(Perpinyà, 18 agost 1870 – 26 abril 1934)
Escultor autodidacte. Conegut per Han Coll. Fou professor de dibuix a Sant Lluís Gonçaga i un dels vitalitzadors de la vida rossellonesa amb l’equip d’Albert Bausil.
Autor de fins medallons, d’estatuetes simples i també d’obres fortes.
(París, França, 1783 – l’Alcora, Alcalatén, 1836)
Escultor. Establert des de la infantessa al País Valencià, on el seu pare dirigí la fàbrica de ceràmica de l’Alcora. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles de València, de la qual fou, posteriorment, director d’escultura.
L’any 1808 fou nomenat membre de l’Acadèmia de Sant Carles.
(València, 29 octubre 1934 – Madrid, 24 desembre 1993)
Escultor. Format a València i actiu a Madrid. Inicialment realitzà decoracions murals.
La seva producció més tardana consisteix en la manipulació de figures humanes, que recobreix amb estuc cercant la suggestió eròtica.
(València, 5 gener 1848 – 15 gener 1913)
Escultor i pintor. Estudià a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. Col·laborà assíduament amb Lluís Gilabert i Ponce.
Excel·lí en la pintura d’inspiració religiosa, i pintà i construí nombroses falles.
(País Valencià, segle XV)
Escultor. Construí el bell cadirat del cor de la catedral de Palència.
(València ?, segle XV)
Escultor i argenter. Documentat del 1426 al 1490.
Féu la magnífica custòdia de la seu de València, encarregada el 1442, d’or i de bronze daurat, de catorze pams d’alçada, que el 1812 fou fosa o exportada a Anglaterra.
A la catedral de València hom en conserva la Mare de Déu de la Cadira (1465), d’alabastre.
Fou el pare o el germà de Jaume de Castellnou (País Valencià, segle XV) També escultor i argenter.
(València, 21 març 1948 – 6 juliol 2019)
Pintor i escultor. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles de València. Els seus primer treballs anaven en la línia de la pintura expressionista, a través de la qual oferia la seva visió dels conflictes socials.
Des de l’any 1966 fins al 1977, juntament amb Jordi Ballester i Bonilla, passà a integrar l’Equip Realitat.
També és autor d’escultures de fibrociment en les quals crea temes típicament urbans.
(València, 12 febrer 1871 – 29 febrer 1944)
Escultor. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles, on després en seria professor.
Són notables algunes de les seves obres per a mausoleus del cementiri de València.
(València, 29 agost 1884 – Madrid, 9 març 1964)
Escultor. Germà de Pasqual. Aprengué la tècnica en el taller d’imatgeria religiosa del seu pare, Antoni Capuz i Gil. Pensionat per l’estat a Roma (1909) i a París, posteriorment s’instal·là a Madrid.
Amb la realització del grup Paolo i Francesca de Rimini -primera medalla de l’Esposición Nacional de Bellas Artes (1912)-, trencà la tradició classicista i creà una obra escultòrica religiosa, monumental i i una sèrie de retrats i figures de notable expressió psicològica.
És autor de la majoria de les imatges de la processó del divendres sant de Cartagena, de les estàtues del palau de l’Equitativa i del fris del Círculo de Bellas Artes (Madrid). Té obres al Museo de Arte Moderno de Madrid i al Museu Nacional de Ceràmica de València.
Fou membre de l’Academia de Bellas Artes de San Fernando i de l’Acadèmia de les Nobles i Belles Arts de Sant Carles.
(Godella, Horta, 1846 – País Valencià, segle XIX)
Escultor d’imatgeria religiosa. Seguí la tradició familiar dels Capuç dels segles XVII i XVIII.
Fou el pare de Josep i de Pasqual Capuz i Mamano.
Dades dels Països Catalans 