(Paniza, Aragó, 30 març 1900 – Madrid, 22 gener 1981)
Filòloga i lexicògrafa. Pertanyent al cos d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs.
Durant la seva estada a València participà activament en les tasques pedagògiques de la Institución Libre de Enseñanza, i fou molt important la seva acció a favor de la cultura durant la guerra civil.
La seva obra fonamental, a la qual dedicà pràcticament tota la vida, és el Diccionario de uso del español (1966-67), en dos volums.
(Montuïri, Mallorca, 15 novembre 1945 – )
Filòleg i folklorista. Doctor en filologia catalana, fou professor i cap del departament de llengua catalana a la facultat de filosofia i lletres de Palma de Mallorca.
La seva tesi doctoral (1978) analitza Un llibre de cort reial mallorquí del segle XIV (1984) d’un gran interès. Col·laborà a “Lluc”, “Mayurqa”, “Randa”, etc, especialment sobre temes d’història de la llengua, onomàstica, folklore i història local.
Ha publicat Un poble, un temps (1974), Els carrers de Montuïri (1977), Qüestionari sobre la història i cultura popular de Mallorca (1978), La investigació de les fonts orals. Guia didàctica (1980), Vida i obra d’en Pere Capellà (Mingo Revulgo) (1980) i La festa de l’Estendard (1981).
Veure> Gregori Maians i Siscar (filòleg, escriptor i erudit valencià, 1699-1781).
(Illes Balears)
Varietat del català central del grup balear que es parla a l’illa de Mallorca.
Conserva les formes més arcaiques del català i es caracteritzà principalment per la manca de la desinència verbal en la primera persona del present d’indicatiu, com en el català antic: jo cant. conserva l’articulació de la vocal neutra tònica (é) que correspon a la e tancada del llatí vulgar, articulació que, segons Badia i Margarit, pot ésser que fos general en el català oriental.
Pertany al grup dels dialectes catalans de parlar salat que han conservat l’article derivat de ipse, adoptant per al singular les formes es (s’ davant vocal), sa (s’ davant vocal), i per al plural es (ets davant vocal) i ses; so (plural sos) és la forma de l’article masculí precedit de la preposició amb.
Una altra de les seves característiques és la distinció entre o i u àtones, però confon, en canvi, la a i la e en fer-les ambdues neutres.
(Oliva, Safor, 9 maig 1699 – València, 21 desembre 1781)
(o Mayans) Filòleg, escriptor i erudit. Germà de Joan Antoni. Va seguir l’escola humanística representada per Joan Lluís Vives, una edició de les obres del qual va preparar.
Com a erudit, a més a més, va ésser el primer a editar el Diálogo de la lengua, de Juan Valdés, els Refranes, de Santillana, i l’Arte de trovar, de Villena. Va exposar les seves teories lingüístiques a Orígenes de la lengua española, va publicar una Gramática Latina, un Diccionario de la Lengua castellana i una Retórica, que és considerada com una de les primeres antologies de prosistes castellans.
Com a filòsof, seguint la pauta del pensament de Vives, ens presenta una línia filosòfica de sentit jurídic que entronca dins el cos doctrinal propi de l’escola catalana, que donava un valor substantiu als costums i a l’equilibri en contraposició als criteris dels qui reconeixien més categoria a la llei escrita que no a la llei viva.
És a Comentarios on es posa de manifest el seu pensament. Aquesta obra fou considerada en l’ordre del pensament jurídic com una de les millors de la seva època a Europa.
(València, 8 febrer 1908 – Madrid, 1 febrer 2001)
Filòleg i lingüista en castellà. Catedràtic a la Universitat de Madrid, ingressà a la Real Academia Española el 1951.
És autor d’Historia de la lengua española (1942), La trayectoria poética de Garcilaso (1948) i De la Edad Media a nuestros días (1967).
Nom inicial de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.
(València, 1978 – 1994)
(IFV) Organisme científic. Creat per la Universitat de València i especialitzat en l’estudi del valencià, per iniciativa de Manuel Sanchis i Guarner, el seu primer director.
Després de la mort d’aquest, en foren directors Joan Fuster i Antoni Ferrando.
El 1994 es transformà en l’actual Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.
(València, vers 1150 – Egipte, vers 1235)
Poeta, filòleg i tradicionista andalusí, conegut també per Ibn Gumayyil. Fou dues vegades cadí de Dénia, d’on fou destituït per la seva conducta escandalosa.
Exiliat, ensenyà a Tunísia (1198) i pel nord d’Àfrica. Fou un dels difusors més considerables de la cultura andalusina a les escoles orientals.
(Felanitx, Mallorca, 30 juny 1938 – 22 agost 2024)
Escriptor i filòleg. Estudià dret a la Universitat de Barcelona i es llicencià a la de Madrid (1960). És donà a conèixer amb la novel·la d’humor Història d’una dama i un lloro (1965).
El 1975 es llicencià en Filologia Romànica Hispànica i el 2002 esdevé catedràtic de Filologia Catalana a la Universitat de les Illes Balears.
Ha escrit diversos llibres sobre rondallística i llengua catalana, i ha col·laborat en diverses revistes, en ràdio i en televisió. Ha obtingut diversos premis i distincions.
Dades dels Països Catalans 