(País Valencià, 1440 – 1540)
Família d’escultors imatgers.
El primer fou Pau Forment (País Valencià, segle XV – segle XVI) Escultor imatger. La seva obra més destacada és el magnífic ostensori del retaule de la Puritat, a València. Era pare de Damià Forment i de:
Onofre Forment (País Valencià, segle XV – segle XVI) Escultor imatger. Amb el seu germà Damià féu conjuntament el retaule de la capella dels Argenters de la catedral de València, d’estructura gòtica.
(Alcúdia de Mallorca, Mallorca, 1854 – Palma de Mallorca, 1928)
Escultor. Deixeble d’Antoni Vaquer, que treballà dins la tendència neogòtica.
Col·laborà a les façanes principals de la seu de Mallorca i de Santa Eulària de Palma i a la façana i escala de la diputació provincial de les Balears.
(València, 26 maig 1826 – 14 octubre 1888)
Escultor. Deixeble d’Antoni Marzo i format a l’Acadèmia de Sant Carles. Al cap de 25 anys d’activitat, obrí un taller i fou professor d’escultura.
La seva obra, decorativa i plena de simbolisme, se situa, estilísticament, dins el corrent romàntic, que predominava a Europa. Excel·lent i prolífic escultor religiós, esculpí en fusta, en marbre i en vori més de 200 imatges, esparses pel País València, Pamplona, Saragossa i Montevideo, la majoria de les quals es conserven en esglésies i cementiris.
Sobresurten el Davallament (església de Sant Francesc, Oriola) i l’Oració a l’hort, de Sagunt. La seva obra més ambiciosa són la Cena i les vint-i-dues imatges de bronze que esculpí per a l’altar major de la catedral de València.
Fou catedràtic i acadèmic de Sant Carles.
(València, 1844 – 1919)
Escultor. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles.
Conreà amb remarcable encert el gènere religiós, per bé que s’inspirà en temes molt diversos.
(Sant Marçal, Rosselló, 5 desembre 1839 – París, França, 10 març 1892)
Escultor. Format a Perpinyà i, becat, a París, on fou deixeble de Jean B. Eugène Farochon; el bust que féu d’aquest es conserva al Louvre.
És autor del monument a Jacint Rigau, de Perpinyà, i al museu d’aquesta ciutat té diverses obres.
(València, 22 febrer 1741 – 17 agost 1802)
Escultor. Deixeble i col·laborador d’Ignasi Vergara i del seu pare Francesc Esteve. Fou acadèmic de Sant Carles (1772), hi fou director d’escultura i director general (1781). El 1790 esdevingué escultor de cambra honorari de Carles IV de Borbó.
La seva evident facilitat tècnica el situaren en primer rengle dels artistes del seu temps. Féu escultura religiosa, abarrocada i elegant (pessebre d’unes cent trenta figures per a Carles IV, Puríssima Concepció de la seu de València). Una bona part de la seva obra fou destruïda el 1936.
Foren fills seus Rafael Esteve i Vilella, i:
(València, 1842 – 1889)
Escultor. Destacà en la producció de làpides i monuments funeraris.
(Ribagorça, segle XII)
Escultor anònim. Autor d’algunes de les majestats procedents de la regió ribagorçana, plenes d’expressivitat i sentiment, retingut, però, per un formalisme hieràtic.
Veure> Aloi de Montbrai (mestre escultor català del segle XIV).
(País Valencià ?, segle XVI)
Escultor. Probable deixeble de Damià Forment.
És autor d’una bona part de l’extraordinari retaule major de l’església arxiprestal de Sant Mateu del Maestrat (vers el 1554, conservat només en part).
Hom li atribueix una escultura d’El Salvador, policromada per Joan de Joanes el 1555, a l’ermita d’aquesta advocació, a Onda.
Dades dels Països Catalans 