(Torroella de Montgrí, Baix Empordà)
Santuari, a l’interior de la vall de Santa Caterina, als vessants septentrionals del Montgrí. Fundada el 1392, havia estat possessió del monestir de Montserrat.
El 1893 el temple es trobava en estat ruïnós i un filantrop de Torroella pagà la remodelació que culminà el 1915.
Inspirà a Víctor Català la seva novel·la Solitud.
(Gurb, Osona)
Capella, unida al mas de Santa Anna, prop de l’antic casal fortificat de Mont-ral, prop de la carretera de Barcelona a Puigcerdà.
L’edificaren els cavallers de Mont-ral vers el 1190 sota l’advocació de santa Maria. En tenia cura un sacerdot beneficiat i tenia creada una confraria molt popular a la comarca.
Hi havia dos altars més dedicats a santa Anna i a l’Esperit Sant. Des del segle XV es diu de Santa Anna exclusivament.
Conserva la primera edificació romànica.
(Santpedor, Bages)
Ermita, a tocar del terme de Sant Fruitós de Bages. La capella de Santa Anna primitiva (1507) es trobava al pla de Claret, en terme de Sant Fruitós.
El 1762 fou reedificada pels regidors de Santpedor prop de la vella parròquia de Santa Maria de Claret.
El nou santuari de Santa Anna, acabat el 1769, i la vella capella romànica de Santa Maria de Claret, sense culte, subsisteixen l’un al costat de l’altra.
(Barcelona, Barcelonès)
Monestir de canonges. Fundada com a col·legiata per l’orde del Sant Sepulcre, l’any 1141. Durant el segle XIII, i sobretot el XV, sofrí nombroses reformes i ampliacions que configuraren el seu actual aspecte.
S’hi conserva, del segle XIII, l’absis rectangular i part del creuer; la part principal de l’església és del 1300 i del segle XIV la nau amb volta de creueria; ja al segle XV s’aixecaren el claustre, la sala capitular i algunes capelles; al final d’aquest mateix segle es féu el retaule de l’altar major.
Les altres construccions de la col·legiata s’agrupaven al voltant del pati obert davant l’església, que dóna al carrer de Santa Anna.
(Montblanc, Conca de Barberà)
Ermita i antic monestir agustinià, a l’est del terme, vora Prenafeta.
La construcció de l’església fou iniciada el 1373 (el rei Pere III i l’arquebisbe de Tarragona posaren la primera pedra); fou acabada pels agustinians, que hi establiren una comunitat, posteriorment molt reformada.
Es trobava dins l’antic terme del castell de Montornés, de la jurisdicció de Poblet.
(Matadepera, Vallès Occidental)
Antic ermitatge del massís de Sant Llorenç del Munt, al vessant nord de la Mola, a la canal de Santa Agnès, sota la cova del Drac.
Era un antic lloc per a donats, documentat des del 1341. Als segles XIV i XV hi hagué donades femenines. S’hi entrava per una portalada de pedra feta el 1595; l’església era mig sota la cova, mig feta amb obra; dintre la cova hi ha una font, i al costat hi ha les mines de la casa dels ermitans, on visqué el 1651 el franciscà Bonaventura Gran i el 1720 l’ermità de Castellterçol Jaume Bellver.
El 1791 la imatge de la santa fou traslladada al monestir de Sant Llorenç del Munt, i el 1809 el lloc fou abandonat del tot.
(Barcelona, Barcelonès)
Advocació de la capella del Palau Reial Major. Construïda en les seves parts essencials durant el regnat de Jaume II (1291-1327).
Els fonaments d’aquesta església d’una sola nau són tres torres i dos panys de la muralla; tres arcs diafragmes aguanten l’embigat del sostre; l’absis té volta d’ogives i el seu campanar és de planta octagonal.
En començà les obres Bertran Riquer; és possible que posteriorment hi participessin d’altres arquitectes reials, com Jaume del Rei i Pere d’Olivera.
Les capelles laterals són del temps de Pere el Cerimoniós, així com les reformes de l’altar major, que mostra actualment restaurat el magnífic retaule de l’Epifania pintat per Jaume Huguet per encàrrec del conestable Pere de Portugal.
(Sant Gregori, Gironès)
Santuari, dins la parròquia de Ginestar de Llémena, enlairada a la dreta de la riera de Llémena, dominant el pla de Sant Gregori.
L’actual edifici fou bastit a partir del 1760 sobre un antic oratori. Inicialment fou dedicat a la Mare de Déu de les Neus.
Al costat de l’església hi ha una albergueria.
(l’Esquirol, Osona)
(o Sant Vicenç de Verders) Apèndix, situat com una llenca a l’esquerra del Ter, davant el monestir de Sant Pere de Casserres, on radicava l’antiga parròquia de Sant Vicenç Sarriera, coneguda des del 1100. Pertanyia a la jurisdicció del monestir de Casserres.
Al segle XIII arribà a tenir uns deu masos a banda i banda del Ter. Fou desmembrada vers el 1572 i l’església es convertí en masia.
Una bona part del territori i l’església restaren inundades pel pantà de Sau. El 1973 fou desmuntada l’església de Sant Vicenç, aprofitant una secada, i ha estat reconstruïda al parc de Can Déu de Sabadell, a càrrec d’una entitat bancària.
(Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental)
(o Sant Vicenç de Vallarec; ant: Sant Vicenç de Cercèdol) Antiga església parroquial, arruïnada, al vessant septentrional de la serra de Collserola, sota el Tibidabo.
Al segle X exercia funcions parroquials, i al segle XIV és esmentada ja amb el nom de Sant Vicenç del Bosc.
Dades dels Països Catalans 