(Sóller, Mallorca Tramuntana, segle XVII)
Llegenda -no documentada fins al segle XVII i enriquida durant el XIX- segons la qual el 1561, durant l’atac dels turcs a la ciutat, dues dones de can Joan Tamany mataren, amb la barra de la porta, tres pirates que volien saquejar llur casa.
Des del 1854, ses Valentes Dones figuraren el segon diumenge de maig a la festa que se celebrava per commemorar la victòria dels sollerics contra els turcs (11 maig 1561).
(País Valencià)
Pantomima burlesca pròpia del folklore del País Valencià (Torrent de l’Horta), constituïda per una sèrie d’episodis còmics d’una visita dels senyors del poble a les festes locals. Apareix documentat des de la fi del segle XVII.
Aquests episodis han variat amb el temps. En l’esquema més repetit, l’escena figura un entaulat, amb un teló al fons que representa la casa de la vila. Una cavalcada de figurants convida el públic a la festa, amb una tonada que interpreten dolçaina, tabalet, clarinet, guitarres i bandúrries.
La senyora (rep el nom de la virreina) obre la dansa amb el rector i és acompanyada pel seguici. Quan acaben, se serveix un pastís d’on, en partir-lo, surt un nen vestit de diable, cosa que provoca el pànic. Es presenta després una colla de gitanos (o contrabandistes), que ballen.
El barber simula degollar un dels presents, en afaitar-lo. Es desmaien molts dels assistents, però es descobreix que era una farsa i es reprèn la festa amb diverses danses (algunes de guerreres). Finalment, els gitanos lluiten amb tots, en un monumental desori que ha donat origen a la frase “acabar com el ball de Torrent”.
(Arles, Vallespir, 23 juny 1903 – 30 agost 1975)
(o Pujade) Excursionista i folklorista. Impulsor de les tradicions catalanes del Vallespir. Inicià el costum de les fogueres dalt dels cims (Canigó, el 1957), després estès per tot Catalunya. El 1928 recorregué en bot pneumàtic les gorges de la Fou (Arles).
Fou fundador del Club Excursionista (1928) i del Sindicat d’Iniciatives d’Arles (1938).
(Palma de Mallorca, 1875 – 1933)
Polític republicà i folklorista. El 1899 era secretari del Centre d’Unió Republicana de Palma. El 1917 participà en el Bloc Assambleista i tingué una actitud propera al regionalisme.
Com a folklorista publicà Tornada de Sa Tafona (1916), De Mallorca. Costumbres, recuerdos y curiosidades (1915-16) i Folklore musical mallorquín (1926).
(Massamagrell, Horta, 23 febrer 1905 – Madrid, 21 novembre 1986)
Músic i folklorista. Deixeble de Manuel Palau a València i de Charles Koechlin a París. Ha estudiat sistemàticament la música folklòrica de Castelló de la Plana i de Múrcia.
És autor d’obres simfòniques, corals i de cambra, com Escenas infantiles i Cançó i Dansa. Destaquen els seus Tres poemes (1952), per a piano.
(Palma de Mallorca, 1887 – 1966)
Folklorista i escriptor. Fill de Gabriel Mulet i Sans. Es dedicà a l’estudi dels balls mallorquins i a la recol·lecció d’indumentària tradicional, de ceràmica i d’objectes casolans, que reuní en una casa museu a Gènova (Palma de Mallorca) i que actualment es conserven al museu de Lluc.
Entre altres treballs escriví El traje en Mallorca (1955) i El baile popular en Mallorca (1956).
Fou també eficaç impulsor i president del Foment del Turisme de Mallorca, i col·laborà en diverses guies turístiques i en altres activitats de promoció en aquest camp.
(País Valencià, segle XVIII – )
Conjunt de danses i torres humanes que representen quadres plàstics de sentit religiós. A diferència dels castells, en les muixerangues no hi ha interès en l’alçària de les torres humanes.
Antigament, era un ball comú a diversos pobles de la Ribera del Xúquer i ha estat reviscolat en diverses localitats. A Algemesí (Ribera Alta), l’única localitat on ha mantingut una continuïtat històrica -hi ha muixerangues documentades des del 1724- els balladors o muixeranguers, manats per un cap de colla que hom anomena el Mestre, van vestits amb pantalons i amb bruses ratllats verticalment de blau, de vermell i de blanc i amb bonets proveïts d’orelles. La composició musical que acompanya la muixeranga és interpretada tradicionalment amb tabal i dolçaina.
L’any 2011 les festes d’Algemesí foren declarades patrimoni cultural immaterial per la UNESCO. En la designació hi tingueren una especial rellevància les torres humanes, tradició amb un clar paral·lelisme amb els castells, declarats també patrimoni immaterial de la humanitat l’any anterior.
(País Valencià)
Festa de diverses localitats valencianes. Se celebren en commemoració de la victòria dels cristians contra els moros. Sembla que daten de poc després de l’expulsió dels moriscs (1609).
Les colles que organitzen la festa són anomenades filaes (mores i cristianes) i cadascuna té els seus propis uniformes.
Les entitats participants tenen una junta directiva formada pel president (o primer tro, ja que és el primer a disparar l’arcabús), el secretari (o darrer tro, que és el darrer a disparar) i el tresorer (o cop, el qual dispara enmig de la formació).
Ciutat imaginària, que la tradició situa dins l’actual terme de Terrats, aigua amunt de la Canta-rana.
Hom li atribueix una antiguitat superior a Barcelona, i moltes llegendes, especialment d’encantament i de fades, s’hi relacionen.
(Montuïri, Mallorca, 15 novembre 1945 – )
Filòleg i folklorista. Doctor en filologia catalana, fou professor i cap del departament de llengua catalana a la facultat de filosofia i lletres de Palma de Mallorca.
La seva tesi doctoral (1978) analitza Un llibre de cort reial mallorquí del segle XIV (1984) d’un gran interès. Col·laborà a “Lluc”, “Mayurqa”, “Randa”, etc, especialment sobre temes d’història de la llengua, onomàstica, folklore i història local.
Ha publicat Un poble, un temps (1974), Els carrers de Montuïri (1977), Qüestionari sobre la història i cultura popular de Mallorca (1978), La investigació de les fonts orals. Guia didàctica (1980), Vida i obra d’en Pere Capellà (Mingo Revulgo) (1980) i La festa de l’Estendard (1981).
Dades dels Països Catalans 