(Barcelona ?, segle XVII)
Industrial. S’inicià en el camp del comerç i de la indústria a la plana de Vic distribuint mercaderies als traginers que comerciaven amb Barcelona.
Posteriorment, creà una fàbrica per a la producció de teixits fets d’estamenya i cànem.
Tot i que la confraria de Velers s’hi oposà, acabà imposant la seva producció en demostrar-se’n la utilitat.
(Manresa, Bages, 1811 – Barcelona, 26 febrer 1893)
Industrial. Organitzà diverses fàbriques de filats i teixits de cotó a Sallent (1845), Navarcles (1851), Sant Joan de Vilatorrada (1852) i Manresa (1853).
El 1876 fundà la Colònia Ponç de Puig-reig (Berguedà).
Fou fundador i director de la Caixa d’Estalvis de Manresa i promotor dels ferrocarrils de Barcelona a Saragossa per Manresa i de Manresa a Berga.
(Barcelona, 2 juliol 1882 – 20 juny 1956)
Industrial i col·leccionista.
Conegut per la protecció que donà als artistes catalans i per la importantíssima col·lecció d’obres d’art que reuní, especialment d’artistes catalans modernistes (Casas, Rusiñol), postmodernistes (Nonell, Mir, Picasso) i del grup de Les Arts i els Artistes.
L’any 1932 cedí la part de pintura, escultura i ceràmica a la Generalitat de Catalunya i a l’ajuntament de Barcelona.
(Catalunya, 2000 – 2006)
Programa europeu de suport a l’agricultura i la indústria agroalimentària a Catalunya. El pla s’emmarcà dins de l’Agenda 2000 i fou un dels pilars de la política agrària comuna.
La conselleria d’agricultura, ramaderia i pesca de la Generalitat de Catalunya en fixà les prioritats, que, després de negociacions amb la Comissió Europea, es reflectiren en un programa de suport per al període 2000-06 que va des de la millora de l’estructura econòmica de les explotacions agràries fins al suport de les mesures de manteniment i millora del medi ambient.
La dotació del pla durant tot el període era de 934 milions d’euros. La majoria de mesures estaven dirigides a adaptar el sector agrari i agro-industrial a les condicions de mercat.
(Catalunya, juliol 1997 – )
Patronal de les petites i mitjanes empreses. L’organització nasqué fruit de la fusió de les dues patronals Pimec i Sefes.
La primera, constituïda durant els anys 1970, era de caràcter gremial. Sefes, per la seva banda, nasqué el 1976 com a Societat d’Estudis Financers, Econòmics i Socials amb estructura jurídica de societat anònima, ja que aleshores no es podien encara crear patronals, i tenia l’àmbit d’actuació a la comarca del Baix Llobregat.
El 1987 modificà els seus estatuts per a esdevenir una organització patronal vinculada a Foment del Treball Nacional, de la qual s’acabà deslligant, i estengué el seu àmbit d’actuació a tot Catalunya. A diferència de Pimec, Sefes tenia associades industries individuals.
Pimec-sefes representa més de 40.000 socis.
Enllaç: Pimec
(Sarrià, Barcelona, 1871 – Barcelona, segle XX)
Industrial i economista. Fou gran promotor de la indústria minera del carbó a Sant Joan de les Abadesses i al Berguedà.
Defensà els interessos d’aquestes conques amb dues memòries que en preconitzaven els enllaços ferroviaris, dels quals obtingué ell mateix la concessió.
(Barcelona, 4 maig 1917 – 30 novembre 2014)
Industrial i historiador. Fill d’Antoni d’Ortodó i Comas, es doctorà en enginyeria tèxtil el 1963. Ocupà càrrecs directius en empreses tèxtils.
Fundador del Centre d’Estudis Colombins (1989), ha defensat en publicacions (Catalunya, la nació descobridora d’Amèrica 1992), conferències i articles la catalanitat de Cristòfol Colom i altres descobridors del Nou Món.
Ha rebut diverses distincions (Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona, 1952).
Des del 1994 fou membre corresponent de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts.
(Alàs, Alt Urgell, 1883 – Barcelona, 18 juny 1968)
Industrial.
Comanditari d’una petita fàbrica tèxtil a Barcelona (1920), la convertí en la important indústria del seu nom (esdevinguda societat anònima el 1943), amb fàbriques a Caldes de Montbui i a Sant Feliu del Racó. Hi creà una assegurança de vida, retir i invalidesa per als treballadors (1935).
Durant la guerra civil fou mantingut al davant de la indústria pels comitès de treballadors i assolí de conservar-la en funcionament. El 1939 formà part amb Josep M. Milà i Camps de la comissió per a la reconstrucció de la indústria tèxtil de llana.
Fundà la constructora La Carabela i fou membre del consell d’administració de Mistol SA i d’altres empreses.
(Liverpool, Anglaterra, 28 març 1858 – Barcelona, 3 desembre 1934)
Industrial i enginyer basc. Estudià a Lovaina, on es llicencià en enginyeria de mines.
Inicià l’explotació de les mines de carbó de Fígols, que assoliren una gran importància. El 1908 Alfons XIII li concedí el títol de comte de Fígols.
Intervingué en política en el partit conservador i fou president de la diputació provincial de Barcelona.
(Granollers, Vallès Oriental, 1850 – 1902)
Autor teatral. Industrial tèxtil.
Estrenà diverses obres al Centre Catòlic de Granollers, caracteritzades per l’absència de personatges femenins: Enrique VIII, el Nerón de Inglaterra (1887), Lo promès de la Sila (1887) i Lo rector de Granollers (1893), entre altres.
Dades dels Països Catalans 