Arxiu d'etiquetes: historiadors/es

Prudenci Gali

(Pirineus, segle IX – Troyes, França, 861)

Historiador i bisbe de Troyes (845-61). D’origen pirinenc, català o aragonès, sembla emparentat amb els comtes d’Aragó, Pallars-Ribagorça i Urgell-Cerdanya.

Havia estat conseller de Lluís el Piadós i de Carles el Calb, que el posà de bisbe de Troyes.

És autor dels importants Annals reials dits de Saint-Bertin, on explica diversos fets ocorreguts als comtats septimanis i catalans d’ambdues bandes del Pirineu.

A més de l’interès personal per aquestes regions, certes notícies les podia saber a través d’Aleran, comte de Troyes, i també de Narbona, Barcelona, Rosselló i Empúries (848-852).

Pou i Martí, Josep Maria

(Santa Eugènia de Berga, Osona, 4 desembre 1882 – Roma, Itàlia, 2 octubre 1961)

Historiador franciscà.

Residí a Roma on ensenyà, durant molts anys, ciències històriques i inventarià els arxius de l’ambaixada d’Espanya a la Santa Seu. Fou un dels primers consultors de la secció històrica de la Congregació de Ritus.

Publicà diverses obres, entre les quals es destaquen una notable Història de la ciutat de Balaguer (1913) i Visionarios, beguinos y fraticelos catalanes (siglos XIII-XV) (1930).

Pons i Torres, Salvador

(Pierola, Anoia, 1858 – Würzburg, Alemanya, 1927)

Religiós agustinià i historiador.

Professà al convent d’agustinians de Valladolid (1878) i anà a les Filipines el 1884, on entrà en contacte amb el moviment de l’església filipina independent de Gregori Aglipay.

Abandonà la vida religiosa el 1900 i polemitzà contra l’Església Catòlica fins el 1910, que hi retornà. Des d’aleshores visqué al convent de Würzburg i es dedicà a escriure i a polemitzar contra els seus antics amics.

És autor de més de deu obres històrico-polèmiques, en castellà, sobre temes de les Filipines i els seus problemes religiosos.

Ponç i d’Icard, Lluís

(Tarragona, 1518 – 23 juny 1578)

(o d’Icart) Jurista i historiador. Descendent d’il·lustre família, el seu pare, Joan Ponç, era governador de Nàpols en temps de Carles I. Estudià dret a Nàpols i a Roma i l’any 1545 tornà a Tarragona i es dedicà a l’exercici de l’advocacia. Bon coneixedor del llatí, es dedicà als estudis d’epigrafia, numismàtica i paleografia.

Va escriure Llibre de tots los epigrammas que se són trobats de temps dels romans, que es conserva en un volum manuscrit a la biblioteca dels carmelites descalços de Barcelona fins al 1835, Catálogo dels archebisbes que sont estats de la Metropolitana Iglésia i antiquísima ciutat de Tarragona y de las cosas notables de cada cual de aquells (1582), i Libro de las grandezas y cosas memorables de la Metropolitana, insigne y famosa ciudad de Tarragona, obra escrita en català que ell mateix traduí al castellà (1572); fou reimpresa a Lleida l’any 1883 per Josep Pleyan i de Porta.

Ponç i de Castellví, Fabrici

(Masricard, Tarragona, 1604 – Barcelona, 1672)

Historiador. Nét de Lluís Ponç i d’Icard.

Doctor en drets, oïdor de l’audiència de Barcelona, cavaller de Sant Jaume.

D’entre les seves obres originals cal esmentar un Epítome de las historias catalanas, crònica que arriba fins a la mort de la reina Maria de Castella (1458).

Publicà alguna traducció, del francès, d’obres d’història.

Pleyan i de Porta, Josep

(Lleida, 13 desembre 1841 – 25 juny 1891)

Historiador i poeta.

Professor de l’escola nacional de Lleida i fundador de la Societat Lleidatana d’Excursions, fou membre de l’Acadèmia de la Història i de la de Bones Lletres de Barcelona.

Cronista de la ciutat de Lleida, col·laborà a “El Criticón Ilerdense”, “Revista de Lérida” i “El Leridano”.

És autor d’Apuntes de historia de Lérida (1873), La reconquista de Lérida. Memoria acerca de los tiempos árabes y de la restauración de Lérida (1880), etc.

Fou un dels promotors de la Renaixença a Lleida, i publicà el poema èpic La reconquesta de Lleida.

Pare de Felip Pleyan i Condal (Lleida, 1877 – 1934) Escriptor. Entre els seus escrits destaca el llibre Quan els canyars florien.

Pladevall i Font, Antoni

(Taradell, Osona, 1934 – )

Historiador. Sacerdot, estudià a la universitat catòlica de Lovaina i fou després professor d’història eclesiàstica del seminari de Vic.

Entre d’altres càrrecs ha estat director general del patrimoni artístic del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (1984-86).

Ha publicat un extens nombre de treballs, entre els quals sobresurten Els monestirs catalans (1968), Els orígens de la família Montcada (1969), Sibil·la de Saga (1973), General Moragues, heroi i màrtir de Catalunya (1989) i La Mare de Déu de Bellmunt (1992).

El 1994 rebé la Creu de Sant Jordi. Fou un dels tres eclesiàstics homenatjats en l’obra Església i país. Tres testimonis, apareguda el 1995.

Piquer i Jover, Josep-Joan

(Barcelona, 28 maig 1911 – Vallbona de les Monges, Urgell, 23 novembre 1985)

Pedagog i historiador. Cursà estudis eclesiàstics a Tarragona, que interrompé (1933).

Sota el guiatge de Josep Pedragosa, s’inicià en la readaptació d’infants abandonats i treballà a l’Institut Psicotècnic de la Generalitat, on col·laborà amb Emili Mira. A la postguerra desenvolupà una tasca important a la Junta Provincial de Protecció a la Infància i al Tribunal Titular de Menors.

Publicà Tipus i tendències de treball dels menors delinqüents de Barcelona (1961) i Inteligencia, inmigración y suburbio (1972).

Cal assenyalar els seus estudis sobre història cistercenca (Vallbona, Santes Creus) i treballs com Epistolari familiar de santa Joaquima de Mas (1967), Normes metodològiques per a la redacció del ‘Monasticon Cataloniae’ (1967), El senyoriu de Verdú (1968) i El periodista Ramon Pomés i el seu temps.

Piñol i Andreu, Ramon

(Barcelona, 1916 – 1978)

Historiador, arqueòleg, publicista i heraldista. Fou deixeble i col·laborador d’Agustí Duran i Sanpere en les excavacions de la ciutat romana de Barcelona (1943-56), de les quals deixà una obra inèdita.

Fou membre de la Societat Catalana d’Estudis Històrics i de Hispanic Society of America.

Ha publicat Heráldica de la catedral de Barcelona (1948), Armorial dels ciutadans honrats de Barcelona (1949), Armorial del monestir de Pedralbes (1955) i Els consolats de mar de la ciutat de Barcelona (1956), i ha col·laborat a “Barcelona Divulgación Histórica”.

Piferrer i Fàbregas, Pau

(Barcelona, 11 desembre 1818 – 25 juliol 1848)

Crític, historiador i poeta. Pertanyia a una família obrera. Estudià dret i filosofia i s’afilià al romanticisme liberal.

Prengué part en publicacions de l’època, com “El Vapor”, “Diario de Barcelona” o “Lo Gay Saber”, i fou director de “La Discusión”.

Poeta romàntic, donà a la seva lírica un to trist i musical, i emprà el romanç, cosa que li atorgà una coneguda personalitat dins l’escola romàntica. Els seus poemes, apareguts sota el títol de Composiciones poéticas (1858), recollits i editats per M. Milà i Fontanals, foren publicats juntament amb l’obra d’altres escriptors.

Formà part del cercle artístic i literari català, i redactà els volums sobre Catalunya i Mallorca de Recuerdos y Bellezas de España (1839-42), que constitueixen una entusiasta recopilació de les dades aportades pels historiadors més monumentals del país.

Crític original, el seu llibre Clásicos españoles (1846) recull per primera vegada romanços i cants catalans.

Entre altres càrrecs exercí el de bibliotecari provincial de la Universitat de Barcelona (1844).

És considerat com un dels principals iniciadors de la Renaixença.