(Calella, Maresme, 1907 – Mèxic, 1947)
Escriptor. Membre del PSUC i col·laborador d'”En Patufet” i “La Rambla”.
S’exilià el 1939 i s’establí a Mèxic, on dirigí “Nova Era”, òrgan del Partit Socialista Català.
Guanyà la flor natural als Jocs Florals de la Llengua Catalana des 1942.
El 1963 la seva obra poètica, molt breu, fou recollida en el volum Poesies (1963), algunes de les quals foren musicades per Costa i Horts.
(Reus, Baix Camp, 4 juny 1845 – 10 novembre 1899)
Escriptor.
Fou catedràtic de matemàtiques de l’institut de Reus, que cooperà a fundar i que dirigí des del 1882 fins a la seva mort.
Col·laborà a nombroses publicacions periòdiques, amb articles i amb poesies catalanes. Aquestes darreres eren de caràcter humorístic.
(Barcelona, 1850 – 1914)
Escriptor. Germà d’Onofre.
Va escriure La ruta de los encantados (1876), Mallorca (1880), Valencia (1882), etc, en forma poemàtica, i l’obra teatral Lo llibre de l’honor, juntament amb Frederic Soler.
(Barcelona, 11 març 1891 – 25 octubre 1931)
Escriptor. Fill de Jaume Massó i Torrents.
Dirigí “La Rondalla del Dijous” i col·laborà a “El Matí” i “La Vanguardia”.
Poeta maragallià i en part modernista, publicà Pòrtic (1910), Arca de vori (1912), L’hora tranquil·a (1914) i Totes les cordes (1920).
Escriví també les obres de teatre Camins de la vida (1916), Vella cançó (1916) i La primera flor (1919), a més de les rondalles La nau de veles d’or (1925) i la novel·la La germana (1921).
(Barcelona, 3 juliol 1848 – 1 febrer 1938)
Escriptor, economista i fotògraf. Fou un dels socis fundadors de la Societat X (1872) i de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1876). Cofundador de la Societat Particular de Vistes, que edità l’Àlbum pintoresc i monumental (1878), on eren inclosos molts dels seus articles i de les seves fotografies.
També va inserir-ne a les Memòries de l’Associació, a “La Renaixensa” i a “La Ilustració Catalana”.
Obtingué una medalla d’Or a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 per una col·lecció fotogràfica de monuments.
Conseller del Banc de Prèstecs i Descomptes de Barcelona i director del Ferrocarril de Medina del Campo a Orense i Vigo.
Va morir de congestió pulmonar.
Fou el pare de Manuel Massó i Llorens.
(Catalunya, segle XVIII – 1794)
Escriptor.
Magí Pers i Ramona, que publicà el 1857 una nova edició del sonet anònim Presa de Bellaguarda, escrit el 1793 i considerat una mostra important de poesia prerenaixentista, l’atribuí a Massip.
Els arguments donats per Pers a favor d’aquesta atribució no resulten, en tot cas, gens concloents.
(Tarragona, 19 març 1811 – Barcelona, 1 juliol 1887)
Escriptora. Començà escrivint en castellà a “El Vapor” i “La Religión” (1830-37).
Formà part del grup de poetes que integraren Los trobadors nous, amb Lo postrer consol.
S’incorporà al moviment de la Renaixença i, quan foren restaurats els Jocs Florals, hi concorregué amb la poesia de to patriòtic A les dones catalanes.
Es també coneguda la seva composició La batuda de les olives, quadre de costums de l’Empordà.
Publicà Poesías (1841), Repirall. Poesies (pòstum, 1908).
(Granollers, Vallès Oriental, 1872 – Barcelona, 25 abril 1934)
Escriptor i agrònom. Fill de Marià Maspons i Labrós i germà de Pere. El 1900 fou processat per activitats catalanistes, però fou absolt.
Fou un dels fundadors de la Cambra Agrícola del Vallès; actuà com a secretari de la Federació Agrícola Catalano-Balear (1906-08) i de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre.
Dirigí la càtedra ambulant de formació agrícola Pere Grau del 1907 al 1912. Des del 1901 dirigí la coneguda Fulla Agrícola de “La Veu de Catalunya”.
Fou un brillant historiador de l’agricultura catalana des de les pàgines de la Geografia de Catalunya, dirigida per F. Carreras i Candi; publicà, a més, alguns opuscles, com El ball de les gitanes en el Vallès (1907).
Un grup d’escriptors de Granollers han creat un premi sobre temes comarcals que en porta el nom.
Es desconeixen les circumstàncies de la seva mort.
(Sabadell, Vallès Occidental, 18 gener 1911 – Terrassa, Vallès Occidental, 5 juliol 2004)
Escriptora.
És autora de bon nombre de novel·les en castellà: Efun (premi Elisenda de Montcada), Los Galianos, Selva negra, selva verde, El rebelde, Barcelona en llamas (1961), La mujer del colonial, Maestro albañil, Pecan los buenos, Nieve y alquitrán (1965) i Casino veraniego (1968).
(Saragossa, Aragó, 13 març 1910 – Barcelona, 7 abril 1997)
Escriptor. Format a Barcelona.
Cosí de Luis Buñuel i amic d’André Breton i d’Ezra Pound, fou un dels iniciadors del surrealisme a Catalunya, sobretot amb l’equip de la revista “Hèlix”. Fou lector d’universitat a Gènova, i escriví a “El Sol” i “Mirador”.
El 1936 fou salvat en un vaixell estranger per la Generalitat i marxà a la zona franquista, on esdevingué un dels caps de propaganda.
A la postguerra, abandonà tot seguit, desenganyat, la política i es dedicà a les lletres; fou director de les planes literàries de “La Vanguardia” i dirigí “Entregas de poesía”.
Entre les seves obres destaquen Guía de Roma e itinerarios de Italia (1950), Presentació de James Joyce… Presentació de James Joyce… (1981), Antologia poètica d’Ausias March (1981) i Perfil de sombras (1994), una antologia dels seus articles.
Premi Nacional de Traducció el 1989.
Dades dels Països Catalans 