Caseria, al límit occidental del terme.
Caseria, al sector nord-oest del terme.
Barri, situat al llarg de la carretera de Barcelona a Lleida, al limit amb el terme dels Hostalets de Pierola.
Regió, la més occidental del massís de Montserrat.
Barri i centre del municipi, on hi ha la casa consistorial, situat al llarg de la carretera de Barcelona a Lleida, al nord i a poca distància del Bruc de Baix.
Al seu extrem septentrional hi ha el monument al timbaler del Bruc, obra de Frederic Marès, en honor dels combatents catalans de les batalles del Bruc.
(o el Bruc de la Plaça o el Carrer de la Parròquia) Barri, situat a l’esquerra de la riera de can Dalmases, la qual el separa dels nuclis del Bruc de Baix i del Bruc del Mig, emplaçats al llarg de la carretera de Barcelona a Lleida.
És format per un carrer que condueix a l’església parroquial de Santa Maria (a 452 m alt), en part romànica (segle XIII). El 1960 fou restaurat l’absis de la primitiva església, on hi ha unes pintures del segle XIV; conserva també el primitiu campanar romànic.
La parròquia del Bruc pertanyia a la senyoria del monestir de Montserrat.
(el Bruc, Anoia, 14 juny 1808)
Combat de la guerra del Francès. Després del primer combat del Bruc, el general Chabran hi acudi amb una divisió francesa des de Tarragona, i unides amb les forces del brigadier Schwartz, toparen novament amb els sometents de Manresa i Igualada, reforçats per uns 1.500 voluntaris de Lleida, els terços de Cervera, per un regiment de voluntaris suïssos i un considerable nombre de soldats provinents de Barcelona, entre els quals molts artillers. Les forces resistents eren superiors a les del primer combat, però molt inferiors a les franceses.
Tanmateix, malgrat que el factor sorpresa era exclòs, el combat es resolgué amb la fugida dels napoleònics, que foren foragitats amb foc d’artilleria i els provocaren nombroses baixes.
La victòria rubricà els efectes del primer combat del Bruc, en confirmar la possibilitat de victòria contra els francesos, i provocà la creació d’un exèrcit regular.
(el Bruc, Anoia, 6 juny 1808)
Fet d’armes de la guerra del Francès. Entre una columna de 3.800 soldats, la majoria italians, de l’exèrcit francès, comandada pel brigadier Schwartz que, procedent de Barcelona, es dirigia a Manresa, en missió de càstig, per imposar una contribució de guerra.
Les tropes resistents estaven integrades per un destacament de suïssos del regiment d’infanteria Wimpffen número 1, un grup de guàrdies valons escàpols de la guarnició francesa de Barcelona i entre 1.000 i 2.000 membres de sometents catalans provinents de Manresa i dels pobles de la rodalia, tots ells comandats pel tinent suís Francesc Krutter i Grotz.
La presència inesperada d’un exèrcit regular i el repic de campanes que convocava a sometent feren suposar a Schwartz unes forces molt superiors a les que en realitat hi havia i manà de recular; les baixes franceses foren però unes 300.
La victòria popular, la primera des de la invasió francesa, desvetllà l’esperit de resistència, amb àmplies repercussions per al futur de la guerra.
Aquest combat donà lloc a una llegenda en la qual la victòria era obra d’un exèrcit integrat únicament per gent del poble sense preparació militar, i a la confusió que creà l’eco del repic del timbal d’un minyó, que féu suposar als francesos un gros exèrcit.
Al cop de pocs dies tingué lloc el segon combat del Bruc.
(o dels Brucs) Depressió (627 m alt), a la Serralada Prelitoral Catalana, a l’oest del massís de Montserrat, que enllaça la conca d’Òdena amb la conca baixa del Llobregat.
Des del començament del segle XIX hi passa la carretera de Barcelona a Lleida i és travessat pel túnel del Bruc, de 1.200 m de llargària, inaugurat l’any 1974.
Dades dels Països Catalans 