(Barcelona, 14 febrer 1939 – 16 juny 1979)
Diari del matí en castellà. Fundat com a òrgan del Movimiento Nacional, amb la maquinària i els locals presos al diari de la CNT “Solidaridad Obrera”.
Inicialment fou dirigit per Luys Santa Marina; posteriorment ho fou per Francisco Gutiérrez Latorre. Ha comptat amb algunes seccions d’interès, com la literària, la d’art (a cura de Rafael Manzano) i la de música, de Ramon Pujol.
(Barcelona, 21 març 1877 – Madrid, 23 juny 1959)
Militar. Lluità a Puerto Rico, a Cuba i al Marroc. Passà a Barcelona, on col·laborà en la repressió de la vaga general del 1917.
El 1923 assolí el grau de general, al Marroc. Destituït per la República (1931), s’acollí a la llei Azaña i passà a la reserva.
El 18 de juliol de 1936 fou cap de la Junta Suprema de l’alçament a Valladolid, on s’apoderà de la capitania general. Formà part de la Junta de Burgos que nomenà Franco generalíssim. Dirigí l’ocupació de Madrid (març 1939). Des d’aleshores hi residí.
Fou cap del Tribunal para la Represión del Comunismo y la Masonería fins que morí.
(Barcelona, 18 novembre 1877 – Madrid, 14 gener 1974)
Enginyer. Projectà l’embassament d’aigües als Pirineus per tal de crear energia hidroelèctrica i, juntament amb F. S. Pearson, fundà la Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited (1911). Modernitzà línies secundàries de ferrocarrils i creà els Ferrocarrils de Catalunya (1912).
El 1919 fou governador civil de Barcelona, però hagué de dimitir en rebrotar la vaga de la Canadenca. Durant la guerra civil de 1936-39 residí a la zona de govern de Burgos.
Publicà obres com Sugerencias (1937), Petróleo en España (1937) i Resolución para España del problema de los carburantes… (1939).
(Barcelona, 16 juny 1898 – 1 octubre 1972)
Financer i polític. Fill de Damià Mateu i Bisa i germà de Maria dels Àngels.
Director de les empreses familiars, en iniciar-se la guerra civil passà al bàndol franquista. Amic personal de Franco, entrà amb el seu exèrcit a Barcelona, d’on fou nomenat alcalde el dia següent.
El 1945 fou nomenat ambaixador a França.
Des del 1923 era propietari del castell de Peralada.
(Sabadell, Vallès Occidental, 26 març 1901 – 4 abril 1963)
Polític i industrial. Féu estudis a Sabadell i a Bordeus, però els deixà i treballà a la fàbrica tèxtil familiar.
Afiliat a les Joventuts Mauristes. Lluità, durant la guerra civil, amb les tropes del general Franco, i entrà a Sabadell amb els franquistes (1939). Alcalde interí de Sabadell (1940-42) i titular fins al 1960, i s’hi distingí per una actitud atípica dins l’esfera oficial.
Membre de les corts espanyoles (1942-48) i president del Gremi de Fabricants de Sabadell i de l’Aeroclub de la ciutat.
Escriví Mi ciudad y yo (1963), memòries dels seus anys d’alcalde, exposa les arbitrarietats dels primers anys de la postguerra.
(San Juan, Puerto Rico, 15 octubre 1882 – Barcelona, 12 agost 1936)
Militar. Pel febrer de 1936 fou designat comandant militar de les Balears. Hi preparà l’aixecament, i la Junta Suprema de la conspiració li assignà, en un principi, l’encapçalament del sollevament a València, però ell preferí (i convencé Mola) encarregar-se de Barcelona.
El matí del 19 de juliol de 1936 proclama l’estat de guerra a Mallorca; després, sense esperar el seu substitut (el general Bosch, de Menorca) i sense saber quina era la situació a Barcelona, s’hi dirigí amb un hidroavió.
Hi arribà prop de la una de la tarda, i des de capitania general (on detingué el general Llano de la Encomienda) intentà, sense èxit, d’obtenir la col·laboració de la guàrdia civil (general Aranguren). A la tarda, les forces republicanes i populars penetraren a l’edifici i fou detingut personalment pel comandant Pérez i Farràs.
Després, Lluís Companys aconseguí que parlés per ràdio induint a la rendició els militars revoltats.
Traslladat al vaixell Uruguay, l’11 d’agost fou sotmès a un consell de guerra; fou afusellat a Montjuïc l’endemà.
(Barcelona, 24 abril 1878 – Madrid, 22 març 1962)
Militar. Lluità a Cuba i al Marroc. Ascendí a general de brigada (1929).
Prengué part en l’alçament militar del 1936; a la mort del general Mola comandà l’exèrcit que ocupà el nord de la Península. Prengué part en la batalla de l’Ebre.
Fou ministre de l’exèrcit (1945-51) i fou creat marquès de Dávila (1948).
(Ilo-Ilo, Filipines, 7 octubre 1896 – Barcelona, 13 febrer 1964)
Jugador de futbol del F.C. Barcelona, amb el qual fou deu vegades campió de Catalunya i cinc vegades campió d’Espanya.
Interior esquerra resolutiu, intervingué en 412 partits oficials i marcà 381 gols; el seu xut a passat a la història del futbol com el més potent i eficaç (a Bordeus, en marcar un gol, la pilota esbotzà la xarxa).
Llicenciat en medicina, exercí professionalment després de retirar-se del futbol (1927) i fou directiu del FC Barcelona (1931-34).
Militant de Falange Española, en esclatar la Guerra Civil formà part del Batalló de la Brigada Mixta Legionària italoespanyola, on arribà a tinent i amb la qual entrà a Barcelona el 1939.
(Barcelona, 21 gener 1879 – Nova York, EUA, 21 novembre 1946)
Escriptor en castellà. Germà de Rafael. Publicà els seus primers poemes, en català, a “Pèl & Ploma” i “Joventut”, però, en traslladar-se el 1902 a Madrid, esdevingué una de les primeres figures del teatre castellà.
Membre de la Real Academia Española (1939), com a poeta s’inicià en el modernisme i evolucionà cap a formes d’exaltació nacionalista espanyola. Donà suport al cop d’estat militar de 1936.
Escriví Odas (1900), Cancionero del momento (1910), Tierras de España (1914), Juglarías (1914), Por el amor a España (1938). Conreà així mateix la novel·la: Adán y Eva en el dancing (1926); el drama: Las hijas del Cid (1908), Doña María la Brava (1909), En Flandes se ha puesto el sol (1910), El Gran Capitán (1916), La ermita, la fuente y el río (1927), Teresa de Jesús (1930), i la comèdia: El camino de la felicidad (1929).
Pòstumament es publicaren les Obras Completas (1944) d’aquest autor, en què apareix la seva interesantíssima autobiografia.
(Barcelona, 18 novembre 1920 – Madrid, 11 març 2000)
Polític i advocat. Catedràtic de dret administratiu a Santiago i a Madrid. Fou nomenat secretari general tècnic de la presidència del govern el 1956, comissari del Plan de Desarrollo en crear-se aquest organisme (1962) i ministre sense cartera encarregat del Plan de Desarrollo Económico y Social el 1965.
Membre de l’Opus Dei, formà part de diferents governs franquistes a partir del 1965. El 1973 fou nomenat ministre d’Afers Estrangers, però cessà aquest mateix any arran de l’atemptat de Carrero Blaco. Durant la transició, milità a Alianza Popular, fou l’únic diputat d’aquest partit elegit a Catalunya el 1977 que participà en la redacció de l’Estatut de Sau. Abandonà el partit el 1979.
Ha publicat Política y desarrollo (1970), La larga marcha hacía la monarquía (1977), a més de les seves Memorias.
Dades dels Països Catalans 