(Barcelona, 1 agost 1892 – 6 gener 1960)
Enginyer. Fill de Josep Maria Lasarte i de Carme Karr .
Fou professor a l’Escola d’Enginyers Industrials, a la Universitat Nova de la Mancomunitat de Catalunya, a l’Escola del Treball i a la Superior d’Agricultura. Perdé els seus càrrecs el 1923, amb l’adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera.
S’especialitzà en electricitat i luminotècnia. Dirigí els serveis elèctrics de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.
(Girona, 16 juny 1862 – 25 abril 1932)
Enginyer industrial. Ingressà a la Maquinista Terrestre i Marítima (1881), on fou un dels tres directors el 1894, i el 1917 director general.
Impulsor i director d’Electro-Metal·lúrgica de l’Ebre (EMESA) (1904), concebé la central de Sástago, a l’Ebre.
Fou president de l’Associació d’Enginyers Industrials de Barcelona (1897-99) i membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts.
Fou el pare de Manuel Junoy i Cornet.
(Barcelona, 1908 – 30 octubre 1993)
Enginyer elèctric. Fill de Josep Maria Juncadella i Robert i d’Àngela Burés i Regordosa.
Fou administrador únic d’Indústries Burés SA, president d’Editorial Labor SA, de La Catalana, Companyia d’Assegurances i del consell regional del Banco Central a Catalunya.
Es casà amb l’escriptora Mercè Salisachs.
(Cervera, Segarra, 18 octubre 1839 – Madrid, 15 març 1900)
Enginyer forestal, germà de Josep.
Ocupà elevats càrrecs en l’administració de l’estat, entre d’altres el d’inspector a les Filipines. Col·laborà a la “Revista Forestal Económica y Agrícola” i a la “Revista de Montes”.
Publicà nombroses memòries sobre la producció dels monts públics a les Filipines entre els anys 1871 i 1875. És autor de Guía del viajero de Barcelona a Manila por el canal de Suez (1886), La immigración china en Filipinas (1888) i un Estudio forestal de la India inglesa (1891).
(Cervera, Segarra, 27 febrer 1836 – 11 agost 1906)
Enginyer forestal, germà de Ramon.
Fou comissari reial de l’Exposició Universal de Barcelona (1888) i vocal del Consell Superior d’Agricultura, Indústria i Comerç.
Publicà un gran nombre d’obres sobre l’agricultura a diversos països, a més d’Apuntes sobre los montes y la agricultura (1877) i Notas sobre los alcornocales y la industria corchera (1885).
(Figueres, Alt Empordà, 19 febrer 1883 – Pont de Molins, Alt Empordà, 4 setembre 1935)
Polític i enginyer industrial. Formà part activa dels agrupaments catalanistes juvenils sorgits entorn de Solidaritat Catalana.
Fou un dels fundadors i redactors de la revista “Catalunya”, dedicada a divulgar les realitzacions del catalanisme.
Afiliat a la Lliga Regionalista, fou elegit regidor de l’ajuntament de Barcelona. Fou diputat provincial per Figueres. El 1922 s’adherí a Acció Catalana.
Des del seu càrrec de president de la Unió de Sindicats Agrícoles, contribuí a l’organització del règim cooperatiu de diverses institucions de l’Empordà.
Fou l’iniciador i impulsor de la construcció del pantà de Crespià que embassà les aigües del riu Fluvià.
(Barcelona, 1885 – 1972)
Enginyer. Experimentà amb la telegrafia sense fils des del 1914.
Director de “Radiosola” (1923-24), promogué la primera demostració radiofònica a Barcelona (1923).
Creà l’Asociación Nacional de Radiodifusión i fou el fundador tècnic de Ràdio Barcelona (1923).
Amb Camille Lemoine i Francisco Elías Riquelme fundà a Barcelona els primers estudis cinematogràfics sonors de l’estat espanyol, els Orphea Films (1932).
Dirigí la “Revista Electrotécnica” de Barcelona (1931-71).
(Barcelona, 8 maig 1845 – 20 febrer 1918)
Enginyer industrial. Dirigí revistes especialitzades.
Publicà bon nombre d’obres de divulgació científica com: La malvasía de Sitges, su historia, la vid, cultivos… (1886), Productos obtenidos de la naranja (1871), El olivo, la aceituna y el aceite (1902), etc.
Fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
(Reus, Baix Camp, 5 gener 1841 – Barcelona, 13 juny 1915)
Escriptor. Cosí de Frederic Gomis i Mestre. Estudià la carrera d’enginyer de camins a Madrid i l’exercí fins el 1909, bé que mai no n’obtingué el títol.
Republicà, amic de Valentí Almirall -del qual traduí al castellà Lo catalanisme (1902)-, participà en la Revolució de Setembre (1868) i col·laborà als periòdics republicans. Després d’un accident on va perdre el braç esquerre (1909), es dedicà només a activitats de tipus editorial.
És autor d’un bon nombre de llibres de text per a infants -en castellà-, de treballs de geografia i d’història, de dos volums de Cantares en castellà (1890-1906) i d’Aubades i capvespres (1913), imitació de la poesia popular.
Però la seva tasca més perdurable és la de folklorista, afavorida per la mobilitat constant a que l’obligaven les tasques d’enginyer.
Membre de l’Associació Catalana d’Excursions i més endavant del Centre Excursionista de Catalunya, publicà llibres remarcables, com Lo llamp i els temporals (1884), Meteorologia i agricultura popular (1888), Botànica popular (1891), Zoologia popular catalana (1910) i La lluna segons lo poble (tercera edició: 1912).
(Barcelona, 8 maig 1866 – febrer 1938)
Enginyer de camins, dibuixant i col·leccionista. Inicià els estudis a Madrid i els acabà a París. Personatge polifacètic, fou soci actiu del Centre Excursionista de Catalunya, i col·laborà molt activament en la restauració del monestir de Ripoll.
Preocupat pel desenvolupament agrícola, es traslladà a Andalusia per tal d’implantar-hi el sistema català d’emfiteusi, però fracassà. Posteriorment viatjà per Amèrica i Síria, interessat per l’arqueologia, escriví El Islam i Cartago-Hispania, encara inèdits, i col·laborà a diverses publicacions. També escriví una obra sobre l’Alhambra de Granada (1929).
Col·leccionista d’art, el 1904, la Junta de Museus de Barcelona li comprà una col·lecció de teixits coptes (Museu Tèxtil).
Obra d’ell és la creació, el 1915, del repertori iconogràfic d’Espanya de la Biblioteca de Catalunya.
Joan Rubió i Bellver li construí el 1901 la seva casa (el Xalet o casa Golferichs).
Dades dels Països Catalans 