Arxiu d'etiquetes: Grècia (bio)

Llunell, Francesc

(Tebes, Beòcia, Grècia, segle XIV – Sicília, Itàlia, segle XIV)

Militar, un dels més destacats de la Grècia catalana.

Pel gener de 1374 fou nomenat governador del castell de Livàdia. No trigà a acudir al de Megara, que era atacat per Renier Acciàjuoli. Després de forta resistència, la fortalesa sucumbí i Llunell caigué presoner. Recuperà la llibertat al cap de poc temps.

El 1375 era a Sicília com a procurador dels ducats grecs i enviat especial del noble Lluís Frederic davant el rei Frederic III de Sicília. Aquest el féu recompensar pels perjudicis soferts.

Lloria, Roger de -Grècia-

(Grècia, segle XIV – 1370)

Gran personatge de la Grècia catalana. Habitant de Tebes, fou mariscal de la Companyia Catalana (1354).

Capitanejà una revolta contra la tirania del lloctinent Pere de Pou, que morí assassinat el 1362. Governant, de fet, com a vicari, cridà en ajuda seva, contra els venecians de Negrepont, els turcs del soldà Murad I, els quals arribaren fins al davant d’Atenes (1363). Amb el seu germà Joan els donà refugi a Tebes, fins que, a precs del papa, els expulsaren del país (1364).

Anà a Venècia a presentar uns capítols sobre treves i sobre reclamacions de tipus comercial (1365). Frederic III de Sicília l’absolgué, així com al seu nebot Antoni de Lloria (Grècia, segle XIV) i un parent anomenat Berenguer de Lloria (Grècia, segle XIV), de tots els fets de la revolta de Tebes, i el nomenà oficialment vicari dels ducats (1367).

En una assemblea reunida a Tebes, hom donà uns capítols favorables als catalans, que procuraren uns breus anys de pau. Ocupà el castell i senyoria d’Estir, que li vengué Ermengol de Novelles i li confirmà el rei (1367).

Fills seus foren Francesca i Joan de Lloria.

Ferrer, Bernat -mariner-

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII – Grècia ?, segle XIV)

Mariner. Serví a l’estol de la Companyia catalana a Orient. Després del consell de guerra de Gal·lípoli, a primers de juny de 1305, en què hom decidí enfonsar les naus, passà a les forces de terra.

A la batalla de l’istme d’Hexamílion aconseguí un bon cavall i les armes d’un cavaller grec. Amb aquest equip, encara que sense escut perquè no havia après de sostenir-lo a cavall, fou una de les figures de la batalla d’Apros.

Confós per les seves armes amb un gran cavaller, fou escomès pel basileus Miquel, el fill de l’emperador, que el ferí a la mà amb l’espasa. Ferrer, armat amb un coltell cilíndrics dels anomenats brotxes, s’imposà al seu adversari.

Després de molts cops a les parts cobertes, n’encertà un a la cara del fill de l’emperador, que caigué del cavall, però fou retirat pels seus abans de rebre un cop mortal.

Estanyol, Berenguer

2 Respostes

(Empúries, Alt Empordà, segle XIII – Grècia, 1316)

(o Bernat)  Cavaller. Combaté al servei de Frederic II de Sicília.

Fou enviat al ducat d’Atenes amb quatre galeres i gent d’armes, com a vicari general o lloctinent del duc Manfred, fill segon de Frederic II.

El ducat, fiblat pels veïns i excomunicat pel papa Climent V, es consolidà gràcies a la política coratjosa i assenyada d’Estanyol, que anava alternant la lluita i les treves de manera que hom combatia només un dels enemics, en una mena de torn proporcionat als efectius disponibles.

Les victòries obtingudes acabaren per assegurar les fronteres.

Morí de malaltia, i fou succeït en el càrrec pel famós Alfons Frederic, fill natural de Frederic II.

Entença i de Montcada, Berenguer d’

9 Respostes

(Catalunya, segle XIII – Gal·lípoli, Grècia, 1306)

Noble i militar. Fill segon de Berenguer V d’Entença, i germà de Guillem i de Saurina.

Lluità a Calàbria (1284), a les ordres de l’infant Jaume (futur Jaume II el Just). Després de la pau d’Anagni (1295) restà al servei de Frederic II de Sicília en la lluita contra els angevins, fins a la pau de Caltabellota (1302).

Com a representant de Jaume II dirigí una força expedicionària que s’incorporà a la Gran Companyia Catalana de Roger de Flor (1304) per ajudar l’emperador bizantí contra els turcs. Allí aconseguí de l’emperador Andrònic II el títol de megaduc de Romania i senyor de l’Anatòlia i de les illes de l’Imperi, cosa que suscità les enveges de Bernat de Rocafort, el seu senescal.

Després de l’assassinat de Roger de Flor (1305), prengué la direcció de la Companyia Catalana i declarà la guerra a l’Imperi, iniciant la cèlebre Venjança Catalana.

Es fortificà davant Gal·lípoli, resistí a l’exèrcit de Miquel i saquejà Heraclea. De tornada, es troba amb divuit galeres genoveses de l’almirall Dòria, el qual s’apoderà de les naus catalanes a traïció i el dugué a Gènova presoner.

Alliberat al cap de poc gràcies a les gestions de Jaume II, preparà una nova expedició a l’Orient des de Barcelona.

Arribat a Gal·lípoli l’any 1306, augmentaren les dissensions amb Rocafort, el qual no el volgué obeir, malgrat els bons oficis de Ramon Muntaner, el qual el reconegué com a cap de la Companyia.

L’arribada de l’infant Ferran de Mallorca com a lloctinent de Frederic II (1307), reconegut per Entença però no per Rocafort, creà noves disputes que havien de culminar amb la mort d’Entença, en una baralla entre les dues faccions.

Desllor, Roger

1 Resposta

(Rosselló, segle XIII – Salona, Grècia, 1318)

Cavaller. Al servei del duc francès d’Atenes, Gautier de Brienne (1301-11), contractà la Gran Companyia Catalana (1310) contra els atacs del despota de l’Epir i del senyor de Blàquia.

Un cop rebutjats els enemics, el duc llicencià una part de la Companyia. Les dissensions provocades per l’actitud del duc no foren resoltes, malgrat els bons oficis de Desllor, el qual captà les simpaties dels catalans.

Les hostilitats acabaren amb la victòria catalana del Cefís (1311) i el ducat d’Atenes passà al domini de la Companyia Catalana, que nomenà Desllor comandant suprem.

Governà el ducat fins a l’arribada de Berenguer Estanyol (1312), vicari general en representació del nou duc Manfred I d’Atenes.

Clara, Peric de Na

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII – Grècia ?, segle XIII)

Almogàver veterà de la guerra de Sicília. Passà a Orient, amb dos fills seus, ja combatents, formant a la Companyia Catalana.

El 1305, quan la força era a Gal·lípoli, Peric sofrí pèrdues de joc. Per rescalabar-se tingué la gosadia d’anar amb els seus fills a Constantinoble, creuant territori enemic.

A la capital bizantina segrestà dos mercaders genovesos, i els portà a Gal·lípoli sense cap dany. N’obtingué un rescat de 3.000 porpres, equivalents a 30.000 sous barcelonins.

Caldes, Guillem Peris de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII – Grècia ?, segle XIV)

Cavaller. Fou figura destacada de la Companyia Catalana a Orient.

A la darreria de maig de 1305, quan els catalans eren assetjats a Gal·lípoli i Berenguer d’Entença féu la seva terrible incursió per mar contra Heraclea, ell fou un dels sis cavallers que restaren a la primera de les ciutats esmentades, fent costat a Bernat de Rocafort i a Ramon Muntaner a la direcció de la defensa.

Després de la captura d’Entença, participà al consell de guerra de Gal·lípoli on fou decidit de restar a Orient i de venjar els companys caiguts.

Li fou confiada la senyera catalana a la decisiva batalla de l’istme d’Hexamílion, el 5 de juny de 1305.

Ballester, Bernat -militar Grècia-

Deixa un comentari

(Tebes, Grècia, segle XIV – Catalunya, segle XIV)

Militar. Pertanyia a una família d’origen valencià establerta a Tebes des de la conquesta catalana.

Participà, al costat de Roger de Lloria, en la revolta del 1362 a Tebes contra el lloctinent del governador Pere de Pou, que portà aquell al poder. Cap al 1367 era capità de la terra de Livàdia.

El 1379 es traslladà a Catalunya com a ambaixador dels ducats d’Atenes i Neopàtria per oferir-ne la sobirania a Pere III el Cerimoniós, i novament el 1380, per prestar homenatge al rei en nom de Livàdia, Salona i Tebes -que havia caigut ja, el 1379, en poder dels navarresos-, mentre que altres procuradors ho feien en nom d’Atenes. El rei li recompensà aquests serveis amb donacions a Grècia i terres catalanes i amb la confirmació de la possessió del castell de l’Estir (Grècia).

Anà de nou a Grècia el 1381 amb el vescomte de Rocabertí, nomenat vicari general dels ducats, en tornà el 1382. Entre el 1383 i el 1386 s’ocupà activament, des de terres catalanes, dels afers de defensa dels ducats.

Alquer, Ramon

1 Resposta

(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, segle XIII – Grècia ?, segle XIV)

Cavaller. Fill de Gilabert Alquer. Militava a la companyia de Roger de Flor, amb el qual entrà a Andrinòpolis.

Assassinat el capitost i iniciada la persecució i la matança dels qui l’havien acompanyat (1305), es refugià amb un campanar amb dos companys. Hi resistiren tots els atacs, fins que el co-emperador Miquel, fill de l’emperador Andrònic II, els atorgà salconduit.