(Girona, 1842 – 1899)
Jurista i escriptor. Estudià dret a Barcelona i es doctorà a Madrid, on fou passant de Francisco Silvela. Tornà a Girona, on exercí d’advocat.
Fou un dels fundadors de la “Revista de Gerona”, en la qual publicà obres de tema jurídic i col·laboracions de tema històric.
Col·laborà en la creació de la Universitat Lliure de Girona i en fou rector (1870-72).
(Barcelona, 1609 – Madrid, 1681)
Jurisconsult. Tingué un gran prestigi professional, fins al punt de ser considerat, al seu temps, com el millor advocat de Catalunya. Fou vicari pretori de Cremona i gran conseller de Milà.
És autor de bon nombre d’obres, entre les quals destaquen Disertación política y jurídica sobre si comete delito de lesa majestad el que mata al lugarteniente del rey (Madrid 1670), Discurso en que se prueba que la tierra del Conflent parte del condado de Cerdaña y no del Rosellón, De fugitivis ad explicationem Triphonini in Liber fugitivus tractatus i Contra Martinum Martinus.
(Lleida, segle XVII)
Jurisconsult. Cavaller. Professor de dret civil de la universitat lleidatana, jutge de reclamacions, veguer i batlle de Barcelona.
Autor d’unes Proposiciones cristianas y políticas (1679) i d’un tractat De brachio militari et pristina nobilitate Gotholanorum (1684).
Comentà l’obra de Peguera sobre els lluïsmes amb el títol Illustrationes feudales et emphiteuticales i anotà l’Ordus judicarius d’A. de Ripoll.
(Oliana, Alt Urgell, 1663 – Viena, Àustria, 5 juny 1741)
Notari, doctor en ambdós drets i ciutadà honrat de Barcelona. Fill del notari Ramon Vilana Perles. Fou capità de la Coronela el 1684 i el 1697, durant les invasions franceses de Catalunya.
En pujar al tron Felip IV de Catalunya-Aragó, es mostrà austriacista, i fou empresonat pel lloctinent Fernández de Velasco. Alliberat per la victòria austriacista del 1705, llegí a la cort de 1705-06 el discurs de proclamació del rei arxiduc Carles III, en català.
Fou nomenat protonotari del Consell d’Aragó, i més tard secretari d’estat per als afers hispànics, passant per damunt del rígid escalafó que tradicionalment caracteritzava la monarquia austríaca, fet pel qual fou malvist pels cortesans; amb tot, sabé maniobrar hàbilment entre les intrigues cortesanes i assolí una influència política notable. També rebé el títol de marquès de Rialb (1708).
El 1713 acompanyà l’emperadriu quan aquesta sortí de Barcelona cap a Viena, però ell restà un quant temps a Milà. Més tard passà a la cort de Viena, i hi organitzà el conjunt de refugiats catalans i aragonesos que s’hi refugiaren, subvencionats per l’emperador. Fou secretari d’estat i cap del Consell d’Espanya creat a Viena per als afers hispànics.
Deixà unes memòries, en alemany, que foren publicades per Wolff el 1854. Hom li ha retret el poc èxit de les seves gestions per a impedir el subjugament de Catalunya per Felip V d’Espanya. Sembla que no tornà mai a Catalunya.
(Catalunya, segle XVII)
Jurista. Adoptà una posició de clara defensa de les constitucions catalanes.
En aquest sentit és significatiu el seu Discurso jurídico en justificación de la merced que se sirva moderar la real pragmática de 29 de octubre de 1658.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 1705)
Jurista. Fou successivament alcalde del crim i magistrat de l’Audiència de Barcelona des del 1682.
El 1704 fou un dels magistrats que es pronunciaren a favor del dret a secret de les deliberacions del Consell de Cent. Quan el virrei, molt descontent d’aquell dictamen, demanà als magistrats que el posessin per escrit, Verthamon no gosà fer-ho, i així es salvà de la repressió que patiren els seus companys.
El poble de Barcelona, per contra, prengué la seva covardia per sentiment favorable a Felip V. L’any següent, en entrar a Barcelona els aliats, la casa de Verthamon fou saquejada i ell resultà objecte d’injúries. En tingué un gran disgust i morí al poc temps.
És autor d’una al·legació que estudia la sobirania reial i de la seu en indivís, sobre la ciutat de Tarragona. La dedicà a Carles II i la publicà el 1684.
(Palma de Mallorca, segle XV)
Jurisconsult. Fill d’Antoni de Verí i Serra.
Membre d’una influent família de juristes establerta a Palma. Fou fet cavaller el 1463 per Joan II de Catalunya-Aragó. El 1476 era regent de la cancelleria.
Fou enviat a Itàlia el 1482 com a assistent de l’ambaixador i bisbe de Girona Joan Margarit, prop de la cort pontifícia i Venècia per tal d’arribar a una pau amb Nàpols. Llur gestió tingué èxit, i foren elogiats pel rei (1483). Fou regent de la cambra de la reina de Nàpols.
Era germà seu Gaspar de Verí i Desbac (Palma de Mallorca, segle XV – segle XVI) Poeta. Concorregué al certamen poètic del convent de Sant Francesc de Palma de Mallorca el 1502.
(Tarragona, segle XIX – Barcelona, 1877)
Jurisconsult i sociòleg.
És autor dels treballs titulats Las huelgas de trabajadores, las asociaciones obreras y las cajas de ahorros (1875) i El comunismo, el trabajo y la voluntad de testar, entre d’altres.
(Barcelona, segle XIV – després 1412)
Doctor en lleis. Fou conseller en cap de Barcelona (1387, 1390, 1399 i 1405).
El seu prestigi el féu assessor jurídic de Pere III el Cerimoniós, de Joan I, a la mort del qual fou processat, i de Martí l’Humà, que el rehabilità. Durant l’Interregne (1410-12) assessorà al Parlament català i es mostrà partidari de la causa de Jaume d’Urgell.
Són importants les seves obres jurídiques: Glossa als Usatges i Pastillae super Constitutionibus Cataloniae.
(Barcelona ?, segle XVII – Catalunya, després 1706)
Jurista i cavaller. Catedràtic a la Universitat de Barcelona i assessor jurídic del Braç Militar. Fou capità de la Coronela de Barcelona, i lluità contra la invasió francesa del 1697. Més tard es mostrà favorable a la causa austriacista, i assistí a les corts presidides pel rei-arxiduc Carles III (1705-06).
De les seves moltes obres jurídiques i sobre institucions i càrrecs públics catalans cal destacar Summari discurs aont se prova ésser inexigible i nociva… la contribució del batalló… (1651), Alegato de las procuras por el Principado de Cataluña; Ilustración a la Constitución VII, titulo “De la elección, número y examen de los doctores de la Real Audiencia” (1674) i Tratado sobre la práctica del Regente de la Vegueria de Barcelona.
