 desembre 1969)
Notari. Fill de Joan de Déu Trias i Giró, i germà de Josep Maria i de Lluís. Es llicencià (1923) i doctorà (1924) en dret a Barcelona.
S’especialitzà en temes de dret privat, col·laborà en revistes especialitzades, com “La Notaría” i “Revista de Derecho Privado”, i tingué importants participacions en els congressos internacionals de notaris de Madrid (1950), Roma (1958), etc.
Fou membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya.
També fou germà seu Joan de Déu Trias de Bes i Giró (Barcelona, 1892 – 1965) Jurista. Fou membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya. Publicà articles de tema jurídic.
(Albaida, Vall d’Albaida, vers 1490 – Barcelona, 13 gener 1553)
Eclesiàstic i jurista.
Com a bisbe de Vic (1511-53), tingué un pontificat llarg i molt actiu: lluità contra el bandolerisme, féu recopilar un ritual per a l’administració dels sagraments i imprimí un missal i breviari, i visità sovint les parròquies.
Participà en les corts i en els concilis del seu temps i fou diputat de la generalitat de Catalunya i es convertí durant uns mesos (1552-53) en el 62è. president de la Generalitat, i a la seva mort, fou nomenat president el seu nebot, Miquel de Tormo (1553-54).
Morí a Barcelona, on residia temporalment, i fou enterrat a la catedral de Vic.
(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 1664 – Viena, Àustria, 23 novembre 1738)
Eclesiàstic i jurisconsult. Actuà de vicari general de la diòcesi de Vic. El 1705, essent rector de Santa Eulàlia de Riuprimer, fou un dels organitzadors de la revolta antiborbònica que esclatà a la comarca d’Osona.
El 1706 Carles d’Àustria el nomenà canceller de la nova audiència de Barcelona. El 1710 fou segrestador de les temporalitats de l’arquebisbe de Tarragona.
Caiguda Barcelona (1714), fou desterrat pel decret de Berwick, i s’instal·là a Roma, on reunia sovint tot d’eclesiàstics catalans exiliats.
Ocupà una plaça al Consell de Santa Clara, de Nàpols. El 1731 esdevingué comissari general del tribunal de croada que existia a Sicília, aleshores territori imperial.
(Llucmajor, Mallorca, 1528 – Lleida, 1578)
Jurisconsult. Estudià filosofia a Barcelona, teologia a París i dret a Bolonya, on fou deixeble de Socino.
Assistí al concili de Trento com a procurador del seu oncle, el bisbe d’Empúries (actual Castelsardo), a Sardenya, Francesc Tomàs de Taixequet, i del bisbe d’Agnani i hi tingué una actuació important com a canonista.
Treballà a Roma des de l’any 1563 amb Antoni Agustí en la revisió del Decret de Gracià. Fou nomenat canonge sagristà de Mallorca i bisbe de Lleida (1577), on morí dos mesos després de prendre possessió.
La seva important biblioteca contenia més de dos mil manuscrits. Dedicà al cardenal Borromeo el seu tractat més important, Disputationes quaedam Ecclesiasticae (Roma 1565), en el qual defensà la doctrina catòlica enfront dels jueus, els musulmans i els heretges i proposà la unificació de les províncies eclesiàstiques de Tarragona i de València, atesa llur unitat de llengua i de costums. Molts dels seus tractats canònics restaren manuscrits.
(Riudoms, Baix Camp, 1653 – Catalunya, segle XVIII)
Jurista. Advocat del Consell de Cent, s’oposà a les il·legalitats del govern de Felip V (nomenament anticipat de lloctinent, esmenes al testament de Carles II, etc) i fou inhabilitat per a càrrecs públics.
Això el decantà pel bàndol austríac, i el rei arxiduc Carles III el féu cavaller i membre de l’audiència (1705), de la qual esdevingué regent el 1706. Participà en la defensa de Barcelona (1706 i 1713-14). Després de la capitulació els filipistes li confiscaren els béns i cremaren els seus títols de regent i cavaller.
El seu nebot fou Josep de Toda i Domènech.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Jurisconsult. En 1701-02 fou advocat de les Corts hagudes a Barcelona. S’atragué aleshores l’antipatia de les autoritats borbòniques. Era advocat fiscal criminal de Tarragona. En 1705 rebé el nomenament de magistrat per a la nova Audiència de Barcelona.
A les Corts tingudes per Carles d’Àustria en 1705-06 actuà d’habilitador del Braç Reial o popular. Li fou atorgat aleshores el títol de ciutadà honrat.
Restà a Barcelona durant el setge borbònic de 1706. Rebé també el títol de cavaller. En 1713-14, durant la defensa final contra Felip V, restà a Barcelona.
Després de la capitulació li foren confiscats els béns i el botxí cremà el seu títol de cavaller.
(Barcelona ?, segle XV – segle XVI)
Vice-canceller de la corona catalano-aragonesa (1529-33). Jurisconsult.
El 1529 reuní en la seva persona els càrrecs de vicecanceller dels tres regnes de la corona en què era subdividit des de la mort el 1523 d’Antoni Agustí. Després d’ell el càrrec ja no tornà a subdividir-se.
Escriví uns comentaris a les constitucions de Catalunya donades per Jaume II de Catalunya-Aragó.
(Anglesola, Urgell, segle XVI)
Jurisconsult. Notari públic i catedràtic de la Universitat de Barcelona.
És autor de Stilus capibrevandi (1547), que dedicà al bisbe d’Elna Miquel Despuig; en les reedicions del 1561 i el 1594 figura també un apèndix, en català, sobre les festes i dies feriats de l’audiència.
La seva obra principal és Lucerna laudemiorum omnia emphiteuseos iura complectens (1556, 1575), que és encara una autoritat en matèria emfitèutica.
(Perpinyà, segle XVI – segle XVII)
Jurisconsult. Doctor en dret, fou nomenat rector de la Universitat de Perpinyà el 1599; hi ensenyà dret el 1604 i fou degà de la facultat de dret el 1607. Era donzell.
Molt vinculat després al municipi barceloní, publicà alguns tractats sobre la reforma monetària (1611), en llatí, un Memorial en dret en favor dels mercaders forasters, resposta a un memorial fet per l’advocat de la ciutat (1620), un Discurs… ab lo qual entén provar que no convé ni es pot en casa de la ciutat de Barcelona admetre en son regiment los que tenen nom de don (1621), escrit a instància d’alguns cavallers i ciutadans honrats, i diverses al·legories jurídiques.
Dades dels Països Catalans 