(Catalunya, segle XVIII)
Eclesiàstic. Doctor en teologia, fou paborde de Castellterçol (Vallès Oriental).
Publicà un Diàleg o Catecisme de la doctrina cristiana, que esdevingué d’ús comú a les escoles del país i fou reeditat moltes vegades.
El 1807 n’aparegué la versió castellana, feta pel jesuïta Jeroni Pastor.
(Perpinyà, abans 1390 – Carpentràs, Provença, 1452)
Doctor en dret civil i canònic. Prior del monestir de Sant Pere de Casserres i ardiaca major d’Elna i de Barcelona.
El 1423 el papa Martí V el delegà per resoldre els efectes del cisma d’Avinyó. El 1424 fou nomenat cardenal cismàtic i bisbe de Vic, càrrec que li comportà diversos problemes: els canonges de Manresa es negaren a prestar-li obediència i hagué de sostenir-hi un llarg plet sobre els drets del monestir de l’Estany.
Intervingué en el concili de Tortosa (1429), on s’extingí definitivament el cisma i fou remarcable la seva actuació al sínode diocesà de Manresa del 1433, on tingué per vicari general a Jaume Marquilles.
Assistí al concili de Basilea (1437), on el nou papa Fèlix V el nomenà cardenal amb el títol de Santa Anastàsia i després amb el de Santa Maria de Trastevere.
El papa Eugeni IV el deposà tot seguit de la seu de Vic i del cardenalat; però hom continuà considerant-lo bisbe de Vic fins el 1445. Es reconcilià amb el papa Nicolau V el 1449 i fou nomenat bisbe de Carpentràs.
(Barcelona, 23 novembre 1650 – 23 març 1702)
Eclesiàstic i sant (sant Josep Oriol). Orfe de pare a l’edat d’un any, la seva mare, es tornà a casar, amb Domènec Pujolar, que li féu de pare.
Fou escolà de l’església del Pi, a Barcelona, i la seva comunitat li pagà els estudis a Cervera (1665-75); es doctorà en teologia. El 1674 oposità, sense èxit, a la càtedra d’hebreu.
El 1676 fou ordenat sacerdot a Vic. Fou preceptor, en 1677-86 dels fills de la família Gasneri. Exercí de sacerdot a l’església de Sant Felip Neri.
El 1686 anà en pelegrinatge a Roma fent de captaire i el papa Innocenci XI li donà el benefici de l’altar de sant Lleonard a l’església del Pi, on exercí quan retornà a Barcelona.
Tingué en vida gran fama de sant, de miracler i d’auster; el poble li deia doctor pa-i-aigua. Decidí marxar a les missions, i per obtenir la benedicció del papa anà cap a Roma el 1698, però en arribar a Marsella es posà malalt i tornà a Barcelona.
En morir era tanta la seva anomenada que el seu enterrament hagué de fer el recorregut de la processó de Corpus perquè tothom el pogués venerar. El seu cos fou enterrat a l’altar de sant Lleonard de l’església del Pi, i el 1806, amb motiu de la seva beatificació, fou traslladat a un altar propi.
Canonitzat pel papa Pius X el 1909, la seva festa se celebra el 23 de març, aniversari de la seva mort.
(Manresa, Bages, 6 octubre 1748 – Lleida, 9 desembre 1817)
Eclesiàstic i teòleg. Estudià filosofia i teologia a la Universitat de Cervera, on fou després catedràtic de teologia.
Fou canonge de Lleida, ciutat on, juntament amb Cervera, conserven algunes obres seves.
(Olzinelles, Vallès Oriental, 1652 – Perpinyà, 1713)
Eclesiàstic. Caputxí, anà com a missioner a la Guaiana, d’on tornà vers el 1695. Fou nomenat definidor de l’orde.
Combaté la ingerència reial en l’elecció dels superiors religiosos; publicà una Alegación de los religiosos hijos de la provincia de Cataluña (1698), per la qual cosa fou empresonat. Escapà i es refugià a França.
El 1700 acudí al nou rei Felip V, que el remeté a la congregació romana de bisbes i regulars.
Preparà, a Roma, un expedient amb la traducció llatina de la seva Alegación (1702), però la guerra de Successió n’impedí la tramitació. Aleshores fixà la residència a Perpinyà.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Eclesiàstic. Fou sagristà de Sant Pau, amb dignitat de canonge del capítol de Barcelona.
Era membre del Braç Eclesiàstic, quan aquest es reuní a Barcelona a final de juny de 1713. Sortí elegit Oïdor Eclesiàstic de la Generalitat el 22 de juliol de 1714.
Per aquest temps entrà també a la Junta de Segrests, Donatius i Préstecs, una de les que constituïren el Govern Provisional català, i també a l’anomenada Junta Secreta.
(Catalunya, segle XIV – Tebes, Grècia, 1362)
Canonge degà de l’arquebisbat de Tebes (Grècia catalana).
Sostingué bones relacions amb Pere III el Cerimoniós, que li recomanà un missatger seu als ducats.
Morí durant els fets revolucionaris que deposaren el tirànic lloctinent Pere de Pou.
(Mas Oller, Manresa, Bages, vers 1315 – Catalunya, vers 1390)
Teòleg, historiador i general de l’orde carmelità. Professà al convent de Manresa abans del 1360. El 1362 fou promogut mestre en teologia i el 1366 ensenyà al palau papal d’Avinyó.
Tingué càrrecs importants dins l’orde com a soci del prior general (1362), definidor del capítol general (1366, 1369 i 1372) i prior general de l’orde des del 1375, en substitució del seu protector Joan Ballester.
Arran del cisma d’Avinyó seguí la causa de Climent VII, i per això fou deposat pel papa romà Urbà VI, cosa que féu escindir l’orde en dues obediències.
Escriví De successione intitulatione et confiscatione Ordinis B. Mariae de Monte Carmelo i De ordinis sui origine liber unus ad Urbanum VI, imprès a Venècia el 1507. També és autor d’una obra en llatí sobre la Immaculada Concepció i d’opuscles teològics.
(Tàrrega, Urgell, segle XVI – segle XVII)
Eclesiàstic.
Va ésser canonge de la seu de Vic, i més tard ardiaca de Santa Maria del Mar de Barcelona. Fou nomenat vicari general d’aquesta diòcesi i inquisidor.
Escriptor pulcre en català i en castellà, formà part del jurat en el certamen del 1601 en honor de sant Ramon de Penyafort.
(Catalunya, segle XVIII – segle XIX)
Eclesiàstic liberal. El 1819 fou nomenat canonge de Solsona.
Durant el Trienni Liberal, un cop el bisbe Benito i Tabernero abandonà la diòcesi, malgrat les protestes d’aquest, obtingué el nomenament de governador de la mitra; fou un fidel col·laborador del govern liberal, la legislació religiosa del qual glossà laudatòriament en diverses pastorals.
Suspengué els rectors de la seva diòcesi que havien pres les armes a favor dels absolutistes.
Després del Trienni passà a Barcelona, on gaudí de la protecció del capità general marquès de Campo Sagrado, cosa que, tot i la insistència del seu bisbe perquè li fos lliurat, li permeté d’escapar al procés que li fou obert a Solsona.
Dades dels Països Catalans 