Despoblat.
Antic terme.
Masia i antiga quadra, prop de la confluència del torrent de Freixa amb l’Orlina.
Masia i antic terme, al nord del municipi, a l’esquerra del torrent del Freixe, afluent de capçalera del riu de l’Orlina.
El 1219 l’antiga església de Sant Miquel de Freixe era possessió del monestir de Sant Quirze de Colera; el 1362 depenia de la parròquia de Sant Martí de les Baussitges.
Llogaret (300 m alt), a la capçalera de la Rigarda, prop de la serra de l’Albera.
Al segle XIX formava un municipi independent.
L’església parroquial de Sant Martí, actualment arruïnada, fou consagrada l’any 946, i era possessió del monestir de Sant Quirc de Colera.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 7 octubre 1846 – Espolla, Alt Empordà, 21 març 1915)
Pedagog. Fou mestre de primer ensenyament a Espolla del 1868 al 1907. Tingué en aquest poble una actuació docent de caràcter molt renovador, la qual influí poderosament en els medis de l’ensenyament.
Dedicà també part del seu temps a estudis d’història natural i d’arqueologia.
Municipi de l’Alt Empordà (Catalunya): 43,55 km2, 124 m alt, 421 hab (2016)
Estès des de la serra de l’Albera fins a la plana empordanesa, comprèn una part de la vall alta de l’Orlina i la capçalera del Merdanç. La zona muntanyosa és boscada (suredes, fagedes i rouredes).
La base de l’economia és el conreu de la vinya, que ha donat lloc a una important cooperativa vinícola. També hi ha ramaderia (bovina i porcina) i explotació de fonts d’aigües ferruginoses i meners de ferro. Àrea comercial de Figueres.
El poble és al sector de la plana; se’n destaca l’església parroquial de Sant Jaume, d’origen romànic, completament reformada el 1786.
Al terme hi abunden els monuments megalítics i, al poble dels Vilars, hi ha una necròpoli hallstàtica, i comprèn, també, el poble de les Baussitges, l’antic terme de Desprac, l’antic monestir de Sant Genís Desprac, els masos de Freixe i Freixenet i l’antiga quadra i masia de Corbera.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques – Cooperativa – Trobada Cantadors
(Barcelona, 25 novembre 1913 – Espolla, Alt Empordà, 6 novembre 1984)
Arquitecte. Estudià a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, on es titulà el 1940. Membre del Grup R, incorporà a l’arquitectura popular les noves formes de l’arquitectura contemporània, especialment l’organicisme.
Realitzà, sovint en col·laboració amb Manuel Valls, cases unifamiliars (Garriga Nogués, a Sitges, 1947; Ugalde, a Caldetes, 1951; Tàpies, a Barcelona, 1954), conjunts d’habitatges (la Barceloneta, 1954; carrer J.S. Bach, de Barcelona, 1962), complexos comercials i d’oficines (edificis Trade, a Barcelona, 1969), centre culturals (Institut Francès de Barcelona, 1975) i l’ampliació de l’Escola d’Arquitectura d’aquesta ciutat, executada pòstumament.
Els seus edificis estan realitzats amb honestedat i coherència de mètode i són d’una exquisida elegància de disseny. Rebé diversos premis, com la medalla d’or de la IX Triennal de Milà (1951), l’obelisc Domus (1963) i el premi Nacional de Disseny Industrial (Argentina, 1964). Fou membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.
Dades dels Països Catalans 