Caseria i partida.
Caseria i partida.
Poble, 5 km a l’oest de la vila, a l’altiplà de secà que limita amb la Foia de Bunyol, al límit amb la zona de llengua castellana.
Caseria, al nord de la vila, vora el barranc de Carraixet.
(País Valencià, segle XVIII)
Títol, atorgat el 1704 a Vicent Boïl de La Scala, baró de Manises. El 1751 li fou canviada aquesta denominació per la de marquesat de La Scala.
La senyoria, després baronia de Manises, havia estat concedida a Artal de Luna el 1237. A la primeria del segle XIV fou adquirida per Pere de Boïl i d’Aragó, i fou confirmada el 1329 al seu fill Felip de Boïl i de La Scala.
(Manises, Horta, segle XIV – )
Ceràmica envernissada de blanc. Feta en una de les zones importants de fabricació de ceràmica musulmana al País Valencià (juntament amb Paterna, Benaguasil, Càrcer, etc).
El document més antic relatiu als moriscs de Manises fabricants de ceràmica data del 1317. En anys successius van treballar en col·laboració cristians i musulmans, fins a l’expulsió definitiva d’aquests, al començament del segle XVII.
Els forns de Manises van competir amb els malaguenys en la fabricació de pisa daurada, que correspon al fals nom genèric de malica (en realitat, varietat ceràmica pròpia dels forns malaguenys) i arribaren fins i tot a anul·lar aquesta competència gràcies a la protecció de la flota catalano-aragonesa i a la decadència del regne granadí.
La gran producció de pisa de Manises data de mitjan segle XIV, en què gràcies a la protecció de la família Boïl, senyors del feu de Manises, i a la política comercial del rei Jaume II el Just, en foren exportades grans quantitats a tot el Mediterrani, i fins i tot a ciutats flamenques i alemanyes. A la segona meitat del segle XV, època de màxima expansió, fou exportada fins a Egipte, Síria, Palestina i l’Àsia Menor.
Al principi del segle XVII Manises encara fabricava la seva famosa pisa daurada i blava, per bé que ja havia iniciat la decadència, que havia de convertir-la en manufactura popular; a mitjan segle XVIII ja no apareix esmentada entre les fàbriques de pisa espanyoles.
Les peces sortides dels obradors de Manises són de forma variada: bols, escudelles, gerres de diferents tipus, plats, etc. Respecte al colorit, en la major part d’exemplars més antics la decoració més freqüent és a base de tons verds i negres. Més endavant, al segle XV, es combina el blau amb l’or, i la decoració consisteix en una gran complicació d’ataurics d’origen granadí i inscripcions aràbigues. Els exemplars gòtics es caracteritzen pel predomini de l’or i la decoració composta per temes centrals únics, figures d’animals i inscripcions.
A partir de mitjan segle XV la decoració es modifica i dóna lloc a quatre sèries diferents de motius: or i blau amb tema central heràldic; plats cònics i baixos amb decoració vegetal de clavellines d’or dintre de cercles blaus; els anomenats plats de l’Ave Maria, per la inscripció que porten al vorell, decorats amb figures humanes o animals, i plats de grans dimensions corresponents al regnat dels Reis Catòlics, decorats amb cordons, vírgules i filets en relleu, generalment en or de tons violacis.
Al segle XVII la producció de Manises palesa una notable renovació; són abundants les peces totalment daurades i les que presenten fons de blau pàl·lid. Al segle XVIII la producció es limita a la imitació de la ceràmica de l’Alcora. L’escola de ceràmica creada a la fi del segle XIX renovà els obradors, que modernament repeteixen els models medievals.
El 1967 es formà el Museu de Ceràmica de Manises.
(o de València) Aeroport de la ciutat de València, situat a l’oest de l’aglomeració urbana, a uns 8 km del centre de la ciutat. Comparteix l’activitat comercial amb les instal·lacions de la base militar aèria de l’exèrcit de l’aire, i les de defensa antiaèria.
Consta d’una pista principal (2.969 × 45 m) i una de secundària (1.675 × 45 m), i unes vies de rodatge que totalitzen 5.229 × 22,5 m, que el fan útil per a les aeronaus de gran capacitat. Té totes les instal·lacions de guiatge modernes i un radiofar situat a Pinedo, vora l’Albufera.
El 1983 s’inaugurà una nova terminal de passatgers, que utilitza energia solar. El 1999 tancà la base aèria que hi havia a l’aeroport i al març de 2007 entrà en funcionament un edifici terminal per a l’aviació general, connectat a la terminal principal.
El 2008 tingué un tràfic de 5.779.336 passatgers, es gestionaren 96.782 moviments d’aeronaus i es transportaren 13.325 tones de càrrega.
Enllaç web: Aeroport de València
Barri, format al voltant del convent de caputxins de la Magdalena, fundat el 1597 (exclaustrats el 1835, els caputxins s’hi tornaren a establir el 1879), al nord-oest de la vila.
El convent, fundat per Juan de Ribera, fou destinat a noviciat.
Barri. Fou bastit a la dècada dels anys 1960, com a complement de la desviació del Túria arran de la riuada del 1957.
El curs nou (sud-oest) l’aïllà de Xirivella, amb la qual es comunica per la carretera de Madrid, mentre que el barri de la Fontsanta la soldà amb la ciutat de València, esdevingut un barri de blocs d’habitatges.
Dades dels Països Catalans 