(Palma de Mallorca, 1553 – 29 maig 1594)
Lloctinent de Mallorca (1583). Fill de Joanot Berard i Gual. Jurista, fou consultor del Sant Ofici, advocat fiscal del rei, oïdor de l’audiència i ministre de la Rota.
Nomenat lloctinent, hagué de fer cara a l’ocupació de l’illa de Cabrera pels corsaris barbarescs (1583). Com a recompensa Felip II li concedí (1591) privilegi nobiliari.
Deixà nombrosos escrits professionals, així com un llarg informe a favor de Ramon Llull (1594).
(Illes Balears, segle XIV – 1421)
Jurista. Ocupà destacats càrrecs a Mallorca. És autor de les Ordinacions del regne de Mallorca, que començaren a regir el 1405.
Tres anys més tard projectà les fortificacions del Port d’Andratx per prevenir les incursions dels pirates sarraïns.
(la Vila Joiosa, Marina Baixa, 27 agost 1907 – Madrid, 25 febrer 1994)
Jurista i escriptor polític. Doctorat en dret a la universitat de Bolonya, es dedicà inicialment als estudis d’història jurídica catalana i en publicà diverses monografies: Preliminars per a l’estudi del nostre dret (1932), El diritto catalano in Italia (1933), Iniciació a la història del dret valencià (1934), etc.
Demostrà simpaties pel feixisme en diverses obres: Nacionalsocialismo (1934), España y el problema de Europa (1942), Historia de las doctrinas políticas (1948), Ensayos sobre la cultura moderna (1952), Los cauces de la convivencia (Una política de instancias sociales) (1968).
És autor també d’unes biografies de Ginés de Sepúlveda i del cardenal Albornoz i de comentaris sobre la legislació espanyola relativa als mitjans d’informació.
Ocupà càrrecs polítics després del 1939.
(València, segle XV – 1468)
Jurista. Estudià dret civil i dret canònic a Bolonya. Tornà a València i fou assessor del justícia criminal (1429). Després d’un exili de quinze mesos a Almansa, causat per una disputa legal sorgida a les corts del 1438, el 1441 passà a Nàpols, juntament amb Alfons de Borja (el futur Calixt III), i entrà al servei del rei Alfons IV el Magnànim com a mestre racional (1442) i com a advocat patrimonial (1457) i de Joan II el Sense Fe com a advocat fiscal (1458) i com a advocat patrimonial (1461).
Entre el 1437 i el 1441 escriví Speculum principum (editat diverses vegades els segle XVI i XVII), dedicat a Alfons el Magnànim i que constituïa alhora una defensa personal contra els motius de l’exili decretat per l’aleshores lloctinent de governador i germà del rei Joan de Navarra, un tractat adoctrinador de monarques, una apologia de l’organització política valenciana i la propugnació d’una monarquia limitada per furs i lleis i per via de contracte; però, al mateix temps s’hi troben una sèrie d’idees sorprenentment revolucionàries i antimonàrquiques: nega l’origen diví de la monarquia i afirma que totes es formaren gràcies a la violència i a la usurpació.
(Palma de Mallorca, segle XVII – 1717)
Jurista i doctor en dret civil i canònic. Des del 1691 fou advocat del reial fisc de la inquisició. Felip V de Borbó el nomenà membre del seu consell i, quan aquest monarca creà el règim de Nova Planta de Mallorca, també vocal-president de la junta suprema de justícia i govern. Fou fiscal i assessor de la procuració reial d’aquesta illa i oïdor de la reial audiència (1716).
Escriví, entre altres obres, un Tratado de los derechos de Mallorca (1702, reimprès l’any 1767).
(Mallorca, segle XVIII – 1795)
Doctor en dret civil i canònic. Entrà a servir a l’exèrcit. El 1780 Carles III li concedí l’hàbit de l’orde de Santiago. Posteriorment fou ascendit a capità i es retirà a la seva illa nadiua.
Fou un dels primers socis de la Societat Econòmica d’Amics del País.
Josep Basa (Illes Balears, segle XVII) Jurista. Es doctorà en 1642. Ocupà càrrecs a l’administració jurídica i escriví diversos treballs professionals, generalment relatius a dret foral.
Josep Basa (Palma de Mallorca, 1657 – 1732) Jurista. Segurament fill de l’anterior. Fou per un temps rector de la universitat de Salamanca. De retorn a Mallorca, gaudí de gran prestigi per la seva competència professional.
(Alzira, Ribera Alta, segle XVII – País Valencià, 1719)
Jurisconsult. Escriví Theatrum jurisprudentiae forensis valentinae (1690, 1742).
(Ribagorça, segle XVI – Saragossa, Aragó, 1586)
Jurista. Fou catedràtic de prima de cànons a Saragossa.
És autor de Tractatus de officio gubernationis seu procurationis generalis regni Aragonensis i de Suma de los fueros y ordenanzas del Reino de Aragón.
(Ribagorça, segle XVI – 1609)
Procurador general de Ribagorça (1587-90) i se significà en el partit dels comtes de Ribagorça durant la revolta dels ribagorçans contra llurs senyors. Fou el pare de:
Cristòfor de Bardaixí i Servet (Ribagorça, segle XVII) Justícia general de Ribagorça el 1638 i capitanejà la resistència del comtat contra les tropes franceses (1641-43) durant la guerra dels Segadors. Fou el pare de:
Pere de Bardaixí i d’Ascon (Benasc, Ribagorça, 1611 – Ribagorça, després 1677) Escriptor i jurista. Fou membre del consell reial i procurador general del comtat de Ribagorça. Escriví Descripción geográfica del condado de Ribagorza, Noticias de la familia de Bardaixí i Noticias de Ribagorza, no publicades fins al 1884.
Dades dels Països Catalans 