(el Poal, Pla d’Urgell, 11 agost 1921 – Montserrat, Bages, 29 octubre 2010)
Escriptor i monjo benedictí de la comunitat de Montserrat.
Ha col·laborat a diverses publicacions periòdiques.
És autor de la sèrie de fullets Himnari dels fidels, iniciada en 1950, i de petits assaigs sobre temes lingüístics i pedagògics apareguts a revistes especialitzades.
(Barcelona, 1677 – 1743)
Frare augustinià i filòsof. Professor i, més tard, catedràtic de filosofia de la Universitat de Barcelona.
Romangué a la ciutat durant el setge de 1713-14 com a destacat partidari de la resistència contra Felip V.
El 1729 entrà com a membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.
Dels seus escrits destaca la Vida del venerable Antonio Centena, deán de la Santa Iglesia Catedral de Barcelona (pòstuma, 1744).
(Figueres, Alt Empordà, 21 agost 1933 – Montserrat, Bages, octubre 1965)
Escriptor i monjo de Montserrat. Col·laborava a “Serra d’Or”.
Un recull pòstum dels seus escrits fou publicat amb el títol de Coses dels homes, coses de Déu.
(Catalunya ?, segle XIV – Grècia ?, segle XIV)
Prelat i frare menoret.
El 1376 fou nomenat arquebisbe de Neopàtria, on fou successor de Francesc.
Es distingí, al costat d’Andreu Savall, en la propaganda feta a la Ptiòtida per aconseguir una adhesió general al projecte de reconèixer Pere III el Cerimoniós com a senyor dels ducats d’Atenes i Neopàtria.
(Mataró, Maresme, 1818 – Arenys de Mar, Maresme, 1884)
Frare caputxí. Professà l’any 1834 i anà a Roma l’any següent, on fou ordenat sacerdot (1842).
Exercí durant un quant temps el ministeri parroquial a Catalunya i el 1861 anà a Guatemala, on fou comissari general, i en ésser-ne expulsat (1872) tornà a la Península, després d’una estada curta a Perpinyà.
En els seus darrers anys tingué cura de les Filipenques, fundades pel seu germà Marc Castanyer a Mataró.
Veure> Pelegrí de Mataró (missioner caputxí català, 1879-1939).
(Catalunya, segle XVIII – Veneçuela ?, segle XVIII)
Frare caputxí.
Destinat a Veneçuela, realitzà exploracions importants.
El 1772, amb fra Benet de la Garriga, remuntà per primera vegada l’Orinoco fins a l’alt Caroní i al territori de la Gran Sabana. Deixà una relació del viatge.
(Mataró, Maresme, 1812 – Tulcan, Equador, 1886)
Frare caputxí. L’any 1829 professà al convent de Sarrià.
Ordenat sacerdot durant l’exclaustració (1838), fou un notable predicador popular a les diòcesis del Principat.
L’any 1856 anà a Centreamèrica, on fou comissari general i missionà a Guatemala i San Salvador, d’on, exiliat, anà a Panamà i a l’Equador.
Una part de la seva correspondència, interessant per la història d’aquestes missions, fou publicada (Milà, 1890).
(Centelles, Osona, 1817 – segle XIX)
Frare caputxí. En la seva jovenesa lluità al costat dels carlins i resultà ferit. Prengué l’hàbit més tard, el 1843.
Fou enviat al Brasil on visqué molts anys i publicà, en portuguès, una col·lecció de sermons.
De tornada a Catalunya residí, des del 1883, al convent d’Arenys de Mar (Maresme). Ocupà diversos càrrecs dintre l’orde.
Publicà en castellà dos llibres sobre la filosofia catòlica.
(Aragó ?, segle XV – Palma de Mallorca, 1463)
Escriptor i frare dominicà.
El 1453 concorregué al certamen celebrat a Barcelona sobre la croada contra els turcs, organitzat per Antoni Saplana, amb la composició intitulada Laors de la creu.
Es mostrà partidari de Carles de Viana en les lluites de la Generalitat contra Joan II i, a causa de la revolta de la ciutat contra el monarca el 1462, fou enviat com a ambaixador a Joan de Beaumont, lloctinent d’Enric IV de Castella, rei del qual es mostraren partidaris els catalans.
Nomenat aleshores prepòsit de Mallorca (1463), les forces reials de Joan II el detingueren quan ell arribava a les Illes per prendre possessió del nou càrrec, i fou, finalment, condemnat a mort i executat.
La Lletra a l’il·lustre don Carles primogènit d’Aragó (1460) és una mostra de les relacions literàries amb el Príncep de Viana.
Les seves darreres obres literàries, escrites a la presó, van vinculades a la seva situació dramàtica. La més remarcable és el Mirall dels divinals assots, escrita en una prosa humanística, proveïda d’una certa ampul·lositat cultista.
Com a poeta, seguí el corrent establert per la poesia catalana del segle XV, amb predomini de les cobles de decasíl·labs.
Interessat per la temàtica religiosa, són coneguts els seus poemes Laors de la Verge Maria, Obra devota de Santa Caterina i Invocació a Sant Tomàs d’Aquino, que el converteixen en l’autor més important dins aquest gènere, després de Ramon Llull.
Dades dels Països Catalans 