(Catalunya ?, segle XIV – Grècia ?, segle XIV)
Cavaller. Probablement de la família del lloctinent dels ducats Pere de Pou.
Era una figura destacada de la Grècia catalana. S’oposà al reconeixement de la sobirania de Pere III sobre Atenes i Neopàtria, però no pogué evitar-lo.
Capitanejà un petit grup d’oposició caracteritzat en aquell sentit, que fracassaria en imposar-se el parer general favorable al rei Pere ja el 1377.
(Grècia, segle XIV – Tebes, Grècia, 1362)
Senyor de la Grècia catalana. Lloctinent del vicari general Mateu de Montcada als ducats catalans d’Atenes i de Neopàtria.
Les injustícies que cometé contra la població catalano-grega aixecaren una revolta que acabdillà Roger de Lloria, un dels nobles perjudicats.
Pere de Pou trobà la mort en un enfrontament prop de Tebes.
(Catalunya, s XIII – Grècia, s XIV)
Almogàver. Combaté contra els angevins a les guerres de Sicília.
Fou un dels herois de la victoriosa batalla de Falconara (1299), en la qual, d’un sol cop de coltell, tallà la cama armada d’un cavaller francès i ferí profundament el cavall.
Serví a la Companyia Catalana d’Orient.
(Sicília, Itàlia, segle XIV – després 1416)
Noble. Possiblement fill de Guillem de Peralta, segon comte de Caltabellotta. Es traslladà, molt jove, a Grècia.
Nomenat veguer, capità i castellà d’Atenes ja abans del 1371, Frederic III li féu concessió vitalícia dels càrrecs (1372). Els catalans de Tebes protestaren al·legant que els estatuts de la Companyia preveien la durada dels càrrecs per tres anys, i Galceran fou destituït (1374).
Però el 1377 ja tornava a exercir-los, amb Romeu de Bellarbre com a associat per als afers militars quedant per a ell els civils i administratius. Per acord amb el vicari Lluís Frederic d’Aragó, féu que Atenes obtingués una certa independència de Tebes i Livàdia.
Anà a ajudar els assetjats de Tebes i fou pres, amb el notari Pere Balter, pels navarresos de Juan de Urtubia, els quals demanaren per ell un alt rescat (1379). Els Capítols d’Atenes fan esment d’aquest fet, i el parlament demanà al rei ajut per a l’alliberament de Galceran (1380). Pere III intercedí per mitjà de Joan Fernández de Heredia i Galceran fou alliberat (1381).
No pogué recuperar els seus càrrecs ni els seus béns, i tornà a Sicília, on vivia encara el 1416, any del matrimoni del seu fill Nicolau.
(Empordà ?, segle XIV – Catalunya ?, segle XIV)
Cavaller. Cap de la guarnició catalana de l’Acròpolis d’Atenes, el qual durant un any i mig resistí el setge que hi posaren les tropes de Ranieri Acciaiuoli.
Convertida en capital del mateix ducat, Atenes fou el clos on s’havien anat a refugiar molts catalans que fugiren de Tebes i Livàdia en ésser perdudes, i on pogueren aturar l’escomesa del navarrès Urtubia.
La rendició de Pere de Pau fou la fi del domini català a Atenes (1388).
(Catalunya, segle XIV – Tebes, Grècia, 1362)
Canonge degà de l’arquebisbat de Tebes (Grècia catalana).
Sostingué bones relacions amb Pere III el Cerimoniós, que li recomanà un missatger seu als ducats.
Morí durant els fets revolucionaris que deposaren el tirànic lloctinent Pere de Pou.
(Grècia, 1319 – 1390)
Territori conquerit per Alfons Frederic d’Aragó amb tropes catalanes, i constituït en ducat el mateix any, unit al ducat d’Atenes. Era governat per capitans, amb seu a Siderocàstron, Neopàtria i Salona. Depenien del regne català de Sicília.
Poblat per catalans, a poc a poc anà decaient, i després del domini de Roger de Lloria (1362-70) anà restant reduït a la mera capital.
El rei Pere III de Catalunya-Aragó n’assumí el títol (1377), però Neopàtria caigué en mans dels florentins (1390) i deixà de pertànyer efectivament als reis de Catalunya-Aragó, bé que aquests en mantingueren el títol en llur llista de dignitats fins al segle XVII.
(Països Catalans)
Mar continental, bressol de tots els països de parla catalana.
La corona Catalano-aragonesa inicià amb Jaume I el Conqueridor la seva política d’expansió a la Mediterrània amb la conquesta de Mallorca (1229) i València (1238).
Després Pere II conquerí Sicília (1282) i Jaume II, Sardenya (1321), i arribà fins a Grècia amb la campanya dels almogàvers, mentre, al sud de la conca, eren oberts consolats a Tunis i a Alexandria.
Finalment (1442-43), Alfons el Magnànim conquerí Nàpols.
(Catalunya ?, segle XIV – Grècia ?, segle XIV)
Prelat i frare menoret.
El 1376 fou nomenat arquebisbe de Neopàtria, on fou successor de Francesc.
Es distingí, al costat d’Andreu Savall, en la propaganda feta a la Ptiòtida per aconseguir una adhesió general al projecte de reconèixer Pere III el Cerimoniós com a senyor dels ducats d’Atenes i Neopàtria.
(Catalunya, segle XIV)
Prelat.
Fou arquebisbe de Neopàtria almenys des del 1345. Sembla que no residí a Grècia. Es relacionà amb Pere III el Cerimoniós per alguns serveis diplomàtics.
El 1356, sota el patronatge del rei, féu esforços per obtenir una altra mitra i tractà de passada de fer alçar l’entredit papal sobre la Grècia catalana.
El 1361 ja figurava un altre personatge com a arquebisbe de Neopàtria.
Dades dels Països Catalans 